dijous, 19 de desembre de 2013

El pessebre vivent de les Torres de Fals

L'Associació Cultural i Recreativa és l'entitat organitzadora del Pessebre Vivent del Bages, que des de l'any 1977 es representa cada Nadal en el bell paratge de les Torres de Fals.

Aquest va començar amb l'intent de fer quelcom diferent, com a nova experiència i tanmateix obert a la participació de tothom, la gent de Fals i Rajadell. Després de la Missa del Gall a les Torres de Fals es representaren unes escenes bíbliques, aprofitant el singular paratge.

La participació des del primer moment fou molt nombrosa i la crítica del públic molt favorable. Això va animar a seguir treballant perquè el Pessebre pogués ser perfeccionat i tingués continuïtat.

Any rera any ha pogut anar millorant en tots els seus aspectes: en nombre de quadres, el vestuari, la informació, la il·luminació, l'aparcament, el guió musical. Ha anat evolucionant fins aconseguir un espectacle digne i únic, de gran prestigi i difusió arreu de Catalunya (va ser premiat el 1992 pel Dpt. Cultura de la Generalitat a la Millor Iniciativa Artística Popular). Tot això, gràcies a l'esforç massiu d'un poble.

A Google Maps.

dimecres, 4 de desembre de 2013

L'Envelat, històries d'un poble

Per una vegada, i que no serveixi de precedent, faig una entrada al blog de caire personal. Es tracta sobre el musical L'Envelat: Històries d'un poble, creat per un molt bon amic que m'ha demanat si podia ajudar-lo en alguna cosa que jo, més o menys, controlo a la meva manera, sense arribar a ser un professional. Es tracta del cartell de l'espectacle, el meu petit gra de sorra en tot l'engranatge d'aquest espectacle. La relació amb el Cingles de Bertí es troba en la de fons que, pels que no ho coneguin, pertany a la Festa Major de Sant Bartomeu de Mont-ras, mentre que la foto principal es va fer a Barcelona especialment per a aquest projecte.

L'argument

La Festa Major de Campirans s'ha acabat i tothom ha marxat cap a casa excepte els nostres protagonistes, que segueixen desmuntant l'envelat com cada final d'estiu. Però aquest any, els records, els sentiments més profunds i els secrets més íntims surten a la llum. La companyia Musicànima presenta un musical amb més de vint músics i més de trenta actors, cantants i ballarins.

Fitxa tècnica
Guió: Marta Torrent, Jordi Sánchez i Alexis Maldiney.
Música: Alexis Maldiney.
Coreografia: Cisco de Sande.
Direcció d'escena: Alexis Maldiney.
Direcció musical: Daniel Pérez.
Durada aproximada: 120 minuts.

Centre Cultural de Granollers.
Dissabte 15 de març de 2014, a les 18:00 i a les 22:00.

Entrades a la venda aquí a partir del 9 de desembre al preu de 18€.

Molta merda, tete!


dilluns, 25 de novembre de 2013

Salat misteri a la 712

Muntatge que combina els dos elements més coneguts de la vila de Cardona: he canviat el cel pel sostre de l'entrada a les mines de sal, i he mantingut de l'original el castell i la col·legiata de Sant Vicenç.

La llegenda de la Torre de la Minyona

Fa molts i molts anys, quan les terres de Catalunya eren conquerides per guerrers de terres llunyanes, l'imperi dels castells i les muralles s'alçava amb la llum de l'alba.

A Cardona, un poble emmurallat i vigilat per un castell de pedra i sorra, un nou dia començava. I amb ell, les festes es feien més properes i la gent començava a fer preparatius.

El duc de Cardona havia convidat el príncep dels moros que eren als afores del poble per establir una relació més cordial amb els veïns que duien per símbol una lluna daurada i cobrien els seus caps amb mocadors i cordills negres.

Eren uns guerrers que lluitaven amb amples espases, corbades com la lluna de la seva bandera, i els seus ulls negres brillaven com espurnes de foguera. El seu príncep, Abdalà, va acceptar i va anunciar que portaria els més braus dels seus toros i els faria córrer per la plaça.

El dia de la gran festa va arribar. A la plaça hi havia unes llargues taules, amb els menjars més cars i deliciosos de la terra: tota mena de peixos, carns, aus i les fruites més gustoses i exòtiques que la gent havia tastat mai.

Després del gran festí, la plaça es va tancar amb carros i fustes i es va donar l'entrada als braus. Un cavall robust que duia un soldat del príncep a les espatlles va entrar darrere dels braus. Amb una llança els anà matant i els seus enormes cossos queien sobre la sorra. La veu de les generacions conta que aquesta fou la primera vegada que els toros entraren en un tancat de sorra i que se'ls marejà i travessà amb l'acer. Era la primera plaça de toros de la península.

A la nit es celebrà un gran sopar al castell, en el qual els convidats del duc bevien i ballaven amb les ballarines d'Abdalà. La filla del duc, Adalés, una jove minyona, alta, esvelta, de cabells llargs de color de mel dolça i ulls verdosos, passejava silenciosa i discreta pels jardins del castell. Abdalà estava tip de rialles i de notes de música de les panderetes i dels llaüts, dels esquitxos de les copes plenes de vi, i dels comentaris dels convidats.

Sortí a donar un tomb, quan el va sorprendre la bellesa d'Adalés. Es van enamorar l'un de l'altre, i es van jurar amor etern. Però, malgrat tot, sabien que si el seu amor prohibit era descobert, els seus dos pobles s'enfrontarien en batalla. De manera que van començar a veure's de nit i d' amagat.

Les coses no eren fàcils i un dia van ser descoberts. El duc va esclatar d'ira en saber la notícia, i com a càstig va condemnar la seva filla fent-la tancar a pa i aigua per sempre en una torre rodona que hi havia al castell. A Abdalà, li va prohibir entrar a les seves terres, alhora que li declarà la guerra.

Una nit, Abdalà aconseguí alliberar la minyona. La va amagar a la torre del botxí (torre en la qual vivia el botxí del poble) i li va dir que tornaria al cap de sis dies. Se'n va anar cap a la batalla. Però la minyona va ser descoberta i tancada novament entre les parets de la torre. Perquè no pogués parlar mai més amb ningú, el servent que li passava pel sostre, mitjançant una corda la mica de pa i aigua cada dia, era cec i mut. La minyona va continuar allà tancada durant un llarg temps.

Un dia el seu pare, el duc, va haver d'anar a Barcelona per una convocatòria de tots els nobles que li cuidaven els castells d'arreu del territori. En acabar, tots ells li van suggerir que perdonés la seva filla. El duc va accedir, però quan va arribar a Cardona ja l'esperaven els patges per comunicar-li que la seva filla era embolicada amb mantes a la porta de la torre. Havia mort. Durant la seva trista estada allí, va gravar una creu a la porta amb les seves ungles.

Conta la llegenda que la gent del poble quan dirigia la seva mirada cap el castell a les dotze de la nit, podien observar com el fantasma d'Abdalà rondava cavalcant amb el seu cavall per la torre -des d'aleshores anomenada "Torre de la minyona"- fins a la muntanya de sal. Venia a buscar la seva estimada Adalés.

L'habitació 712 de l'actual Parador Nacional de Turisme és l'assenyalada com la de l'estança del fantasma.

dijous, 7 de novembre de 2013

L'Arc de Berà

L'Arc de Berà
L'Arc de Berà
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
L'Arc de Berà és un arc de triomf situat a uns 20 quilòmetres al nord de la ciutat de Tarragona, prop de Roda de Berà. L'arc es troba situat sobre el traçat del que fou la via Augusta, actualment sobre la carretera nacional 340.

El seu nom derivaria del comte de Berà. Es tracta d'un arc honorífic constituït per un cos central sobre un podi decorat amb falses pilastres acanalades que culminen en capitells corintis. Té una única obertura en arc de mig punt i la part superior de la construcció culmina amb un entaulament format per arquitrau, fris i cornisa. El monument està fet de pedra calcària, segurament provinent de la regió.

La construcció data de l'època de l'emperador August, vers l'any 13 aC. Se suposa que fou dedicat a August o al seu geni i que serví per marcar els límits territorials que depenien de Tàrraco.

El viatger romà que circulava per qualsevol de les nombroses vies i camins que enllaçaven les principals ciutats de l'imperi romà es trobava sovint amb arcs de triomf.

Són monuments commemoratius amb significació religiosa: després d'una campanya militar, els exèrcits havien de passar sota una porta sagrada per a deposar el seu potencial destructor. Per associació, l'arc de triomf esdevingué la manifestació de la transcendència del vencedor. En època imperial, els arcs no celebraven ja la victòria per ella mateixa, sinó la de l'emperador, únic i perpetu vencedor. Amb tot, alguns arcs, els bastits a les províncies, per exemple, commemoraven sovint un esdeveniment d'història local, o es constituïen en la memòria de personatges il·lustres de la societat romana provinciana, alçant-se a manera de grans plafons propagandístics.

L'arquitectura de l'arc triomfal respon sempre a una mateixa composició: un pòrtic arquitravat superposat a una porta arquejada senzilla o tiple segons els casos.

El més important dels coneguts a l'antiga Tarraconense és l'Arc de Berà, ubicat a la Via Augusta; actualment, carretera N-340, quilòmetre 270, al terme municipal de Roda de Berà. Fins a l'any 1937 la carretera de Barcelona hi passava per sota, com molt abans ho havia fet l'antiga Via Augusta; ara és emplaçat al bell mig d'una placeta per evitar els efectes nocius del pas de milers de vehicles.

L'estudi dels capitells i de les característiques arquitectòniques del monument permeten datar la seva construcció en època de l'emperador August, al segle I dC. El monument fa 12'28 metres d'alçada per 12 d'amplada i 2'34 metres de fons. L'amplada del portal és de 4'87 metres i més de 10 metres d'alçada, recolzat sobre una línia d'impostes que uneix dos blocs construïts amb grans carreus de pedra calcària local alçats sobre un basament o podi. Aquests dos cossos són decorats amb unes falses pilastres estriades, rematades per capitells corintis que sostenen un entaulament format per arquitrau, fris i cornisa, de la qual se'n conserven tres blocs amb un denticulat decoratiu. En el fris hi ha restes d'una inscripció dedicatòria on es fa referència a Luci Licini Sura, un alt dignatari, el qual va costejar les despeses de les obres de reforma que van efectuar-se al monument a començaments del s. II DC d'acord amb les seves disposicions testamentàries. La inscripció conservada diu: «Ex testamento L(uci) Licini L(uci) f(ilii) Serg(ia tribu) Surae consa[...]».

En el seu origen, l'estructura tenia a la part superior un conjunt escultòric de bronze amb la figura d'August al mig, ja que l'arc es va construir en honor de l'emperador. Per això, es creia que, originàriament, es deia Arc d'August i que no fou fins a l'Edat Mitjana que va adquirir el topònim de Berà, quan es va construir en aquell indret el castell de Berà.

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Sant Patllari d'Ambrun

L'església de Santa Maria de Camprodon, parroquial, originalment depenent del monestir de Sant Pere. La plaça era el cementiri parroquial i els jardins i part del pati de les escoles, el del monestir.

L'edifici actual gòtic substitueix l'original del segle XI, de tipus romànic. Hi ha opus spicatum al campanar, segurament per imitació d'una paret o element original anterior, probablement romànic. El temple té una sola nau, dividida en quatre trams, gràcies a quatre arcs torals de punt rodó, que han estat coberts per voltes d'aresta en època moderna, mantenint però les claus de volta.

El temple, molt modificat, fet que ha deixat pràcticament ocultes les línies gòtiques, només visibles en la capçalera. En l'any 1677 es va construir una sagristia i els va refer la volta del presbiteri. Anys més tard, en 1710, es construeix el cor i la capella dels Dolors. Per a construir aquest espai fou necessari cegar la façana oest i la seva portalada. D'aquesta manera va quedar com a porta principal d'accés al temple la situada en el mur sud, que va ser molt modificada.

L'absis és poligonal, reforçat externament amb contraforts i gairebé sense obertures a l'exterior. En el presbiteri trobem un altar, que es recolza en quatre columnes amb els capitells d'origen romànic. Es creu que pertanyen al monestir de Sant Pere, que ja en el segle XV havia perdut part del seu claustre. Es conserven dues capelles laterals d'època gòtica. La resta han estat modificades al llarg dels segles, i cal destacar la capella dels Dolors (1710-1722) i altres elements escultòrics.

Formant cos amb l'actual església hi ha una torre, que adquireix tot el caràcter d'obra de fortificació: el carruatge, l'escassetat d'obertures i els merlets, així com l'emplaçament, semblen denotar una pretèrita funció defensiva. De fet, la torre, de planta rectangular, constitueix un element més de l'església, no resta individuada.

Els monjos de Sant Pere de Camprodon van fer construir una capella dedicada a Sant Maria, amb l'objectiu de fer-la servir de temple parroquial sota la dependència del monestir. Aquesta capella, començada potser el 1013, fou restaurada el 1096 i ha estat engrandida i modificada posteriorment en diverses ocasions. La parròquia es va fer independent del monestir el 1759.

Pal·ladi (o Patllari) d'Ambrun

Pal·ladi d'Ambrun o d'Embrun, sant Patllari o Batllori(en francès, Pallade o Pélade) (mort c. 541) va ser un bisbe d'Embrun. Venerat com a sant per diverses confessions cristianes, avui es venera com a sant patró de la vila de Camprodon.

Va néixer en una família cristiana i va estudiar amb Catulí, bisbe d'Embrun (Alts Alps, França). Aquest va assistir al Concili d'Épaone de 517 i quan els arrians i Segimon de Borgonya van oposar-se el concili, va haver d'exilar-se a Viena del Delfinat. Pal·ladi l'hi acompanyà i va estudiar l'Escriptura amb ell. Va ser ordenat prevere i, segons la llegenda, va guanyar el do de la profecia, amb el qual va predir la caiguda i mort de Segimon.

Catulí va morir al voltant de 518 i Pal·ladi va ser elegit bisbe d'Embrun. Edificà nombrosos temples a Chorges, Sauze i Rama, entre d'altres. Se li atribuïen molts miracles i, a més de la profecia, gaudí d'una "mística familiaritat amb els àngels... i combatia amb èxit les maquinacions del dimoni només fent el senyal de la creu".

La llegenda de Sant Patllari

Segons la llegenda de Camprodon, uns monjos benedictins van decidir d'anar a Embrun per a prendre'n relíquies de Sant Patllari i dur-les al seu monestir. Un cop preses (les robaren), les col·locaren en una caixa que va transportar un ase. Quan arribaren a la rodalia de Camprodon, l'animal no va voler continuar el camí, per molt que els monjos insistiren. L'ase va fer tres guitzes sobre el terra i van sorgir-ne tres deus d'aigua (que encara avui poden veure's a la Font de Sant Patllari): els monjos, en veure-ho, van deixar lliure l'ase, que va començar a voltar pel poble i va passar pel davant de les esglésies del Carme i Santa Maria, fins que arribà al monestir de Sant Pere de Camprodon, on entrà i s'hi quedà. Els monjos, llavors, van deixar-hi les relíquies del sant.

Avui, les relíquies es troben a l'església de Santa Maria de Camprodon, en l'Arqueta de Sant Patllari, obra d'orfebreria que data del segle XIV i procedeix de l'esmentat monestir.

L'Arqueta de Sant Patllari

Es tracta d'un reliquiari destinat a guardar les restes d'aquest personatge. Malauradament es conserven poques peces d'aquest tipus, i aquesta, malgrat els desperfectes que presenta, n'és un bon exemple. Un altre exemplar n'és l'Arqueta de Sant Martirià de Banyoles, espoliada el 1980. Tot fa pensar que procedeix de l'església del proper monestir de Sant Pere, on es veneraven les relíquies. És una bella peça d'orfebreria gòtica del primer terç del segle XIV.

divendres, 31 de maig de 2013

Quatre columnes i tres palaus

Les Quatre Columnes, també conegudes com les Columnes de Puig i Cadafalch, són 4 columnes amb capitells jònics que reprodueixen les que van ser aixecades l'any 1919 per l'arquitecte Puig i Cadafalch on actualment hi ha la Font màgica de Montjuïc, a Barcelona. Simbolitzen les quatre barres de la Bandera de Catalunya i inicialment estaven destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme. Les originals van ser enderrocades el 1928 durant la dictadura de Primo de Rivera, un any abans de l'inici de l'Exposició Universal de 1929. L'any 2010 van ser reconstruïdes, a pocs metres de distància del seu lloc original. Actualment són símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana.

Les columnes formaven part d'un projecte d'urbanització de la muntanya de Montjuïc que Puig i Cadafalch va presentar el 1915, amb l'objectiu de celebrar una exposició el 1917 centrada sobre el tema de l'electricitat i les indústries elèctriques. Volia presentar Barcelona al món com a capital del Mediterrani, i Catalunya com un país amb un govern modern, la Mancomunitat. El projecte es va desestimar però Puig i Cadafalch el va tornar a presentar amb vistes a l'Exposició Universal de 1929. Es van construir el 1919 i van ser la primera construcció de tota la zona.

Les columnes, situades a la plaça de les Belles Arts, havien de representar Catalunya: la columnata representaria l'herència grega i un edifici amb cúpula homenatjaria l'herència romana. El projecte global havia de tenir el seu moment àlgid com a eix central de la futura Exposició Universal de 1929.

Les columnes van ser un dels primers elements a construir-se durant el procés d'urbanització de la muntanya. Es van construir amb maons arrebossats que imitaven la pedra i tenien 20 metres d'alçada i 2,5 metres de diàmetre. L'arquitecte tenia pensat coronar-les amb 4 figures representatives, quatre victòries alades, projecte que no es va arribar a realitzar.

Les columnes van ser enderrocades l'any 1928, poc abans d'una visita de Primo de Rivera a la ciutat.

El ple del 27 de juny de 2008 al Parlament de Catalunya va aprovar una proposició no de llei, amb el suport de tots els partits polítics i presentada per ERC, per promoure la restitució de les Quatre Columnes, en homenatge als patriotes catalans. El 2009 es va presentar un projecte de construcció, ideat per l'equip d'arquitectes Rosselló-Sangenís, seguint el projecte original de construcció de Puig i Cadafalch i alguns manuals de construcció clàssica. Sapic va ser l'empresa encarregada de l'execució del projecte.

La reconstrucció, amb un pressupost de 2,5 milions d'euros, s'ha realitzat amb anells de pedra artificial -una barreja de ciment, granit i marbre blanc- col·locats a pes amb una grua i entrellaçats mitjançant peces metàl·liques. Tot i això, la seva construcció s'ha realitzat a la plaça del Marquès de Foronda, entre la Font Màgica i el Palau Nacional de Montjuïc, una mica més amunt del seu emplaçament original. L'alçada definitiva de les columnes, incloent-hi el pedestal, és de 20 metres.

La inauguració oficial es va realitzar el diumenge 27 de febrer de 2011, amb la presència d'Artur Mas, president de la Generalitat, Núria de Gispert, presidenta del Parlament de Catalunya, i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona.

A la base d'una de les columnes hi figura la inscripció "Restitució, com a acte de justícia històrica, de les quatre columnes enderrocades per la dictadura l'any 1928 pel seu caràcter de símbol de Catalunya".

Al darrere hi ha el Palau Nacional, construït per a l'Exposició Universal de Barcelona del 1929 segons un projecte dels arquitectes Enric Catà, Eugenio Cendoya i Pere Domènech i Roure. A causa del seu emplaçament ha esdevingut un dels símbols de la ciutat i des de 1934 allotja el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Entre el 1990 i el 1992 va patir un procés de rehabilitació, període en el que també es creà el nou Museu Nacional d'Art de Catalunya.

L'edifici, d'estil monumental, té una planta rectangular i dos pisos, i és organitzat al voltant del Gran Saló Oval. A la façana, coronada per una gran cúpula d'estil romà, s'alcen quatre torres, dues de les quals s'inspiren en les torres xorigueresques de la catedral de Santiago de Compostela. La decoració de la gran cúpula conté pintures de Josep de Togores, M. Humbert i Francesc d'Assís Galí, que magnifiquen el passat d'Espanya dins la línia de patriotisme que caracteritzava la dictadura de Primo de Rivera.

A esquerra i dreta de les columnes veiem el Palau d'Alfons XIII i el Palau de Victòria Eugènia respectivament, ccnstruïts entre 1918 i 1923 segons un projecte de Josep Puig i Cadafalch, junt amb el veí Palau de Victòria Eugènia són les úniques edificacions que es bastiren segons el pla general que, juntament amb Guillem Busquets, havia establert per a aquest sector del que havia de ser l'Exposició Universal de 1929, i que fou modificat amb l'adveniment de la dictadura de 1923. Són naus simètriques de gran volum, amb un interior molt lliure il·luminat zenitalment, fet que ha permès cegar els murs exteriors, revestint-los d'esgrafiats a base de columnes salomòniques, referència historicista que es repeteix a les torretes angulars, copiades del Pont Reial de València, i als portals, a partir d'emmotllats de la façana barroca de l'església de Santa Maria de Caldes de Montbui.


divendres, 8 de març de 2013

El fanalet de Reis

El fanalet de Reis
El fanalet de Reis
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

La Nit de Reis se celebra arreu dels Països Catalans i també a Espanya, part de Sud-amèrica i a altres llocs durant la nit del 5 de gener, vigília del Dia de Reis o Epifania. Durant els dies previs, els nens i nenes innocents escriuen la carta als reis Melcior, Gaspar i Baltasar tot demanant allò que desitgen, es comporten una mica millor que els dies anteriors (per por que els Reis no satisfacin els seus desitjos)i es preparen emocionalment per l'arribada dels Reis.

Es tracta d'una festa cristiana que té el seu origen amb el Naixement de Jesús a Betlem. Segons aquesta tradició, el nen Jesús va rebre la visita de tres savis que seguint l'estrella d'Orient li van regalar or, encens i mirra.

Quan es fa de dia és el dia de Reis, el 6 de gener al matí els nens comproven que els camells han begut l'aigua, que els reis han tastat el torrons i les neules i que els han deixat algun regal, o en el cas pitjor, si s'han portat malament, carbó de sucre. És un dia festiu a Espanya, Itàlia i altres països, cosa que permet preparar el darrer dinar familiar des les festes de Nadal, acabar els torrons, neules i dolços i enllestir l'àpat amb el tradicional tortell de reis.

Milers de nens i nenes omplen els carrers de les diferents ciutats acompanyats de lluminosos fanalets tot esperant l'arribada dels Reis que acostumen a arribar hores abans de la nit tan especial. Fantàstiques carrosses, tot una comitiva de patges, els honorables de la ciutat, quilos de caramels, llum, color, foc... tot això i molt més enlluerna a tots aquests petits innocents que ansiosos esperen i desitgen l'arribada de l'endemà.


dijous, 17 de gener de 2013

La glòria

La glòria
La glòria
Carregat originalment per Jesus Cano Sanchez

Una glòria (o anthelion) és un fenomen òptic produït per la llum retrodispersada (una combinació de difracció, reflexió i refracció) sobre la seva font per un núvol de diminutes gotes d'aigua de mida uniforme. Una glòria té múltiples anells acolorits. La major part de la gent només veu un anell. La glòria, però, pot mostrar diversos anells quan el núvol es compon de gotes prou uniformes. De vegades els anells fluctuen àmpliament en grandària. Això passa, per exemple, quan un avió sobrevola un banc de núvols i la seva glòria ve i va sobre elles.

La mida angular, aproximadament entre 5º i 20º, és molt menor que el d'un arc de Sant Martí, i depèn de la mida de les gotes d'aigua. Com que només es pot veure a la direcció oposada a la del Sol, el més habitual és veure des de l'aire, en què la glòria envolta l'ombra de l'objecte sobre els núvols (que sol denominar glòria del pilot).

En 1947, l'astrònom holandès Hendrik Christoffel van de Hulst va suggerir que la formació de glòries podria deure en part a ones de superfície. Els anells acolorits serien causats per la interferència de raigs lluminosos desviats per ones de superfície (en les gotes d'aigua). Tanmateix, el fenomen pel qual es produeixen les glòries no és encara ben conegut.

Les glòries poden veure sovint associades al fenomen anomenat espectre de Brocken. Aquest fenomen, produït quan el Sol es troba a molt poca alçada, consisteix en una ombra en aparença enormement augmentada, projectada per un observador situat a la part alta d'una muntanya sobre els núvols situades a menor altitud. El nom deriva del pic Brocken, el més alt del massís de Harz, a Alemanya. Aquest pic s'alça per sobre del nivell dels núvols, en una àrea sovint boirosa, el que afavoreix la formació d'aquest fenomen. La reputació de les muntanyes de Harz com a refugi de bruixes i esperits malignes podria tenir molt a veure amb la formació d'aquestes gegantines ombres, envoltades de glòries, que semblen moure per si soles (a causa del moviment dels núvols).

Charles Wilson, inspirat per la visió d'una glòria quan treballava com a observador en l'estació meteorològica de Ben Nevis, va decidir inventar un aparell per crear núvols en un laboratori, amb l'objectiu de crear glòries artificials. El seu treball va derivar en la creació de la càmera de boira, un aparell per detectar radiació ionitzant per la qual Wilson i Arthur Compton van rebre el Premi Nobel de Física en 1927.

Les glòries es coneixen com Llum de Buda a la Xina. El fenomen solia ser observat en muntanyes altes envoltades de núvols, com les muntanyes Huangshan o el mont Emei. Els primers registres d'aquest fenomen a la muntanya Emei daten de l'any 63 dC, on la glòria sempre envolta l'ombra de l'observador, de manera que solia ser interpretada com a mostra de la il·luminació espiritual del mateix.

A Google Maps.