dimarts, 17 de novembre de 2015

L'origen d'un plaer

L'abadia de Sant Hilari (en francès Abbaye de Saint-Hilaire) és una antiga abadia benedictina fortificada situada a Saint-Hilaire (en occità Sant Ilari, en francès Saint-Hilaire), en el departament francès de l'Aude.

Fundada a finals del segle VIII, en el X i per voluntat dels comtes de Carcassona, l'abadia fou dedicada a Saint Hilaire (San Hilario), primer bisbe de Carcassona. El monestir fou pròsper fins el segle XIII, però les devastacions a causa de la guerra dels Cent Anys, la pesta negra i els períodes de fam afectaren negativament en ell i van causar el seu declivi. No obstant, la producció tradicional vinícola de la regió i de l'abadia derivà en que, el 1531, es monjos de Saint-Hilaire descobrissin el primer vi efervescent del món: el Blanquette de Limoux.


En el segle VII, sobre una capella construïda en el segle anterior per ordre de Sant Hilari, primer bisbe de Carcassona que evangelitzà la regió del Carcassès, s'edifica una església, primer pas del que seria posteriorment l'abadia, es menciona per primer cop a l'any 825 sota l'advocació de Sant Serni, primer bisbe de Tolosa.

Un segle més tard, concretament el 22 de febrer de 970, s'hi descobreixen les restes del primer bisbe de Carcassona i constructor de la primera capella. Els comtes de Carcassona, Roger I i la seva esposa Adelaida de Gavaldà, sol·liciten a l'orde de Sant Benet que es converteixin en els seus benefactors, i una carta de Lluís I el Pietós autoritza als monjos a escollir el seu abat, al mateix temps que passa a l'advocació de Sant Hilari.

Fins el segle XII, l'abadia es beneficia de la protecció dels comtes de Carcassona i nombrosos membres de la família Trencavell hi són enterrats. Paral·lelament, adquireix gran importància en tota la regió multiplicant-se les donacions. Durant la croada contra els albigesos, els monjos són acusats d'heretgia i entregats als dominics. El monestir és devastat i donat, juntament amb les seves terres, a la comunitat de germans predicadors del monestir de Prouille fins l'any 1246, que el rei de França Lluís IX intervé demanant al senescal de Carcassona tornar les terras a l'abat de Sant Hilari. L'abadia pateix les conseqüències de la devastació anterior i s'esfondra part del creuer, que es refà entre 1237 i 1260.

En la primera meitat del segle XIV s'edifica el claustre, però immediatament comença a patir etapes de dificultats econòmiques al no ser suficients els ingressos per a mantenir als 29 monjos que hi havia, que es va reduir a l'any 1344 per ordre del bisbat de Carcassona. La guerra dels Cent Anys i la pesta negra agreujaren aquests problemes, ja que es va haver de fortificar el monestir, generant més despeses. És en aquesta època que els monjos de Sant Hilari creen el Blanquette de Limoux, l'any 1531, als cellers adjunts de l'abadia.

En el segle XVI el monestir es sotmet al in commendam, traspassant els seus béns a particulars, però la decadència econòmica segueix i, l'any 1758, el bisbe de Carcassona dicta un decret suprimint els oficis claustrals i places monacals, convertint-se en església parroquial. A finals del segle XVIII l'abadia és venuda.

L'església abacial fou edificada en el segle XII tot i que no va ser acabada, bastint un mur de pedra com a façana occidental. Consta d'un absis semicircular on hi ha tres vitralls, possiblement del segle XIX. La nau està constituïda per tres voltes ogivals del segle XIII. Conté la joia artística de l'abadia, l'anomenat sarcòfag de Sant Serni, atribuït al Mestre de Cabestany. És una carcassa tallada en un sol bloc de marbre blanc del Pirineu, que explica, de dreta a esquerra, la vida de Sant Serni, primer bisbe de Tolosa, al segle III, i s'atribueix al Mestre de Cabestany.

El claustre, en forma de trapezi irregular, data del segle XIV. Els capitells, de pedra sorrenca procedent de les pedreres de Razès, estan decorats amb fullatge, rostres humans o animals. En un dels seus laterals, sota una arcada, té un tauler d'escacs esculpit. És centrat per un font del segle XVI.

La sala de l'abat, contigua a la sala capitular, es va reservar per a l'abat, com a menjador privat o dormitori i té una decoració molt ben conservada. A les pintures de les bigues del sostre, que daten de finals del segle XV, s'hi representen formes geomètriques, d'animals i representacions humanes, algunes d'elles pujades de to.

A la part sud de la galeria del claustre hi havia el refectoris, un per als monjos i una altre per les visites. Els dos refectoris estan separats per una paret gruixuda que conté un púlpit incrustat de volta de creueria que data del segle XIV.

A la part sud-oest roman el que ha arribat als nostres dies de la part fortificada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.