El nom popular de barraques de vinya o barraques de pagès hauria de contemplar-se dins de l'àmbit més ampli "d'arquitectura rural realitzada amb la tècnica de la pedra seca", que engloba barraques, cisternes, marges, parets, pous i refugis de construcció similars.
La utilitat de les barraques és d'aixopluc, i també per guardar les eines del camp més pesades quan el camp ens queda a distància de l'habitatge. Aquestes barraques s'empraren com a refugi temporal del pagès i els animals de transport i feina davant les inclemències del temps. També s'utilitzaren per guardar els estris de conreu i per habitatge ocasional dels treballadors del camp.
Per a la seva construcció s'utilitzaren pedres més aviat planes, posades l'una sobre de l'altra. Per falcar-ho se'n feien servir de petites, es posaven si fa no fa per filades inclinant-les una mica cap a fora per tal de poder expulsar l'aigua de la pluja. Els seus murs solen ésser molt gruixuts. Les construïren els mateixos camperols utilitzant com a únic instrument de treball la maceta, per corregir les formes de les pedres emprades en la seva construcció.
Cal considerar les barraques de vinya com veritables obres del patrimoni arquitectònic i de l'art popular dels camperols, que a mes a més de complir una funció d'utilitat, configuren el paisatge.
Se'n troben moltes en comarques com el Bages o com el Penedès. La de la imatge concretament es troba al Pla de Santa Anna, a Sant Fruitós de Bages.
dijous, 31 de desembre de 2009
Les barraques de vinya
dijous, 26 de novembre de 2009
L'arròs
L'arròs és una planta herbàcia i semiaquàtica del gènere Oryza, de la família de les poàcies. El seu gra és un dels principals aliments de la humanitat, inclòs a la dieta del 70% de la població mundial. Tot i que normalment considerem que l'arròs és una única planta, en realitat són dues espècies, la varietat asiàtica (Oryza sativa) i l'africana (Oryza glaberrima).
En català, com també en la major part de llengües europees, el nom de l'arròs prové de l'àrab ar-ruzz, i segons alguns autors aquesta vindria d'un mot indi. Així la similitud amb altres llengües és prou evident: riz en francès i bretó; riso en italià; arroz en basc, portuguès, gallec i espanyol; roz en aragonès; Reis (pronunciat "rais") en alemany i reis en gal·lès; rice en anglès; ris en danès; rys (рис) en ucraïnès; ris (рис) en rus; ryż en polonès; etc.
Va començar-se a cultivar simultàniament en diversos països fa més de 6 mil·lennis. Dues espècies d'arròs van domesticar-se, l'arròs asiàtic (Oryza sativa) i l'africà (Oryza glaberrima). El conreu de secà es va introduir al Japó i Corea aproximadament al 1000 aC. El posterior arròs d'inundació en agricultura intensiva va ser a Corea entre 850 a 500 aC i va passar al Japó pels Yayoi sobre el 300. L'arròs es va domesticar en el medi-est europeu i la Mediterrània cap al 800. Els àrabs el van portar a la Península Ibèrica quan la van conquerir en 711. Després de la meitat del segle XV, l'arròs arriba a tota Itàlia i després a França, propagant a tot el continent durant les grans exploracions europees. En 1694, l'arròs va arribar a Carolina del Sud, probablement originari de Madagascar. Els espanyols van portar l'arròs a Sudamèrica a principis del segle XVIII.
L'arròs és una gramínia semiaquàtica de creixement anual. La seva mida varia de 0.4m fins a 1m d'alçada. Durant el seu desenvolupament la planta d'arròs té dues classes de rels les seminals o temporals i les secundàries o adventícies. Les rels adventícies madures són fibroses, amb rels secundàries i pèls radicals. Les tiges són cilíndriques i fistuloses amb nusos i entrenusos. La part inferior d'aquesta tija és rastrera i sol surar a l'aigua, mentre que la part superior és erecte. Les fulles són sèssils, lleugerament aspres al tacte, tenen la làmina plana i estan unides a la tija per la beina. Es troben distribuïdes en forma alterna al llarg de la tija, són lanceolades, acabades en punta i amb nervació paral·lela i fan de 5-10mm d'amplada. L'inflorescència està formada per un conjunt d'agrupacions de tipus espiga, anomenades espiguetes, aquestes espiguetes alhora es troben disposades en inflorescències secundàries anomenades panícules que es corben quan el fruit és madur. Les flors són petites, inconspícues i hermafrodites. L'androceu té 3 estams amb les anteres llargues, diteques, basifixes i sagitades. El gineceu està format per 2 carpels soldats en un ovari súper i unilocular a l'interior del qual es desenvolupa un sol primordi seminal. El fruit és una mena d'aqueni dur anomenat cariòpside de color blanc ovoide i comprimit. La llavors està recoberta d'una pellofa de varies capes. El que és conegut com a gra d'arròs és l'endosperma (per tant desproveït de l'embrió) d'aquesta llavor.
A Catalunya l'arròs es conrea a l' Empordà i al Delta de l'Ebre, on es conreen diverses varietats de perfil llarg o índica o de perfil rodó o japònica.
Mostra un mapa més gran
dilluns, 23 de novembre de 2009
La Baronia de Sant Oïsme
El castell de Sant Oïsme és una fortalesa d'època romànica datada al segle XI situat a la Baronia de Sant Oïsme dins del municipi de Camarasa, a la Noguera.
Documentada el 1095, quan Ermengol, nét de Guillem I de Meià, va confirmar les esglésies que integraven la dotació del monestir de Santa Maria de Meià. En varis documents s'esmenta com a castell de Santa Eufèmia, nom que li donava una església més antiga que la actual. L'any 1193 apareix entres els béns dels Cervera-Meià. El 1379 es tornen a tenir referències de l'indret en un document del rei Pere III on consta situat a la baronia de Meià.
Consta d'una torre circular i de la planta d'un recinte rectangular al costat sud-est. La torre té una alçada d'uns 14 m, un diàmetre intern de 2,7 m i un gruix de 1,5 m. A uns 4 m del terra i orientada cap el sud s'obre una porta d'arc de mig punt adovellat. A uns 8 m del terra hi ha una altra porta més petita orientada al sud-oest. Al costat nord hi ha dues espitlleres acabades en una graonada a la part superior.
Existeix la llegenda de la salvadora del castell on s’explica que Felip V féu enderrocar tots els castells de casa nostra i amb èmfasi especial aquells que li van fer resistència. Però aquest de Sant Oïsme es va escapar de l’enderroc gràcies a la valentia i sang freda de la seva jove senyora. La mestressa havia estat avisada a temps de l’ordre esmentada i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes, que en seguiment del pla les havien dissimulat i ara en la recepció de la tropa de molers i picapedrers, semblaven servents.
L’elegant dama convidà a la tropa i al capità a entrar dins el castell i els demanà que abans de dur a terme l’ordre, fessin l’honor d’acompanyar-le en el dinar. El capità es va pensar que havia estat ell amb la seva figura qui havia causat impacte a la jove vídua i com no estaven acostumats a esser rebuts així, van acceptar. El banquet fou d’allò més bo, i com agraïment, el capità, oferí a la bella senyora la possibilitat de treure tots els mobles que volgués, insinuant que la seva generositat havia de ser compensada amb favors d’alcova. Però fou en aquest moment quan va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana té arrelada al cor, i li contestà:
Què us heu cregut? Sou al meu castell i jo en sóc la senyora la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. Mireu la vostra tropa que han menjat i begut a desdir, que no s’aguanten de peu i el vi els tanca els ulls, i, a més a més, desarmada, ja que durant el dinar els meus soldats els han pres les armes. Només vos conserveu l’espasa i encara us manifesteu un perdonavides dient-me que puc treure els mobles i que seria bo rebre algun favor a canvi? Marxeu, aneu ben lluny d’aci que no vull que la meva gent faci una carnisseria com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més, que no volem saber res de vosaltres que voleu trencar les llibertats del nostre poble.
El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que a pesar de la seva joventut demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres. I fou d’aquesta manera que el castell escapà del càstig de l’enderroc, i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell.
Una altre llegenda ens diu que en aquest lloc fou on es va aixecar el famós convent de Sant Oïsme, del qual tant es parla en la història i que ningú no ha pogut situar exactament. La llegenda del Convent diu que un dia, els monjos estaven fent contemplació quan van sentir el cant melodiós d’un rossinyol al bosc. Atrets per aquelles belles refilades van sortir del cenobi i s’adreçaren vers el bosc on van quedar extasiats escoltant aquells cants. Quan van tractar de tornar al convent es van trobar que en el lloc del convent s’aixecava el castell de Sant Oïsme, car, sense adonar-se’n, havien perdut la noció del temps i havien transcorregut mil anys.
Per aquest motiu, i a pesar d’haver-se parlat molt, ningú ha pogut trobar el lloc exacte a Catalunya on s’aixecava aquest cenobi, perquè segons la llegenda es trobava en el lloc exacte on avui s’aixeca l’actual castell.
A uns metres hi ha l'església romànica de Sant Bartomeu de la Baronia de Sant Oïsme.
Font de les llegendes: Alosdebalaguer.com.
Mostra un mapa més gran
dimecres, 28 d’octubre de 2009
L'Aurora de Matagalls
El Matagalls, que al segle XV se'l coneixia amb el nom d'Aurora, és una de les muntanyes més emblemàtiques del massís del Montseny, no és la més alta, 1697 m, contra els 1707 del Turó de l'Home, però si que té l'honor de ser la més visitada pels excursionistes a peu.
La muntanya té dues vies d'accés preferents, una via, la més fàcil, surt de Collformic (1.145 m.) i requereix un esforç a l'abast de pràcticament qualsevol persona. Deixeu el cotxe a l'aparcament de Collformic, passeu per la Creu en honor dels màrtirs de Collformic (explicació en aquesta web, a la pàgina dedicada al Pla de la Calma), tot seguit passareu per la masia de Santandreu de la Castanya (foto inferior) de seguida deixareu el camí per agafar un corriol que us durà directament al cim en més o menys 1,5 hores.
Els més valents podeu pujar al cim partint des de Sant Marçal, el camí és més llarg, necessitareu de 2,5 a 3 hores, però és un camí més interessant i bonic ja que passa pel mig de fagedes i té més diversitat d'ambients paisatgístics. Si és fa l'excursió en període de caiguda de les fulles del faig el trajecte és més difícil, per la dificultat de caminar sobre el espès matalàs de fulles i per no perdre de vista els camins.
En la llegenda de la creu que corona el cim hi ha el següent poema de mn. Jacint Verdaguer:
Catalans tot de genollons en terra
mireu aquí lo signe de la Creu
com de la Pàtria en la més alta serra
aixampla avui los braços
per acostar-los amb tots sos fills a Déu.
Eixampla més tes branques gegantines
amb tes ales sopluja els catalans
l'espanyola niuada i les veïnes
abriga a tots los homes
a tots la Creu de Crist ens fa germans.
Mostra un mapa més gran
dijous, 22 d’octubre de 2009
Santa Maria de Gerri de la Sal
El petit poble de Gerri de la Sal és la capital del terme municipal de Baix Pallars. Situat a la vall de la Noguera Pallaresa, entre els congosts d'Arboló i Collegats, la població va viure el seu període d'esplendor arran de l'explotació de la sal que li dóna nom, que era obtinguda per evaporació de l'aigua salada de la font de Gerri.
Del conjunt monàstic, l'església és el que es conserva, doncs de la resta solament queden ruïnes.
El temple és el construït durant el segle XII, té planta basilical de tres naus, sense transsepte i amb tres absis semicirculars, els laterals s’obren directament a la nau i el central, molt més ampli; li precedeix un presbiteri a un nivell més baix que la nau.
La nau central té coberta de volta de canó i de quart d'esfera les laterals, les voltes estan reforçades per arcs torals. L'absis central està decorat amb set arcuacions, sostingudes per semicolumnes amb els capitells esculpits, semblats en la seva construcció als del monestir de Sant Pere de Galligants.
A l'interior de l'església es troben trenta capitells en total esculpits amb motius vegetals, animals fantàstics, monstres, àngels i personatges amb lleons o serps.
El temple conserva tres portes, la de la façana sud que comunica amb el cementiri, ha estat molt reformada; la del mur nord és la que donava a les dependències monacals i al claustre.
En la façana oest, es troba la porta d'entrada principal amb arc de mig punt i tres arquivoltes en gradació i un guardapols format per una motllura llisa. Els arcs descansen sobre una imposta amb decoració en escacat.
Té un campanar de cadireta de tres pisos, amb dues obertures als dos primers nivells i una a la part superior; totes formades per arcs amb motllures trilobades.
Mostra un mapa més gran
dijous, 15 d’octubre de 2009
El túnel de les brigades
Acabat d'arribar d'un llarg i frustrant viatge a la Xina, a la tardor de 1938 Robert Capa va tornar a Espanya per donar fe de la retirada de les Brigades Internacionals. Si la localització i datació de les seves fotos de la guerra civil són sovint un trencaclosques, el seu treball entre el 16 i el 28 octubre 1938 encara ho és més.
Durant diversos dies, les més altes autoritats de la República (Azaña, Negrín, Companys) i del seu exèrcit estarien concentrats en actes públics, amb els contingents brigadistes formats o desfilant davant d'ells i milers de persones victorejant als carrers. Un blanc perfecte per als bombardejos franquistes, així que els llocs exactes on es desenvolupaven els fets es van filtrar amb prudència i la gran desfilada de l'avinguda de la Diagonal de Barcelona el 28 d'octubre, amb caces republicans sobrevolant contínuament, no es va anunciar fins al últim moment.
Dies abans, les brigades van formar per escoltar als seus comandaments, en una revista final. Formaren en una estranya esplanada al mig del camp, situada a l'actual carretera TV-3223, a menys de dos quilòmetres de la Torre de Fontaubella en direcció a Pradell de la Teixeta, on es veu el perquè de l'esplanada: és el sostre del fals túnel que precedeix al de l'Argentera, en la línia de tren que encara està en servei entre Reus, Móra, Casp i Saragossa.
En aquest túnel estava estacionat el tren hospital de les brigades. De dia, a cobert, per evitar els bombardejos. De nit, a l'aire lliure, perquè els ferits poguessin respirar aire net. Aquest túnel actualment encara està en servei i és el més llarg de la xarxa de ferrocarrils de via ampla de Catalunya, amb més de 4 quilòmetres de longitud que serveixen per creuar la serra que li dóna el nom.
Mostra un mapa més gran
dimarts, 6 d’octubre de 2009
El Querforadat
El Querforadat és una població situada a 1400 metres d'altitud dins la subcomarca del Baridà. Aquesta subcomarca és formada per un llarg congost del riu Segre, entre la subcomarca de la Batllia, a l'est, i l'Urgellet a l'oest, un lloc de pas obligat de la Strata Ceretana romana entre Puigcerdà i la Seu d'Urgell. Al nord limita amb les muntanyes que fan frontera amb Andorra, i al sud amb la serra del Cadí. L'Estret de Mollet suposa el límit natural entre l'Urgellet i el Baridà. En l'extrem occidental del lateral d'aquest llarg congost més proper a la serralada del Cadí hi trobem el Querforadat.
Un quer (d'origen preromà) és una penya, sobre la gran roca del qual hi havia el castell del Quer. El poble, doncs, és edificat a redós del seu roquer, damunt la riba esquerra del riu del Quer, des d'on gaudeix d'un magnífic panorama sobre les parets de la serra de Cadí. És un bon centre d'excursions vers el sector més septentrional de les canals Baridana, de l'Ordiguer i del Cristall. L'església parroquial del Querforadat és dedicada a sant Genís, i en depèn l'església del veïnat de Barguja. Al marge dret del riu del Quer hi ha petites cavitats d'interès espeleològic. La festa major se celebra el diumenge després del 15 d'agost.
Al roquer del poble del Querforadat, damunt la riba esquerra del riu del Quer, resten alguns fragments dels murs del castell que dóna nom al lloc. Al segle XI era dels comtes de Cerdanya i posteriorment passà per donació als Pinós. Vers el 1620 era senyor del lloc Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i Aragó, primer comte de Guimerà, que s'intitulà, sembla que per decisió personal, vescomte de Querforadat, títol que seguiren usant els seus successors.
Segons una llegenda, un forat comunicava el castell amb el riu permetent esquivar els setges. Per desanimar als assetjadors, els habitants del poble ensenyaven a diari truites fresques, pel que aquests suposaren que la roca de Querforadat, efectivament, estava foradada i els seus habitants podien baixar fins al riu sense ser descoberts.
Una altra llegenda conta que una vegada un viatger va demanar a un del Quer si li ensenyaria el famós forat, i el del Quer li va contestar que "al Quer, el forat tothom se'l té".
Així, doncs, d'on ve el nom d'aquest poble, Querforadat?
Mostra un mapa més gran
Més imatges del Querforadat:
dilluns, 28 de setembre de 2009
Sant Martí del Brull
La seva construcció romànica és del segle XI i es conserva bé exteriorment. Fou reformada per complet en 1588 encara que es va respectar l'absis i l'estructura exterior del temple.
L'interior és de nau única coberta amb volta de canó construïda amb posterioritat i reforçada amb arcs torals. L'absis central és semicircular i està decorat amb finestres cegues en sèries de tres, amb arcuaciones i bandes lombardes. La seva porta original es conserva tapiada en la part sud. L'absis té volta de cambra d'esfera. Contava amb una capçalera amb dues absidioless a cada costat de l'absis central, substituïts durant les reformes del segle XVI per unes capelles quadrades. Estava decorat amb pintures murals del segle XII, descobertes en 1909 i trasllades en 1935 al Museu Episcopal de Vic. La temàtica d'aquestes pintures són el Gènesi, la Redempció i el Pantocràtor voltat pels tetramorfos.
El campanar i la porta de ponent són del segle XVIII, època en la qual es va realitzar una nova reforma de l'edifici.
Mostra un mapa més gran
dimecres, 23 de setembre de 2009
Sant Romà de Sau
Els orígens de la població de Sau se situen en el 917. Al 1860, tot i que la parròquia figurava com "deshabitada", comptava amb unes quantes masies, un pont romànic i una bonica església que reapareix en èpoques de sequera.
L'església, d'estil romànic llombard, està datada al segle XI. És d'una sola nau orientada de llevant a ponent amb absis i arcs llombards a la banda nord. Té adossat un campanar de tres pisos amb finestres geminades de capitell llis al segon pis, arquets llombards i dents de serra. Les finestres del tercer pis són d'arc de mig punt.
Estat actual de l'embassament de Sau.
Mostra un mapa més gran
dimarts, 15 de setembre de 2009
El Remei d'Alcanar
Santuari canareu d'estil gòtic i barroc. És el resultat de dues fases de construcció: la part més antiga, la nau, coberta amb voltes de creueria, segueix encara la manera de construir del gòtic. Té porta dovellada, contraforts exteriors i coberta a dues vessants. Aquesta primera capella fou ampliada amb un creuer i una cúpula peraltada sobre tambor d'estil barroc, alhora que hom va afegir-li un petit campanar d'espadanya al cim de la façana amb una campana. L'òcul que hi ha sobre la porta pot ser d'aquesta segona etapa; potser també el vetust escut heràldic de pedra representant tres canyes terrassades.
No hi ha documents que precisen la data de construcció de l'ermita del Remei, que, amb tota probabilitat, es remunta a finals del segle XVI o principis del XVII, ja que d'aquesta època són totes les ermites dedicades a la Mare de Déu amb el títol o advocació del Remei, molt freqüents al litoral mediterrani i responent a la mateixa motivació.
Era freqüent aleshores la pirateria morisca per les costes de llevant. L'Ordre dels Trinitaris, dedicada a la redempció de captius, va propagar la devoció a la Mare de Déu del Remei, la seua Patrona. Els trinitaris, dels quals va rebre Alcanar aquesta benaurada devoció, s'establiren a Tortosa l'any 1579.
El document més antic és el testament de Gabriel Reverter, de l'any 1626, signat pel Notari d'Ulldecona, Francisco Martí, que diu el següent: "item deixe y llegue per la fàbrica e obra de nostra Senyora del remey de la present villa sinch lliures". També Martorell a la "Historia de la antigua Hiberia", publicada el mateix any 1626, menciona l'Ermita del Remei entre d'altres de la comarca.
El creuer, amb la cúpula i l'àbsis, és una ampliació posterior del segle XVIII. D'aquesta època és també l'espadanya i la campana que té gravada una imatge de la Verge amb aquesta llegenda: "Mater Dei Remedii, ora pro nobis. Anno 1726".
Les pintures al fresc de l'absis i la cúpula de l'ermita del Remei són obra del pintor tortosí Cerveto, de principis del segle XX. La pintura de l'absis representa la coronació de Maria, i la cúpula, dividida en galls, té pintades set dones de l'Antic Testament que són considerades com a figures bíbliques de Maria: Rebeca, Raquel, Rut, Esther, Judit, Jahel i Abigail. Totes elles realitzaren alguna gesta extraordinària a favor del seu poble, Israel. Maria, com a Mare del Crist, ha realitzat la més gran de les gestes a favor de la Humanitat, donant-nos el Salvador del món. A l'estiu de 1989 la Direcció General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya va procedir a la restauració de les pintures, molt deteriorades a causa del fum de les espelmes i de l'humitat.
Mostra un mapa més gran
Més imatges de l'ermita del Remei d'Alcanar
dimecres, 9 de setembre de 2009
Sant Llorenç del Munt
Sant Llorenç del Munt és un antic monestir romànic situat al cim de la Mola, dins el Parc Natural del mateix nom.
La primera referència formal del monestir data de l'any 1014, amb un escrit en què el comte Ramon Borrell i la seva muller fan una permuta de terrenys amb l'abadia de Sant Llorenç.
El monestir fou habitat d'una forma continuada per una comunitat de monjos benedictins fins a l'any 1608, encara que com a mínim fins al 1637 hi ha constància de l'existència d'un sacerdot a càrrec del monestir.
El monestir és una còpia exacta del de Sant Cugat del Vallès, ja que els promotors de la seva construcció eren precisament monjos d'aquest monestir.
L'església té tres naus, amb un transsepte al centre que sosté el cimbori sota els arcs torals. És, doncs, un exemple de la construcció religiosa catalana del romànic. Per a la construcció es van utilitzar pedres de la mateixa muntanya, de color rogenc. No té cap mena de luxe pel que fa a ornaments artístics. L'edifici actual, reconstruït entre el final del segle XIX i mitjan segle XX, respecta l'estructura original construïda al segle XI. Això el converteix en un dels pocs monestirs romànics purs existents en l'actualitat.
Mostra un mapa més gran
divendres, 4 de setembre de 2009
Sant Julià d'Úixols
Antiga parròquia del municipi de Castellterçol, prop dels límits del mateix amb Granera i Gallifa. L'església de Sant Julià existia ja el 961; al s XV passà a ésser sufragània de Granera, i entorn del 1590 depenia ja de la de Castellterçol, subjecció que encara perdura. L'edifici, amb elements preromànics, es reconstruí al s XII i s'amplià al s XVII. Conserva el campanar romànic i una antiga absidiola. S'hi troba adossada l'antiga casa de l'ermità, que li dóna presència a l'església.
Des del replà on es troba ens permet contemplar una panoràmica de gairebé 360 graus. S'hi poden reconèixer els masos del Pererol, el Carner i el Calbó, en direcció a Granera, al nord-oest veiem el Port del Compte, els rasos de Peguera, la serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí, i al nord, la Tosa d'Alp i el Puigllançada, ja en els Pirineus de les comarques de Girona.
Davant de l'església hi ha un freixe d'enorme capçada que complementa el conjunt.
L'església es troba en mig camí de la ruta excursionista Matagalls-Montserrat.
Mostra un mapa més gran
dimarts, 1 de setembre de 2009
Sant Feliu de Canovelles
L'església de Sant Feliu (perquè li diuen així quan tota la vida l'he coneguda com a Sant Fèlix?) és documentada com a parròquia el 1072, quan Berenguer Guislabert vengué un alou situat al terme de la parròquia de Sant Feliu de Canovelles.
L'església parroquial de Sant Feliu de Canovelles és un edifici del primer art romànic, probablement edificat en la segona meitat del segle XI.
D'una sola nau, molt llarga (que fa suposar que fou allargada amb posterioritat) i amb arcuacions llombardes (hi ha encastada una làpida romana amb una inscripció dedicada a L. Porcius Partenius). A banda i banda del presbiteri s'obrien senglers absidioles semicirculars que sobresortien exteriorment de la fàbrica de l'edifici; la de tramuntana desaparegué vers el 1500, quan al seu lloc fou construït un pas de comunicació amb la casa veïna de Magarola, i la de migdia, de la qual es conservava la fonamentació, i que ha estat reconstruïda.
L'aparell de petits carreus és característic del segle XI. A la façana de migdia hi ha dues finestres romàniques i una porta de mig punt adovellada que podríem datar del segle següent. A la de ponent, al segle XIII, se sobreposà una bella portalada romànica, amb arquivoltes, decoració esculpida de temes geomètrics (ziga-zagues i escaquejats) i sengles columnes acanalades per banda, coronades per capitells composts amb decoració vegetal (acants) i zoomòrfica (diversos ocells), i un dels quals amb unes carotes al vèrtexs.
La coberta de l'església, de canó lleugerament apuntat, data probablement dels segles XII o XIII. S'hi conserven dos quadres dedicats a sant Roc i a sant Andreu, de la fi dels segle XVI.
A la rectoria hi ha dues taules procedents d'un retaule on hi ha respresentats sant Llorenç i sant Esteve. Així mateix, es conserven dos quadres del 1750 amb l'Assumpció de la Mare de Déu i la Puríssima. La parròquia posseïa un notable tresor d'orfebreria que desaparagué el 1936; només se'n conserva actualment una naveta del segle XVII i una imatge de la Mare de Déu del Roser, d'ivori, també, aproximadament, de la mateixa època. S'ha trobat , bé que fragmentada i incompleta, una creu processional d'argent, amb decoració d'estil flamígera i classicitzant que, probablement, es podria situar cap el segle XVI.
Mostra un mapa més gran
Més imatges de l'església de Sant Feliu de Canovelles:
divendres, 21 d’agost de 2009
El Palau Moja
El palau que edificaren el marquès de Moja i la seva muller, Mª Lluïsa de Copons, sobre el que foren la torre i les muralles de la Portaferrissa, és obra de l'arquitecte Josep Mas, el mateix que edificà la Mercè, Sant Vicenç de Sarrià i el Palau Episcopal de Barcelona.
Iniciades les obres el 1774, al cap de deu anys s'inaugurava el Palau amb la festa del casament de la pubilla dels marquesos de Moja, i es donava a conèixer l'obra pictòrica de Francesc Pla -el Vigatà- al gran saló i a les façanes.
Josepa de Sariera i de Copons, darrer membre dels Moja i Cartellà, morí sense descendència el 1865. Els seus marmessors llogaren el Palau al Foment del Treball Nacional que des d'allí va coronar la campanya a favor del proteccionisme l'any 1869.
Pocs anys després, Antoni López i López, primer marquès de Comillas, adquirí el Palau i hi emprengué obres importants de reforma i decoració, i passà a residir-hi l'any 1875.
Alfons XII, en entrar a Espanya durant la Restauració, dormí en el Saló Blau d'aquesta casa i en fou hoste, també, sant Joan Bosco, l'abril de 1886. Mossèn Jacint Verdaguer, amb el càrrec d'almoiner del marquès de Comillas, digué missa i residí al Palau des del 1876 fins al 1891.
Entroncada la família López amb els Güell, foren senyors d'aquesta casa el segon comte de Güell -alcalde de Barcelona- i els seus hereus. En la seva primera estada a Barcelona, l'actual rei d'Espanya, llavors príncep, hi residí durant unes setmanes. L'any 1971 s'hi produí un incendi; l'edifici restà malmès i abandonat durant onze anys, i va perdre part del que conservava i la condició de residència. Adquirit per la Generalitat de Catalunya el 1982, una immediata restauració obrí un nou període, en passar a ser la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.
El Palau es construí en els darrers moments del barroc, influït per les noves tendències estètiques franceses de retorn al classicisme i a la sobrietat de línies. Al seu interior destaquen, en les diferents estancesm el Gran Saló i la capella, decorats amb pintures de Francesc Pla. Pere Pau Muntanya pintà els arrambadors de sis salons del Palau.
Pels seus valors historicoartístics ha estat declarat bé d'interès cultural en la categoria de monument.
Mostra un mapa més gran
Recull d'imatges del Palau Moja:
dijous, 20 d’agost de 2009
La torre de ca n'Altimira
En un lloc tranquil (al costat d'un cementiri), molt amagat i no massa ben senyalitzat (per sort?) hi ha les runes d'una antiga torre de guaita des d'on es divisa una panoràmica esplèndida de la vall del Ripoll, dominada per la conurbació que formen Sabadell i Barberà del Vallès.
La Torre de ca n'Altimira és un edifici romànic datat entre la segona meitat del segle XI i principis del XII, atenent a les característiques de la construcció, és per tant cohetània de l'església de Santa Maria (coneguda com la Romànica) i posterior a l'edificació del castell al que donava suport defensiu, car domina un bast territori per sobre la vall del riu Ripoll. Aquesta edificació és una torre quadrada d'uns 5 metres de costat i 8 d'alçada mitjana, tot i que es suposa que la seva alçada original era força més elevada, va ser escapçada per encaixar com a dependència annexa a la masia que es formà al seu voltant. Consta de dos espais: la planta baixa i el pis de dalt. Els quatre murs són lleugerament atalussats, des de la meitat de la torre fins a la base.
Els baixos fan uns 9 metres quadrats de superfície i l'accés es un arc de mig punt, de 90 centímetres d'ample per uns 2'20 d'alçada. El sostre és de volta de punt d'ametlla que arrenca del mur a partir de 1'25 metres amb una altura total al mig de la sala de 2'85 metres. És feta amb pedres planes, posades de cantell, formant plec de llibre i rejuntades amb morter de calç bullent i sorra.
Al primer pis s'hi entra per un pas de porta de 75 centímetres i 1'80 metres d'alçada i en el pany de paret que forma angle amb l'anterior hi ha una obertura de punt rodó de 60 centímetres d'amplada i 1'80 metres d'alçada. El més interessant és l'obertura que hi ha a la paret oposada, es tracta d'una fornícula, de punt rodó d'un metre d'alçada, més de mig metre d'ample i on hi ha un forat d'un pam aproximadament que surt a l'exterior.
Ca n'Altimira era una torre de guaita i un enclavament auxiliar en la defensa del Castell, però a més a més, l'obertura abans mencionada i l'ubicació de la torre, ens indica que també era un colomar. Així, doncs, podríem dir que era una rudimentària "torre de comunicacions", ja que en aquella època els missatges a llarga distància es feien a través de coloms.
Mostra un mapa més gran
dijous, 13 d’agost de 2009
Santa Maria de Vilabertran
Santa Maria de Vilabertran és un monestir romànic declarat monument històric-artístic en 1930. El conjunt monumental del monestir de Santa Maria de Vilabertran consta de tres sectors: l'església, el claustre i el palau abacial.
L'any 1066, un prevere, Pere Rigau, va ser destinat a una petita església, la de Santa Maria a la petita localitat de Vilabertran. El 1069, unes famílies de la zona li donaren els terrenys de l'església, incloent un perímetre de 60 passos per a construir un cementiri, així com una font situada enfront de l'església. A poc a poc es va anar formant una comunitat de canonges que residien en una casa annexa a l'església de Santa Maria. La nova comunitat va adoptar les normes de Sant Agustí. Rigau va ser el seu primer abat i es va decidir que, a la seva mort, els propis membres de la congregació triarien al seu successor.
El 1080 es va iniciar la construcció del nou monestir, que amb el temps també fou un centre d'acollida dels pelegrins que es dirigirien a Terra Santa ja que disposava d'un hospital. Al 1410, l'abat Antoni Grigos va encarregar de fortificar el monestir, la torre del rellotge i el palau abacial.
El monestir va ser secularitzat l'any 1592, en el 1794 va sofrir l'atac de les tropes napoleòniques i en el 1835 la llei de desamortització de Mendizábal va provocar que els pocs canonges que quedaven a Santa Maria es traslladessin a Albarrasí. Després de la Guerra Civil Espanyola, aquest edifici es va convertir en caserna militar. Entre 1945 i 1960 es van realitzar diverses reformes de l'edifici. Des de 1980 és propietat de la Generalitat de Catalunya.
L'església de Santa Maria és l'element més destacat del conjunt monacal. Es creu que no va ser acabada fins després de la seva consagració l'11 de novembre 1100. És de base quadrangular dividida per dues fileres de columnes que parteixen l'espai en tres naus diferents. La nau principal està coberta amb una volta de canó. Està reforçada per quatre arcs recolzats en pilars.
El claustre es va construir el segle XII. És senzill i auster i les seves galeries són bastant desiguals. Estan cobertes per una volta de mig arc i angles sostinguts per arcs diagonals. Els capitells de les columnes estan decorats amb dibuixos de fulles llises. Al voltant del claustre es distribueixen les diferents dependències de l'antic convent.
El campanar es va construir entre els segles XII i XIII. Està compost per tres galeries decorades en estil llombard. La façana és totalment llisa; no presenta cap ornament. A la dreta de la torre es poden veure encara les restes d'un campanar que mai va arribar a completar-se.
El magnífic Palau Abacial fou construït durant el mandat de l'abat Antoni Girgós (1410-24), el qual també féu fortificar el monestir i construí la torre del Rellotge. L'organització del palau començà amb la recuperació de l'edifici de l'antiga hostatgeria, reconvertint la sala gòtica i les cambres de la torre. L'arquitectura del palau és un dels exemplars més importants de l'arquitectura gòtica civil del país. Es creà una centralitat funcional i visual mitjançant una gran porta d'accés dovellada i reforçada per la col·locació d'una fornícula gòtica amb escultura de peanya. Es realitzà la unificació de materials i textures de tots els paraments dissimulant els canvis d'època i de nivell. S'organitzà un conjunt de magnífics finestrals gòtics bífors al pati i trífors a l'exterior. Són finestrals amb columnetes i capitells de pedra de Girona que dónen gran elegància a la façana, en contrast amb l'austeritat de les fortificacions. L'acabament amb merlets donava unitat al conjunt.
Mostra un mapa més gran
Recull d'imatges de Santa Maria de Vilabertran:
dilluns, 10 d’agost de 2009
El transpirinenc català
El projecte d’enllaçar Barcelona amb la frontera francesa per Puigcerdà va insinuar-se l’any 1881, un any després que el tren arribés a Ripoll. El camí fins a aquesta ciutat va ser relativament plàcid, amb els rails acomodant-se per la depressió del Vallès, per la vall del Congost i per la plana de Vic. Un cop es va decidir fer la connexió transpirinenca, però, les dificultats van multiplicar-se.
Les primeres converses serioses per portar el tren a Puigcerdà van començar l’any 1903. El 1907 ja existia el projecte, que es ratificaria definitivament dos anys més tard. L’execució de les obres, però, no seria cosa fàcil. Només calia construir 48 quilòmetres, però l’orografia del terreny (calia superar la collada de Toses) ho va posar molt difícil als enginyers. El 1919 s’inaugurava el tram més senzill, fins a Ribes de Freser.
Des d’aquesta població fins a Puigcerdà calia superar desnivells molt importants en pocs quilòmetres. Per fer-ho possible, es va imaginar una solució atrevida però que resultaria efectiva, un túnel helicoïdal de més d’un quilòmetre, el Cargol de Palós, situat entre Planoles i Toses. Tot i que amb el temps s’ha revelat com un dels punts negres de la línia, ja que impedeix el pas d’alguns tipus de trens, en aquell moment va ser una proesa de l’enginyeria, igual que el túnel de més tres quilòmetres i mig –el més llarg de l’Estat en aquell moment- que es perforaria per superar la collada de Toses.
El primer tren va arribar a Puigcerdà el 3 d’octubre de 1922. Mesos més tard es feia la connexió amb França, on la I Guerra Mundial havia endarrerit les obres.
En aquests moments, els trens no passen de l'estació de Ribes de Fresser, fent la resta del servei fins a la Tor de Querol amb autobusos. En alguns trams he comprovat que, directament, no hi ha la via, ja que estan modificant algun dels ponts, com abans de Toses o a la Molina, i que el túnel de la Molina està tapiat. Tant de bo, tots aquests inconvenients a hores d'ara siguin millores quan les obres hagin acabat, la línia sigui més segura i, si és possible, els trens triguin menys en cobrir el trajecte.
dissabte, 1 d’agost de 2009
Santuari de Sant Segimon
El santuari de Sant Segimon de Montseny es troba en els contraforts nord-occidentals del Matagalls, entre els torrents de Rentadors i de l'Oratori, a 1230 metres d'altitud. Diu la tradició que fou construït a l'indret on féu penitència, entre els anys 516 i 520, sant Segimon rei de Burgúndia (aproximadament l'actual Borgonya, a França).
Consta documentalment el 1290 com a capella feta en una cova. Estigué regida per ermitans i deodonats del segle XIV al XVIII.
Entre els anys 1640 i 1782 es van construir les edificacions que formen l'actual conjunt d'església i hostatgeria, i s'abandonaren les antigues, adossades al penyal; arribant a ser un dels santuaris més importants de Catalunya entre els dedicats a un sant. El 1810 els francesos van cremar el santuari, però va ser restaurat pel poble de Viladrau. Amb la desamortització de Mendizábal, el 1837, el santuari va ser comprat per l'amo de can Gat. Poc a poc la devoció per aquest lloc va anar decreixent, fins que l'any 1936, novament fou cremat i destruït. En els darrers anys, el santuari obria del 1 de maig al 31 d'octubre, data en que els ermitans es retiraven a l'ermita de l'Erola, 3 km. més avall, camí de Viladrau, a fi de no quedar isolats per la neu i el fred.
Entre el 1959 i 1961, es van fer unes obres de restauració que van quedar inacabades.
És un lloc molt popular entre els excursionistes que van a trescar pel Montseny i sembla estar en unes permanents obres de restauració que, molt possiblement, no s'arribaran a acabar mai (que no són les mateixes que les esmentades anteriorment).
Cada any passa per aquí, a principis de febrer, la travessa més popular del Montseny, la Viladrau - La Garriga, organitzada pel Centre Excursionista Garriguenc.
Més imatges de Sant Segimon:
dilluns, 27 de juliol de 2009
Monells
En la nostra darrera escapada cap a una de les terres de vents per excel·lència de Catalunya vam anar a conèixer la població de Monells.
Monells és una de les poblacions del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura, el més extens del Baix Empordà. Queda en un dels vèrtex del municipi, i està dividit en dues barriades per la riera del Rissec, en el punt on la vall d'aquest rieral, afluent del Daró, comença a eixamplar-se en entrar a la plana.
El barri del Castell, a la dreta de la riera, és un petit conjunt urbà organitzat al voltant de la magnífica plaça Major, que en gran part és porxada. Aquesta plaça era l'escenari d'un antic i molt important mercat que se celebrava durant l'època medieval i fins al segle XVII. Jaume I, de qui pren el nom la plaça, va disposar a l'any 1234 que s'utilitzés com a patró de mesura dels cereals per a tot el bisbat de Girona la mitgera de la població de Monells. L'antic castell que dóna nom a la barriada estava situat a la part més alta del turó i pràcticament no se n'ha conservat res; no obstant això, sí que han quedat restes, molt evidents, de les muralles originals.
En el barri de la Riera mereixen una visita el carrer de la Riera i l'església parroquial gòtica de Sant Genís, tot i que ja se'n té constància a l'any 1019.
Aquesta població, per a tots aquells a qui els agradin els pobles amb encant, és de visita inexcusable, ja que ha sabut conservar tot aquest ambient i no veure's malmès per la contaminació visual de moltes de les edificacions d'avui en dia.
dissabte, 25 de juliol de 2009
La Maça d'en Rotllà
El 1834 es va col·locar al mig de la plaça la maça o vara d'en Rotllà, l'heroi carolingi. És una vara de ferro gruixuda, de més de 5 metres d'alçada, amb una anella al capdamunt per penjar-hi un fanal que ja no hi és. Va ser feta a l'antiga foneria que hi havia al costat de l'Arnera. Segons la llegenda, Rotllà la va llançar un dia des del castell de Cabrenys, a Serrallonga (Vallespir), o segons altres des del pont de Ceret. Ja és massa net, va exclamar, convençut que ja havia expulsat tots els sarraïns del Pirineu. Mentre la llençava va dir: Allà on la meva maça caurà, Maçanet de Cabrenys es dirà.
Deixant de banda la romàntica de la llegenda, la història diu que la primera cita documentada del Maçanet apareix al precepte de Lluís I de l'any 878, on es diu que Ceret limita al sud amb villam quae dicitur Macanetum. L'any 954 el comte Guifré de Besalú va donar al monestir de Sant Pere de Camprodon un alou de Tapis, per construir-hi el Santuari de les Salines i el 1440 s'hi afegeix al nom de Maçanet l'afegit de Cabrenys, perquè passa a pertànyer a la baronia de Cabrenys, una línia del llinatge dels Rocabertí.
Més imatges de Maçanet de Cabrenys.
dilluns, 20 de juliol de 2009
El paisatge favorit d'en Cuní (i dels catalans)
La cala de Sa Tuna, a la Costa Brava, és naturalment recollida i protegida per la Punta d'Es Plom i el Cap Sa Sal. Conserva, gairebé intacta, la seva bellesa ancestral i destaca per la seva calma i la qualitat de les seves aigües, pures i cristal.lines. El color pissarrós de la platja dóna una sensació de foscor i recolliment que, com diu Josep Pla, fa que el mar, a les hores crepusculars, adquireixi un color blau negrós que provoca una sensació d'espessor en l'aigua.
La recollida platja de sorra granada de Sa Tuna té una longitud de 80 metres i una amplada de 30 metres.
Més imatges de Sa Tuna:
dimecres, 15 de juliol de 2009
Coral l'Amarant: 25 anys
El passat dia 28 de juny, la coral l'Amarant va celebrar els seus 25 anys de vida. Per fer-ho, es va oferir un extens concert en el Porxo de Can Traver on la coral va interpretar 20 peces i en el que assistí més d'un centenar de persones. Posteriorment, hi va haver un petit refrigeri per a tots els assistents i un sopar entre els actuals membres de la coral, alguns antics membres i els respectius acompanyants.
El programa del concert que es va oferir fou:
Entrada
La flor de l'amarant (lletra: Joan Serra, música: Josep Mª Roger)
I. Cançó del Renaixement
1. Jesus! Rex Admirabilis. (G. Pierluigi da Palestrina)
2. Et natus est Emanuel (Michael Praetorius)
3. Mon coeur se recommande a vous (Roland de Lassus)
4. Come again! (John Dowland)
5. La la la, je ne l'ose dire (Pierre Certon)
II. Cançó catalana
1. La cançó del lladre (trad. catalana)
2. El cant dels ocells (trad. catalana)
3. El testament d'Amèlia (E. Morera)
4. Ton pare no té nas (trad. mallorquina)
5. El cavaller enamorat (sardana, música Joan Manén)
III. Cançó contemporània
1. Cançó dels tres reis (poesia: J. Argenté, música: L. Alcaraz)
2. Se equivocó la paloma (poesia: R. Alberti, música: C. Guastavino)
3. Cançó de les mans (Raimon, harm. M. Oltra)
4. Madrigalillo (poesia: F. G. Lorca, harm. M. Oltra)
5. La blanche neige (poesia: G. Apollinaire, música: F. Pouleno)
IV. Cançó popular
1. Berceuse cosaque (harm. Etienne Daniel)
2. Go tell it on the mountains (espiritual negra)
3. Sóngoro Cosongo (Eliseo Grenet)
4. Contigo en la distancia (bolero, Portillo de la luz)
5. Cantares (poesia: A. Machado, música: J. M. Serrat)
Cant final
El rossinyol (A. Pérez Moya)
I els que van interpretar-ho són Agustí Cano, Alexis Maldiney, Andreu Camp, Angelina Casas, Aïna Hurtado, Carolina Oliver, Edu Estrella, Esther Menéndez, Joan Marimon, Laura Sanz, Lidia Olivares, Lluís Meseguer, Maite Framis, Maria Antònia Arús, Maria Muñoz, Maria Roger, Montserrat Codina, Núria Rosell, Obdulia Lanau, Oriol Romero, Quimeta Villorbina, Rafaela Trancoso, Rosa Maria Esteban, Rosa Serra, Teresa Roger i Tino Barba, dirigits per n'Ariel Seras.
Per molts anys, i que per molts anys es pugui continuar!!!
Més imatges d'aquesta jornada: