dimecres, 21 d’octubre de 2020

Albaola

La Factoria Marítima Basca Albaola és un museu viu, ubicat en una antiga drassana renovada situada a Pasai San Pedro, prop de Donostia.

Construït a Pasaia, el balener San Juan és un exemple dels primers vaixells de càrrega transoceànics que salpaven del País Basc cap a Terranova. Amb 30 metres d'eslora era un reflex de l'esplendor i hegemonia mundial de la indústria marítima basca i es va enfonsar a la costa de Canadà, a Red Bay l'any 1565. Més de 400 anys després l'equip d'arqueologia canadenca de Parcs Canada troba les restes i el investiguen en una excavació submarina exemplar per al món de l'arqueologia marítima. Després de més de trenta anys d'estudi, és el vaixell mercant del segle XVI que millor es coneix i s'ha convertit en la icona que simbolitza el patrimoni cultural subaquàtic de la UNESCO. Dins de la Capitalitat Cultural Europea Donostia 2016 i amb el suport científic del Govern de Canadà, es torna a construir la nau San Juan a Pasaia, seguint els mètodes tradicionals. Igual que unia Europa amb Amèrica al segle XVI, la nau San Juan permetrà als dos països navegar cap al futur a partir d'un passat compartit.
 
Vaig descobrir el projecte en un article que vaig llegir a l'edició en espanyol del National Geographic i des de llavors intento seguir-lo en el que puc i quan vaig tenir l'ocasió de poder viatjar a Euskadi, la visita a la construcció del balener va esdevenir en imprescindible, en una mostra de respecte per la història, els orígens i la cultura tradicional.

diumenge, 16 de febrer de 2020

L'antic Egipte visita Girona

Faraó
Faraó
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
Rere les imatges i els objectes de l'antic Egipte que han arribat fins als nostres dies s'amaga la realitat d'un imperi que ha fascinat l'home al llarg de la història. “Faraó. Rei d'Egipte” va ser una exposició realitzada al CaixaForum que va presentar aquests objectes per explicar la vida en aquells temps i va prestar una atenció especial a diferents aspectes del monarca egipci, com ara el caràcter diví dels faraons, la simbologia de les vestimentes i les joies, la religiositat, els rituals, l'organització administrativa del país, les guerres expansives i de protecció i, per descomptat, la vida de palau.

Prop de cent trenta peces de la col·lecció del British Museum formaren part d'aquesta mostra, entre les quals destaquen diferents treballs d'orfebreria, busts imponents i preciosos relleus de temples que acosten el visitant a la vida reial i de poder de l'antic Egipte.

Els faraons eren considerats descendents directes dels déus, sigui com a descendent del déu del sol (“fill de Re”) o com una encarnació terrenal d'Horus. Els noms triats pels faraons reflectien la seva pietat i les prioritats del seu regnat. Com a summes sacerdots, els faraons van supervisar la construcció de temples grandiosos per a la celebració de rituals. Els enterraments reials, sota les piràmides o a la Vall dels Reis, es concebien amb la intenció de garantir el renéixer del faraó com a Osiris, déu de la mort, símbol de la fertilitat i garant de la regeneració del Nil.

Juntament amb aquesta naturalesa divina, el faraó sovint també era representat com un guerrer audaç; un geni de l'estratègia militar, implacable amb els seus enemics. Comandava els exèrcits amb la missió de mantenir la pau interior i d'expandir les fronteres. No obstant això, Egipte va patir nombroses i doloroses derrotes contra els exèrcits romans i nubis, entre d'altres. Alhora, tot i el seu paper com a Senyor de les Dues Terres, nexe d'unió entre el nord i el sud d'Egipte, la veritat és que els faraons no van poder evitar fortes tensions internes, algunes de les quals van arribar a desembocar en cruentes guerres civils.

Poder gaudir d'aquestes mostres és sempre un gran goig i que sigui en ciutats com Girona i no Barcelona encara millor.

divendres, 31 de gener de 2020

Oiz, mite i llegenda

Oizko mendilerroa
Oizko mendilerroa
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
Oiz és una muntanya de 1026 metres sobre el nivell del mar. Tot i la seva modesta altitud, és un dels llocs més emblemàtics de la història de Biscaia i, també, d'Euskal Herria. En les èpoques de la prehistòria, aquests sectors van ser habitats per pastors, que van transcendir amb tots els monuments prehistòrics que s'hi troben. Amb el temps, van anar baixant a la vall fins que van acabar conquistant-ho ja en el principi de la nostra era; mostra d'això és la necròpoli de Momoitioko San Joan.

Oiz és un dels cinc Deiadar-mendiak (en castellà, Montes Bocineros) de Biscaia, des dels quals, en temps llunyans, es realitzaven les convocatòries a les Batzarrak o Juntes Generals, convocatòries que es realitzaven mitjançant fogueres i botzines de banya. Aquests cims es troben estratègicament repartits per la geografia biscaïna; els altres quatre són Kolitza, Ganekogorta, Gorbeia, que és el més alt de tots ells, i Sollube.

Oiz també és una de les muntanyes mítiques i llegendàries de Biscaia, ja que Mari, la Dama d'Anboto, hi té la seva estança. Explica la tradició que cada set anys, Mari es trasllada d'Anboto a Oiz, i que depenent del lloc on es trobi el temps serà bo o dolent i les collites seran abundants o escasses.

No obstant, Oiz també té el seu vessant negre, ja que el vol 610 d'Iberia que anava de Madrid a Bilbao va patir un accident en xocar contra l'antena de Euskal Telebista (la primera que es veu en la fotografia), estavellant-se finalment al vessant nord de la muntanya i perdent la vida totes les persones que viatjaven a bord.

divendres, 8 de febrer de 2019

La Cimera Reial

La cimera era un guarniment que portaven els cavallers al cim de l'elm. Van aparèixer al segle XIII, però a la Península Ibèrica no van arribar fins al segle XIV, molt probablement primer a la Corona d'Aragó i, posteriorment, a Castella.

La Cimera Reial, a la que també se li pot anomenar Cimera del Drac Pennat, Cimera del rei d'Aragó o Cimera del Casal de Barcelona, va ser la cimera que empraren els reis de la Corona d'Aragó que formaven part del llinatge dels comtes de Barcelona des de Pere IV d'Aragó, «el Cerimoniós». Posteriorment, els seus descendents van convertir-la en símbol del Casal d'Aragó. Una vegada extingit aquest Casal, les diferents dinasties que van seguir-lo la van seguir emprant com a símbol de la monarquia catalanoaragonesa i pels reis de Nàpols, fins arribar a la Casa d'Habsburg, concretament a Carles I, que va ser el darrer en utilitzar-la, tot i que va fer-ho en comptades ocasions.

El conjunt de la cimera el formen la corona reial oberta, la mantellina amb el «senyal antich del rei d'Aragó» i el Drac Pennat (víbria o drac alat), que n'és l'element característic i denominador del conjunt. Heràldicament, la cimera es representa timbrant l'elm que reposa sobre un escut amb el Senyal Reial. La vibra de la cimera era daurada, es representava de perfil, mirant a l'esquerra. La seva posició era rampant i amb el cos que s'anava afusant fins al coll, que era corbat com el d'un cigne. Al cap tenia unes orelles punxegudes i duia barba, tenia uns grans narius, la boca oberta amb dents i la llengua treta. La part anterior del ventre i del pit i tot el coll solien estar plens de dogues. Del ventre sortien cap endavant dues urpes amenaçants i, a cada costat, una ala amb la punta cap amunt, oberta com un ventall, les barnilles del qual eren els ossos. Inicialment, es va fer servir amb l'escut reial de les Quatre Barres.

Al segle XV, es convertí en símbol nacional a partir de la seva identificació amb Jaume I «el Conqueridor» i es confongué amb la ratapinyada. Durant el segle XVI va esdevenir el símbol del regne de València, per aquesta identificació amb Jaume I. Els reis de la casa de Borbó mai no l'empraren i això reforçà el seu simbolisme nacional.

Per tant, la Cimera Reial mai va coronar el cap del rei Jaume I, pel qual aquesta seria una falsa tradició.