Recordo que de petit, quan era un nen, els avis de casa se m'enduien a les excursions del Casal d'Avis. Després de molts anys de no anar a cap excursió d'aquesta mena, el mes passat vaig apuntar-me a una organitzada pel Casal d'Avis El Bon Caliu de Bigues i Riells, i l'objectiu era recórrer escenaris de la Batalla de l'Ebre, acompanyats per l'Assumpta Montellà, l'autora del llibre 115 dies a l'Ebre. El sacrifici d'una lleva. També recordo que, de petit, aquest tema era com un tema tabú, ja que bens pocs comentaris vaig sentir mai dels avis respecte aquesta batalla i la Guerra Civil en general. Tot i que no vam poder complir tot el programa de visites previst, vaig quedar molt satisfet de l'experiència en tots els sentits i ara puc dic que sóc capaç d'entendre, encara que només sigui lleugerament, el perquè per a ells era un tema tabú.
Diuen diferents webs per les que he voltat que el Poble Vell de Corbera d'Ebre és el nucli antic de Corbera d'Ebre, i que va ser completament destruït durant la Batalla de l'Ebre a la Guerra Civil Espanyola. S'estén sobre un tossal de 337 metres d'altitud, el turó de la Muntera, a la vora de la serra de Cavalls. Certament, les fotos que en van sortir d'aquest dia no deixen de ser un conjunt d'edificis i de carrers podríem dir que imaginaris, però fer l'exercici sobre el terreny d'intentar-se imaginar el que va passar allà resulta esfereïdor. L'àudiovisual que passen en el Centre d'Interpretació 115 dies, situat al sector més modern de Corbera d'Ebre però amb vistes a l'església vella, no només corrobora el resultat de l'exercici, sinó que és capaç de demostrar que un servidor es va quedar curt.
Com he trobat en algun lloc, les ruïnes de Corbera restaran convertides per sempre més en un monument a la tolerància i actualment també es pot dir que és un autèntic museu a l'aire lliure, ja que des de 1995 conviu amb una exposició permanent d'escultures inspirades en totes les lletres de l'abecedari, col·lecció anomenada l'Abecedari de la Llibertat, que sota la idea que les lletres són la base de les paraules i d'aquestes surten l'entesa i la fraternitat, recullen les 28 lletres de l'abecedari amb diferents tècniques i materials. Davant de l'església vella, que és un imponent edifici neobarroc que ha estat rehabilitat (pugeu al campanar si teniu temps, és el lloc per veure bé el poble vell de Corbera), s'aixeca la "Bota", obra de Joan Brossa i, més enllà, una impressionant "T" de terror on s'hauria d'escoltar la remor de la gent quan va al mercat i només s'escolta el xiulet del vent contra els pins i els matolls que han crescut a l'interior de les cases abandonades (sí, he copiat fil per randa aquesta descripció, però és que és molt bona).
A la tarda vam anar al Memorial de les Camposines, un lloc de reflexió i record per totes les víctimes de la Guerra, independentment del bàndol que fossin, independentment del que pensessin. Independentment de tot això, veure totes aquelles plaques amb aquella quantitat tan gran de noms i pensar que allà podrien haver-hi els teus avantpassats, és una situació, si més no, violenta.
Curiosament, el mes anterior vaig creuar la frontera, sortosament no com alguns dels nostres avantpassats per les mateixes èpoques (alguns d'ells, parents o familiars) o com va haver de fer Antonio Machado, de qui vam visitar la seva tomba, ja que vam anar a la població rossellonesa de Cotlliure, un lloc amb molt per veure. Deixant de banda el motiu que em va dur a fer aquesta visita, que res té a veure amb la temàtica, sí que no deixa de ser una altra cara de la guerra sobre la que reflexionar. A més, ens hi vam arribar per l'autopista, que 75 anys enrera ho va ser de gent que ho deixava tot d'una manera forçada. A Cotlliure també vam anar a l'estació del tren, a petició del meu fill, que a l'arribar-hi ja havia detectat la via del tren. Com que és un obsessionat dels trens com jo i en un quart d'hora n'havia de passar un (per cert, molt cutre), aquesta estona de temps em va servir per pensar com devia ser l'arribada d'en Machado, i la de molts altres, a Cotlliure i als camps de refugiats que es van instal·lar a l'altra banda de la frontera... Segurament res massa diferent al que veiem aquests dies per televisió.
Sense buscar-ho, les dues escapades d'un dia d'aquestes vacances han tingut un negre nexe en comú, un record del pare i dels avis s'han unit involuntàriament per recordar passatges de la infància i lligar caps que penjaven, i que podria resumir en una frase que més d'un cop li havia sentit dir a l'àvia de casa quan ens queixàvem per qualsevol tonteria: "Tu no has hagut de passar una guerra". Totes les seves frases lapidàries, amb el temps, he hagut de dir "quanta raó tenies, iaia". 18 anys després de no ser-hi, aquest estiu he rebut una altra lliçó de la iaia i, per extensió, de tots els avis... Quanta sabiduria s'està perdent!
Diuen diferents webs per les que he voltat que el Poble Vell de Corbera d'Ebre és el nucli antic de Corbera d'Ebre, i que va ser completament destruït durant la Batalla de l'Ebre a la Guerra Civil Espanyola. S'estén sobre un tossal de 337 metres d'altitud, el turó de la Muntera, a la vora de la serra de Cavalls. Certament, les fotos que en van sortir d'aquest dia no deixen de ser un conjunt d'edificis i de carrers podríem dir que imaginaris, però fer l'exercici sobre el terreny d'intentar-se imaginar el que va passar allà resulta esfereïdor. L'àudiovisual que passen en el Centre d'Interpretació 115 dies, situat al sector més modern de Corbera d'Ebre però amb vistes a l'església vella, no només corrobora el resultat de l'exercici, sinó que és capaç de demostrar que un servidor es va quedar curt.
Com he trobat en algun lloc, les ruïnes de Corbera restaran convertides per sempre més en un monument a la tolerància i actualment també es pot dir que és un autèntic museu a l'aire lliure, ja que des de 1995 conviu amb una exposició permanent d'escultures inspirades en totes les lletres de l'abecedari, col·lecció anomenada l'Abecedari de la Llibertat, que sota la idea que les lletres són la base de les paraules i d'aquestes surten l'entesa i la fraternitat, recullen les 28 lletres de l'abecedari amb diferents tècniques i materials. Davant de l'església vella, que és un imponent edifici neobarroc que ha estat rehabilitat (pugeu al campanar si teniu temps, és el lloc per veure bé el poble vell de Corbera), s'aixeca la "Bota", obra de Joan Brossa i, més enllà, una impressionant "T" de terror on s'hauria d'escoltar la remor de la gent quan va al mercat i només s'escolta el xiulet del vent contra els pins i els matolls que han crescut a l'interior de les cases abandonades (sí, he copiat fil per randa aquesta descripció, però és que és molt bona).
A la tarda vam anar al Memorial de les Camposines, un lloc de reflexió i record per totes les víctimes de la Guerra, independentment del bàndol que fossin, independentment del que pensessin. Independentment de tot això, veure totes aquelles plaques amb aquella quantitat tan gran de noms i pensar que allà podrien haver-hi els teus avantpassats, és una situació, si més no, violenta.
Curiosament, el mes anterior vaig creuar la frontera, sortosament no com alguns dels nostres avantpassats per les mateixes èpoques (alguns d'ells, parents o familiars) o com va haver de fer Antonio Machado, de qui vam visitar la seva tomba, ja que vam anar a la població rossellonesa de Cotlliure, un lloc amb molt per veure. Deixant de banda el motiu que em va dur a fer aquesta visita, que res té a veure amb la temàtica, sí que no deixa de ser una altra cara de la guerra sobre la que reflexionar. A més, ens hi vam arribar per l'autopista, que 75 anys enrera ho va ser de gent que ho deixava tot d'una manera forçada. A Cotlliure també vam anar a l'estació del tren, a petició del meu fill, que a l'arribar-hi ja havia detectat la via del tren. Com que és un obsessionat dels trens com jo i en un quart d'hora n'havia de passar un (per cert, molt cutre), aquesta estona de temps em va servir per pensar com devia ser l'arribada d'en Machado, i la de molts altres, a Cotlliure i als camps de refugiats que es van instal·lar a l'altra banda de la frontera... Segurament res massa diferent al que veiem aquests dies per televisió.
Sense buscar-ho, les dues escapades d'un dia d'aquestes vacances han tingut un negre nexe en comú, un record del pare i dels avis s'han unit involuntàriament per recordar passatges de la infància i lligar caps que penjaven, i que podria resumir en una frase que més d'un cop li havia sentit dir a l'àvia de casa quan ens queixàvem per qualsevol tonteria: "Tu no has hagut de passar una guerra". Totes les seves frases lapidàries, amb el temps, he hagut de dir "quanta raó tenies, iaia". 18 anys després de no ser-hi, aquest estiu he rebut una altra lliçó de la iaia i, per extensió, de tots els avis... Quanta sabiduria s'està perdent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.