dilluns, 14 / juliol / 2008

Que t'aprofiti el dulce de leche!

23/11/2008. Com omplir un matí de poc més de dues hores al bell mig de Buenos Aires? Tenim el vol que ens retornarà a casa nostra a 2/4 de 4 de la tarda, però de l'agència ens han dit que ens vindran a buscar per allà a les 12. Així que aprofitem que durant la darrera nit a la capital argentina ens hem allotjat a l'Esplendor per anar a visitar les Galerías Pacífico, que recorden les Galeries Lafayette de París, just al costadet de l'hotel i on tot és força car, i el monestir de Santa Catalina de Siena, que està just al davant, una illa plena de tranquilitat i silenci tot i estar envoltada de rius de cotxes amb el seu soroll.

Del trasllat de Buenos Aires a Ezeiza, res a destacar, com de l'espera per pujar a l'avió. Arribar a la porta d'embarcament, però, és tota una petita excursió, sembla que ens han posat a l'altra punta de l'aeroport. I què dir-vos del vol? Un avorriment! Tot i ser una hora més curt que el d'anada, tot és pràcticament nocturn, el cansament comença a emergir i els seients de la classe turista no deixen reposar.

Un cop a Madrid, l'aeroport més horrorós del món puix que està tot molt mal senyalitzat, els del control aduaner se'ns queden el pot de dulce de leche que dúiem (des de quan una pastarada com és el dulce de leche és un líquid?). Un trasllat amb un autobús de l'aeroport en duu a no sé quin terminal per poder agafar el vol cap a Barcelona i donar definitivament per acabada la nostra ruta per l'Argentina que, tot i les tres setmanes de durada, s'acaba amb gust a poc.

Fotos meves al Flickr d'aquest dia.

dijous, 10 / juliol / 2008

El cicle torna a començar

I pensar que tot just fa 8 mesos vaig poder-lo conèixer i, fins i tot, trepitjar-lo... Canviaria l'haver-lo trepitjat per veure això en directe, un espectacle únic al món, però el que sí puc dir és que el Perito Moreno que vaig conèixer i trepitjar ja és història.




Tot i això, reitero, com vaig escriure al seu dia, que l'Spegazzini, de cara al turista, és el més espectacular. El fet de ser accessible només des del lago Argentino i l'alçada de les seves gelades parets així ho fan, a part que ens va oferir, al que allà érem, un miniesfondrament (al costat d'això va ser molt i molt mini).

Espero poder-hi tornar algun dia, si és que encara existeixen.

Fotos meves del Glaciar Perito Moreno.

dimecres, 9 / juliol / 2008

El camino del Rey



Sense comentaris, com és previsible en qualsevol persona que es considera normal, no tinc pebrots d'anar per aquestes contrades.

L'enllaç original al vídeo es troba ací.

divendres, 20 / juny / 2008

L'esplendor de les pedres

22/10/2007. És el nostre darrer dia complert a l'Argentina... el tour per aquest bonic país sudamericà està arribant a la seva fi, assumpte que per una banda m'agrada perquè ja són quasi tres setmanes fora de casa i hi ha una mica de morrinya; i per una altra banda no m'agrada perquè estic gaudint el país d'allò més i m'agradaria conèixer més paratges meravellosos.

Tenim el vol que ens ha de dur de nou a Buenos Aires a mitja tarda i hem decidit omplir el matí amb una passejadeta per Puerto Iguazú vorejant el riu Iguazú i una visita a una de les mines de pedra de les quals extreuen els materials amb els quals fan les fantàstiques figures que hem vist a les tendes de records tant a la banda argentina com a la banda brasilera. Aquesta visita la fem nosaltres dos sols, cosa que ens fa pensar que no és una excursió massa sol·licitada i que, per tant, ens estem sortint dels circuits turístics habituals.

El paisatge segueix dominat per la terra vermellosa i plenament boscat, però el xicot que ens duu al lloc, que sembla molt conscienciat pels temes relacionats amb l'ecologia, no para de queixar-se que la població arbòria no és l'original de la selva que en aquestes latituds encara hi ha i que, per tant, degrada el terreny. La carretera és ampla i molt ben asfaltada (que bé, el ripio és realment horrorós) i passa pel costat del llac artificial Urugua-í, d'enormes dimensions.

Poc després, deixem la carretera per ficar-nos en un camí de terra, que és el que condueix a les mines de pedra de Wanda. No sé si en la major part del país és igual, però l'escassetat de recursos econòmics, en aquest punt, és ben palesa. Per una altra banda, el lloc està ple de plantacions de mate.

La visita a les mines, amb vistes al Paraná des de les cotes més altes, que és fronterer amb el Paraguay en aquest puny, no és excessivament llarga, però és realment curiós veure com les amatistes, per exemple, estan incrustades dins la pedra i com detecten la presència d'aquests materials per extreure'ls.

De tornada a Buenos Aires tenim pensat anar al teatro Cervantes, al costat mateix del Dazzler Libertad, però els plans se'ns esguerren. Primer, la persona que ens havia de venir a buscar es gronxa i ens estem una hora esperant a l'Aeroparque. Després, l'hotel ha tingut una errada amb les reserves, però diligentment han cercat una alternativa i ens han reservat una habitació en un altre hotel de la mateixa cadena, l'Esplendor, un hotel amb una façana de principis del segle XX i amb uns interiors amb línies clarament modernes. Entre els uns i els altres ens han fotut l'obra de teatre a fer punyetes, però amb l'habitació de l'hotel hi hem sortit guanyant: el llit és molt més còmode, l'habitació és molt més gran.

Encara que sembli mentida, la jornada encara té temps per oferir-nos una darrera sorpresa. Anem a sopar a la terrassa del restaurant que hi ha just davant de l'hotel. En un tres i no res, es gira una ventada considerable i deixa anar un ruixat; toca entrar a dins cames ajudeu-me.

Després de tot, les ganes de descanar i anar a dormir van en augment, així que un cop hem sopat no tenim esma de donar cap volteta per la ciutat i ens n'anem de dret a planxar l'orella.

Fotos meves al Flickr d'aquest dia.

dimecres, 4 / juny / 2008

La missió

21/11/2007. Hem passat una nit horrorosa degut a la xofogor que hi ha en aquesta part de món, quan tot just queda un mes perquè aquí sigui estiu. La humitat que generen les catarates és, doncs, més que evident.

El dia està íntegrament dedicat a la catarates d'Iguazú (amb z, perquè en visitarem el cantó argentí). Un cop al parc, l'entrada del qual no és tan moderna com la de la banda brasilera, ens assignen un guia i comencem caminant per un petit sender en el qual sentim molts d'animals però no en veiem ni un, cosa que també és normal degut a que el tràfic de gent és més semblant a les Rambles de Barcelona que a un lloc que està al bell mig de la selva.

Arribem a una estació de tren i allà agafem un trenet que ens duu a la passarel·la de la Garganta del Diablo. Aquesta passarel·la, d'un quilòmetre de llarg, va creuant el riu en l'enorme corba que fa abans de precipitar-se al buit... Sembla mentida que les aigües estiguin tant calmades i que poc més enllà s'accelerin fins a caure! Aquí sí que veiem fauna, com un yacaré que està ben panxo (i inmòbil) prenent el sol a poca distància de la Garganta del Diablo. Arribem al final de la passarel·la, com qui diu a sobre de la Garganta del Diablo. No hi ha paraules per descriure-ho, és acollonant, indescriptible, simplement s'ha de veure!!! Tota l'estona que s'està en aquell punt sap a poc, tot i la munió de gent que hi ha. És, certament, el punt més espectacular de les catarates.

La resta del dia la dividim entre els Circuito Superior i l'Inferior. El Superior va transitant, com el seu nom indica, per la part superior dels diversos saltants d'aigua. Des de la inmensa majoria d'ells, les panoràmiques en direcció a la Garganta del Diablo són impressionants. El circuito Inferior transita a un nivell intermig, per alguns saltants que queden més amagats, com el Álvar Núñez de Vaca, fins arribar al peu del Salto Bossetti, que fou el cartell de la pel·lícula la Misión, i que és realment impressionant... Que en som de petits i insignificants!!!!

L'únic punt negre del dia, si és que pot dir-se així, és que no hem pogut anar a l'illa de Sanmartín, al bell mig de les catarates, degut a l'alt nivell de les aigües del riu Iguazú. Ens ho mirem pel cantó bo, tenim la sort de veure les catarates en un nivell esplendorós.

En els dies de lluna plena, el parc argentí de les catarates també és obert al públic. Aprofitem aquesta avinantesa per tornar-hi... Les catarates de nit, sense la quantitat de turistes diürns, són encara més impressionants. El trajecte del trenet, enmig de la selva i del silenci de la trentena de passatgers que som, és indescriptible, ja que només se sent l'aigua, el traqueteig del tren i la fauna. Tornem a fer la passarel·la de la Garganta del Diablo, que de nit és encara més imponent, acollonant, indescriptible... no hi ha adjectius al diccionari per descriure-ho. Novament, la visita es fa curta, i això que hi hem estat una hora.

Les catarates, pel cantó argentí, impressionen i cansen; i amb sessió doble com hem tingut, encara més. Per això, aquesta nit, no hi ha xafogor que valgui; és estirar-se al llit i quedar-se rendit.

Fotos meves al Flickr d'aquest dia.

dimarts, 3 / juny / 2008

Escapada al Brasil

20/11/2007. El dia comença llevant-nos aviat degut al caòtic trànsit que Buenos Aires pateix en hores punta, com a molts llocs del planeta, ja que hem d'anar cap a l'Aeroparque per prendre el vol cap a Puerto Iguazú. Com hem de tornar al Dazzler Libertad d'aquí a dos dies, simplement ens enduiem les dues motxilles d'esquena amb la roba justa per a aquests dos dies.

El vol, com tots, resulta ser una bassa d'oli. El paisatge que s'observa des de l'avió és radicalment al que hem vist sobrevolant i desplaçant-nos per la Patagònia. El río de la Plata és inmens, així com els deltes del Paraná i l'Uruguay, els dos rius que l'originen. Durant el vol, llastimosament, no hem pogut veure les catarates, ja que ens trobàvem a l'altre cantó de l'avió.

Just sortint de l'aeroport ens trobem la Sandra, la noia de l'agència amb la que estem viatjant i que ens ha fet el viatge a mida nostra, que justament marxen d'Iguazú per anar a Buenos Aires a trobar-se amb l'Alejandra, la persona que ens ha montat el viatge. A banda que tot és molt bonic segons ens diu, ens aconsella que comprem Off, una mena de protector contra els mosquits.

Els de Caracol, que són l'operador amb el que anirem per aquí, ens han vingut a buscar puntualment, com ha passat fins ara amb tots els operadors, i ens deixen a l'Hotel Posada la Sorgente, on ens allotjarem a Puerto Iguazú. La xofogor aquí és impressionant, segurament la notem més perquè fa dos dies estàvem a Ushuaia i hi estava nevant.

La tarda la tenim ocupada anat a conèixer el cantó brasiler de les catarates d'Iguaçú. A la frontera es perd una mica de temps pel tema dels visats, que no deixa de ser anecdòtic. Tot i això, per un si de casm ens havien recomanat dur un paper per creuar la frontera que es pot treure ací, que en teoria és per agilitzar el tràmit, però queda molt clar que en aquests països no s'estressen. Poc després arribem a l'entrada del parc, un modern complex de benvinguda. Allà s'han d'agafar uns autobusos, més o menys de l'estil del bus turístic de Barcelona, que va fent parades. Ens baixem davant de l'únic hotel que hi ha dins el parc, on comença un camí-passarel·la que voreja el riu Iguaçú i que ofereix una vista panoràmica de les catarates. Les vistes són espectaculars, però no m'acaben d'impressionar... Això sí, la càmera de fer fotos treu fum. El lloc més destacable és la passera que creua el riu fins, més o menys, davant la Garganta do Diabo, un lloc imponent en el que quedes xop. Un ascensor salva el desnivell dels salts d'aigua, pel que la visita culmina veient la part superior de les catarates i la passera argentina de la Garganta del Diablo, on anirem l'endemà.

Ja de tornada a Puerto Iguazú, acabem el dia anant al lloc de l'hito argentino, des d'on es divisa la triple frontera entre Paraguay, Brasil i l'Argentina i la confluència del riu Iguazú amb el Paraná. Ja és de nit, tot i que tot just són 2/4 de 8 del vespre, però tot i que això ens priva de veure els hitos paraguaià i brasiler, no treu gens d'encant al lloc.

Acabem el dia sopant al Quincho del Tío Querido, on provem el matambre, que encara no l'havíem provat i que, com tot el que hem menjat a l'Argentina, està per llepar-se els dits.

A l'hora d'anar a dormir ja és una altra cosa; l'aire acondicionat de l'habitació no dóna prou per treure la xafogor que fa, que no ens deixa agafar el son com voldríem.

Fotos meves al Flickr d'aquest dia.

divendres, 9 / maig / 2008

Buenos Aires

19/11/2007. Igual que quan vam arribar a l'Argentina, arribem a Buenos Aires a les tantes de la nit, amb l'aeroport pràcticament desert.

Tenim el matí lliure i, tenint en compte la ubicació de l'hotel, el Dazzler Libertad, planifiquem una excursió a peu per conèixer una miqueta el centre. El dia és calurós, tot i que la meva sensació és de molt calurós, possiblement pel contrast amb el fred hivernal que hem patit a Ushuaia. De l'hotel ens dirigim a l'Avenida 9 de Julio i passem just per davant del Teatro Colón, en restauració perquè enguany celebra el centenari. Creuar aquesta avinguda és tota una odissea, és impossible fer-ho amb un únic temps de semàfor i has d'anar cara al gra si vols fer-ho en dos.

Al cap d'un estona arribem a la Plaza de la República, on hi ha un dels llocs més coneguts de la ciutat, el Obelisco. Deixem l'Avenida 9 de Julio per seguir per Roque Sáenz Peña, pel que a mesura que ens anem apropant a la Plaza de Mayo ens dóna més la sensació d'estar en una ciutat com Barcelona i no a l'altra punta del món. Un cop a la Plaza de Mayo ens dediquem a passejar i a observar els edificis, res que no em vingui de nou. La sensació d'estar en una ciutat europea és cada cop major, i això resta oportunitats a la sorpresa. Decidim voltar la Casa Rosada, una tranquila volta sobretot per la banda del Parque Colón, amb molt poc trànsit i molt poca gent, i agafem la línia A del Subte, on encara corren metros amb els vagons i els seients de fusta, per anar al Café Tortoni, on ens amaguem durant una bona estona de la calor i ens demanem alguna cosa per picar.

Per acabar de completar el matí ens decidim a seguir l'Avenida de Mayo fins al Congreso i després tornem cap a l'hotel per l'Avenida Callao i l'Avenida Córdoba.

Per la tarda tenim una visita panoràmica de la ciutat. Ens havien recomanat que a Boca millor no anar-hi sols, així que ens vam decidir a agafar aquesta excursió de mig de l'agència. Una ràpida volta per Recoleta ens acaba mostrant una de les plagues de la modernitat, els embussos, ja que en patim un per la zona de la Plaza de la República.

La primera aturada té lloc a la Plaza de Mayo, on anem a la Catedral, que pel matí se'ns havia passat per alt, ja que per fora l'edifici no té la tipologia d'església, sinó que és més un edifici que segueix els patrons d'un temple grec o romà.

Tot seguit, creuem el barri de San Telmo per endinsar-nos a la Boca, possiblement el barri més conegut de la ciutat, on la primera parada allà és una sorpresa i és una il·lusió complerta: la Bombonera. Arquitectònicament no té res a destacar, és un camp vell i vestust, però la graderia dels "palcos" certament impressiona, de la mateixa manera de com tenen divinitzat a Maradona. En el trajecte cap al Caminito passem per l'essència del barri. Caminito vindria a ser, treient el turisme, un resum de com devia ser el barri en els seus orígens; en la resta tot està descolorit, deixat i desolador (amb el que han hagut de passar segurament és impossible tenir-ho millor).

La ruta turística finalitza a Puerto Madero, un món completament diferent a la Boca, i on hi ha un altre embús de dimensions descomunals. A l'alçada de l'Avenida Córdoba decidim que ja tornarem a l'hotel tot xino xano, on una dutxada ve de meravella i on esperem per anar a un espectacle de tango, que comença amb una divertidíssima classe de passos bàsics d'aquell ball. Després del sopar, l'espectacle, que no sé dir quan dura però se'm passa rapidíssim, és un goig veure com ballen i com senten el tango, com també és un goig anar-se'n a dormir després d'una jornada tant intensa.

Fotos meves al Flickr d'aquest dia.