L'arròs és una planta herbàcia i semiaquàtica del gènere Oryza, de la família de les poàcies. El seu gra és un dels principals aliments de la humanitat, inclòs a la dieta del 70% de la població mundial. Tot i que normalment considerem que l'arròs és una única planta, en realitat són dues espècies, la varietat asiàtica (Oryza sativa) i l'africana (Oryza glaberrima).
En català, com també en la major part de llengües europees, el nom de l'arròs prové de l'àrab ar-ruzz, i segons alguns autors aquesta vindria d'un mot indi. Així la similitud amb altres llengües és prou evident: riz en francès i bretó; riso en italià; arroz en basc, portuguès, gallec i espanyol; roz en aragonès; Reis (pronunciat "rais") en alemany i reis en gal·lès; rice en anglès; ris en danès; rys (рис) en ucraïnès; ris (рис) en rus; ryż en polonès; etc.
Va començar-se a cultivar simultàniament en diversos països fa més de 6 mil·lennis. Dues espècies d'arròs van domesticar-se, l'arròs asiàtic (Oryza sativa) i l'africà (Oryza glaberrima). El conreu de secà es va introduir al Japó i Corea aproximadament al 1000 aC. El posterior arròs d'inundació en agricultura intensiva va ser a Corea entre 850 a 500 aC i va passar al Japó pels Yayoi sobre el 300. L'arròs es va domesticar en el medi-est europeu i la Mediterrània cap al 800. Els àrabs el van portar a la Península Ibèrica quan la van conquerir en 711. Després de la meitat del segle XV, l'arròs arriba a tota Itàlia i després a França, propagant a tot el continent durant les grans exploracions europees. En 1694, l'arròs va arribar a Carolina del Sud, probablement originari de Madagascar. Els espanyols van portar l'arròs a Sudamèrica a principis del segle XVIII.
L'arròs és una gramínia semiaquàtica de creixement anual. La seva mida varia de 0.4m fins a 1m d'alçada. Durant el seu desenvolupament la planta d'arròs té dues classes de rels les seminals o temporals i les secundàries o adventícies. Les rels adventícies madures són fibroses, amb rels secundàries i pèls radicals. Les tiges són cilíndriques i fistuloses amb nusos i entrenusos. La part inferior d'aquesta tija és rastrera i sol surar a l'aigua, mentre que la part superior és erecte. Les fulles són sèssils, lleugerament aspres al tacte, tenen la làmina plana i estan unides a la tija per la beina. Es troben distribuïdes en forma alterna al llarg de la tija, són lanceolades, acabades en punta i amb nervació paral·lela i fan de 5-10mm d'amplada. L'inflorescència està formada per un conjunt d'agrupacions de tipus espiga, anomenades espiguetes, aquestes espiguetes alhora es troben disposades en inflorescències secundàries anomenades panícules que es corben quan el fruit és madur. Les flors són petites, inconspícues i hermafrodites. L'androceu té 3 estams amb les anteres llargues, diteques, basifixes i sagitades. El gineceu està format per 2 carpels soldats en un ovari súper i unilocular a l'interior del qual es desenvolupa un sol primordi seminal. El fruit és una mena d'aqueni dur anomenat cariòpside de color blanc ovoide i comprimit. La llavors està recoberta d'una pellofa de varies capes. El que és conegut com a gra d'arròs és l'endosperma (per tant desproveït de l'embrió) d'aquesta llavor.
A Catalunya l'arròs es conrea a l' Empordà i al Delta de l'Ebre, on es conreen diverses varietats de perfil llarg o índica o de perfil rodó o japònica.
El castell de Sant Oïsme és una fortalesa d'època romànica datada al segle XI situat a la Baronia de Sant Oïsme dins del municipi de Camarasa, a la Noguera.
Documentada el 1095, quan Ermengol, nét de Guillem I de Meià, va confirmar les esglésies que integraven la dotació del monestir de Santa Maria de Meià. En varis documents s'esmenta com a castell de Santa Eufèmia, nom que li donava una església més antiga que la actual. L'any 1193 apareix entres els béns dels Cervera-Meià. El 1379 es tornen a tenir referències de l'indret en un document del rei Pere III on consta situat a la baronia de Meià.
Consta d'una torre circular i de la planta d'un recinte rectangular al costat sud-est. La torre té una alçada d'uns 14 m, un diàmetre intern de 2,7 m i un gruix de 1,5 m. A uns 4 m del terra i orientada cap el sud s'obre una porta d'arc de mig punt adovellat. A uns 8 m del terra hi ha una altra porta més petita orientada al sud-oest. Al costat nord hi ha dues espitlleres acabades en una graonada a la part superior.
Existeix la llegenda de la salvadora del castell on s’explica que Felip V féu enderrocar tots els castells de casa nostra i amb èmfasi especial aquells que li van fer resistència. Però aquest de Sant Oïsme es va escapar de l’enderroc gràcies a la valentia i sang freda de la seva jove senyora. La mestressa havia estat avisada a temps de l’ordre esmentada i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes, que en seguiment del pla les havien dissimulat i ara en la recepció de la tropa de molers i picapedrers, semblaven servents.
L’elegant dama convidà a la tropa i al capità a entrar dins el castell i els demanà que abans de dur a terme l’ordre, fessin l’honor d’acompanyar-le en el dinar. El capità es va pensar que havia estat ell amb la seva figura qui havia causat impacte a la jove vídua i com no estaven acostumats a esser rebuts així, van acceptar. El banquet fou d’allò més bo, i com agraïment, el capità, oferí a la bella senyora la possibilitat de treure tots els mobles que volgués, insinuant que la seva generositat havia de ser compensada amb favors d’alcova. Però fou en aquest moment quan va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana té arrelada al cor, i li contestà:
Què us heu cregut? Sou al meu castell i jo en sóc la senyora la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. Mireu la vostra tropa que han menjat i begut a desdir, que no s’aguanten de peu i el vi els tanca els ulls, i, a més a més, desarmada, ja que durant el dinar els meus soldats els han pres les armes. Només vos conserveu l’espasa i encara us manifesteu un perdonavides dient-me que puc treure els mobles i que seria bo rebre algun favor a canvi? Marxeu, aneu ben lluny d’aci que no vull que la meva gent faci una carnisseria com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més, que no volem saber res de vosaltres que voleu trencar les llibertats del nostre poble.
El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que a pesar de la seva joventut demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres. I fou d’aquesta manera que el castell escapà del càstig de l’enderroc, i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell.
Una altre llegenda ens diu que en aquest lloc fou on es va aixecar el famós convent de Sant Oïsme, del qual tant es parla en la història i que ningú no ha pogut situar exactament. La llegenda del Convent diu que un dia, els monjos estaven fent contemplació quan van sentir el cant melodiós d’un rossinyol al bosc. Atrets per aquelles belles refilades van sortir del cenobi i s’adreçaren vers el bosc on van quedar extasiats escoltant aquells cants. Quan van tractar de tornar al convent es van trobar que en el lloc del convent s’aixecava el castell de Sant Oïsme, car, sense adonar-se’n, havien perdut la noció del temps i havien transcorregut mil anys.
Per aquest motiu, i a pesar d’haver-se parlat molt, ningú ha pogut trobar el lloc exacte a Catalunya on s’aixecava aquest cenobi, perquè segons la llegenda es trobava en el lloc exacte on avui s’aixeca l’actual castell.
A uns metres hi ha l'església romànica de Sant Bartomeu de la Baronia de Sant Oïsme.
El Matagalls, que al segle XV se'l coneixia amb el nom d'Aurora, és una de les muntanyes més emblemàtiques del massís del Montseny, no és la més alta, 1697 m, contra els 1707 del Turó de l'Home, però si que té l'honor de ser la més visitada pels excursionistes a peu.
La muntanya té dues vies d'accés preferents, una via, la més fàcil, surt de Collformic (1.145 m.) i requereix un esforç a l'abast de pràcticament qualsevol persona. Deixeu el cotxe a l'aparcament de Collformic, passeu per la Creu en honor dels màrtirs de Collformic (explicació en aquesta web, a la pàgina dedicada al Pla de la Calma), tot seguit passareu per la masia de Santandreu de la Castanya (foto inferior) de seguida deixareu el camí per agafar un corriol que us durà directament al cim en més o menys 1,5 hores.
Els més valents podeu pujar al cim partint des de Sant Marçal, el camí és més llarg, necessitareu de 2,5 a 3 hores, però és un camí més interessant i bonic ja que passa pel mig de fagedes i té més diversitat d'ambients paisatgístics. Si és fa l'excursió en període de caiguda de les fulles del faig el trajecte és més difícil, per la dificultat de caminar sobre el espès matalàs de fulles i per no perdre de vista els camins.
En la llegenda de la creu que corona el cim hi ha el següent poema de mn. Jacint Verdaguer:
Catalans tot de genollons en terra mireu aquí lo signe de la Creu com de la Pàtria en la més alta serra aixampla avui los braços per acostar-los amb tots sos fills a Déu. Eixampla més tes branques gegantines amb tes ales sopluja els catalans l'espanyola niuada i les veïnes abriga a tots los homes a tots la Creu de Crist ens fa germans.
El petit poble de Gerri de la Sal és la capital del terme municipal de Baix Pallars. Situat a la vall de la Noguera Pallaresa, entre els congosts d'Arboló i Collegats, la població va viure el seu període d'esplendor arran de l'explotació de la sal que li dóna nom, que era obtinguda per evaporació de l'aigua salada de la font de Gerri.
Del conjunt monàstic, l'església és el que es conserva, doncs de la resta solament queden ruïnes.
El temple és el construït durant el segle XII, té planta basilical de tres naus, sense transsepte i amb tres absis semicirculars, els laterals s’obren directament a la nau i el central, molt més ampli; li precedeix un presbiteri a un nivell més baix que la nau.
La nau central té coberta de volta de canó i de quart d'esfera les laterals, les voltes estan reforçades per arcs torals. L'absis central està decorat amb set arcuacions, sostingudes per semicolumnes amb els capitells esculpits, semblats en la seva construcció als del monestir de Sant Pere de Galligants.
A l'interior de l'església es troben trenta capitells en total esculpits amb motius vegetals, animals fantàstics, monstres, àngels i personatges amb lleons o serps.
El temple conserva tres portes, la de la façana sud que comunica amb el cementiri, ha estat molt reformada; la del mur nord és la que donava a les dependències monacals i al claustre.
En la façana oest, es troba la porta d'entrada principal amb arc de mig punt i tres arquivoltes en gradació i un guardapols format per una motllura llisa. Els arcs descansen sobre una imposta amb decoració en escacat.
Té un campanar de cadireta de tres pisos, amb dues obertures als dos primers nivells i una a la part superior; totes formades per arcs amb motllures trilobades.
Acabat d'arribar d'un llarg i frustrant viatge a la Xina, a la tardor de 1938 Robert Capa va tornar a Espanya per donar fe de la retirada de les Brigades Internacionals. Si la localització i datació de les seves fotos de la guerra civil són sovint un trencaclosques, el seu treball entre el 16 i el 28 octubre 1938 encara ho és més.
Durant diversos dies, les més altes autoritats de la República (Azaña, Negrín, Companys) i del seu exèrcit estarien concentrats en actes públics, amb els contingents brigadistes formats o desfilant davant d'ells i milers de persones victorejant als carrers. Un blanc perfecte per als bombardejos franquistes, així que els llocs exactes on es desenvolupaven els fets es van filtrar amb prudència i la gran desfilada de l'avinguda de la Diagonal de Barcelona el 28 d'octubre, amb caces republicans sobrevolant contínuament, no es va anunciar fins al últim moment.
Dies abans, les brigades van formar per escoltar als seus comandaments, en una revista final. Formaren en una estranya esplanada al mig del camp, situada a l'actual carretera TV-3223, a menys de dos quilòmetres de la Torre de Fontaubella en direcció a Pradell de la Teixeta, on es veu el perquè de l'esplanada: és el sostre del fals túnel que precedeix al de l'Argentera, en la línia de tren que encara està en servei entre Reus, Móra, Casp i Saragossa.
En aquest túnel estava estacionat el tren hospital de les brigades. De dia, a cobert, per evitar els bombardejos. De nit, a l'aire lliure, perquè els ferits poguessin respirar aire net. Aquest túnel actualment encara està en servei i és el més llarg de la xarxa de ferrocarrils de via ampla de Catalunya, amb més de 4 quilòmetres de longitud que serveixen per creuar la serra que li dóna el nom.
El Querforadat és una població situada a 1400 metres d'altitud dins la subcomarca del Baridà. Aquesta subcomarca és formada per un llarg congost del riu Segre, entre la subcomarca de la Batllia, a l'est, i l'Urgellet a l'oest, un lloc de pas obligat de la Strata Ceretana romana entre Puigcerdà i la Seu d'Urgell. Al nord limita amb les muntanyes que fan frontera amb Andorra, i al sud amb la serra del Cadí. L'Estret de Mollet suposa el límit natural entre l'Urgellet i el Baridà. En l'extrem occidental del lateral d'aquest llarg congost més proper a la serralada del Cadí hi trobem el Querforadat.
Un quer (d'origen preromà) és una penya, sobre la gran roca del qual hi havia el castell del Quer. El poble, doncs, és edificat a redós del seu roquer, damunt la riba esquerra del riu del Quer, des d'on gaudeix d'un magnífic panorama sobre les parets de la serra de Cadí. És un bon centre d'excursions vers el sector més septentrional de les canals Baridana, de l'Ordiguer i del Cristall. L'església parroquial del Querforadat és dedicada a sant Genís, i en depèn l'església del veïnat de Barguja. Al marge dret del riu del Quer hi ha petites cavitats d'interès espeleològic. La festa major se celebra el diumenge després del 15 d'agost.
Al roquer del poble del Querforadat, damunt la riba esquerra del riu del Quer, resten alguns fragments dels murs del castell que dóna nom al lloc. Al segle XI era dels comtes de Cerdanya i posteriorment passà per donació als Pinós. Vers el 1620 era senyor del lloc Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i Aragó, primer comte de Guimerà, que s'intitulà, sembla que per decisió personal, vescomte de Querforadat, títol que seguiren usant els seus successors.
Segons una llegenda, un forat comunicava el castell amb el riu permetent esquivar els setges. Per desanimar als assetjadors, els habitants del poble ensenyaven a diari truites fresques, pel que aquests suposaren que la roca de Querforadat, efectivament, estava foradada i els seus habitants podien baixar fins al riu sense ser descoberts.
Una altra llegenda conta que una vegada un viatger va demanar a un del Quer si li ensenyaria el famós forat, i el del Quer li va contestar que "al Quer, el forat tothom se'l té".
Així, doncs, d'on ve el nom d'aquest poble, Querforadat?
La seva construcció romànica és del segle XI i es conserva bé exteriorment. Fou reformada per complet en 1588 encara que es va respectar l'absis i l'estructura exterior del temple.
L'interior és de nau única coberta amb volta de canó construïda amb posterioritat i reforçada amb arcs torals. L'absis central és semicircular i està decorat amb finestres cegues en sèries de tres, amb arcuaciones i bandes lombardes. La seva porta original es conserva tapiada en la part sud. L'absis té volta de cambra d'esfera. Contava amb una capçalera amb dues absidioless a cada costat de l'absis central, substituïts durant les reformes del segle XVI per unes capelles quadrades. Estava decorat amb pintures murals del segle XII, descobertes en 1909 i trasllades en 1935 al Museu Episcopal de Vic. La temàtica d'aquestes pintures són el Gènesi, la Redempció i el Pantocràtor voltat pels tetramorfos.
El campanar i la porta de ponent són del segle XVIII, època en la qual es va realitzar una nova reforma de l'edifici.
