A la seva falda, des de la qual es pot contemplar la vertiginosa altura, tant de la muntanya com dels edificis, s'hi ha la petita localitat de Chiusa di San Michele, conquerida per Carlemany entre els anys 773 i 774, abans d'envair la plana de Torí. A més d'aquest municipi, també forma part del municipi de Sant'Ambrogio di Torino.
Aquest monestir benedictí, que els torinesos anomenen simplement La Sacra, és un dels edificis més famosos i més excepcionals del romànic a Europa. Per a accedir al complex monàstic s'han de pujar 243 graons esgotadors, però una vegada al cim es pot gaudir d'unes vistes sorprenents dels voltants.
La massissa arquitectura del monestir, que sembla una fortificació, deixa una petjada profunda. Les roques es fonen amb els fonaments i amb les escales de les tres capelles que constitueixen el complex, junt amb l'església de Sant Miquel. En el segle VII o en el VIII ja existia en la roca un petit oratori, abans que arribés el duc Hug von Montoissier, l'any 999, i ordenés construir un monestir i un alberg per a pelegrins. El conjunt es consagrà a l'arcàngel sant Miquel, l'àngel que custodia les altures i les profunditats. De la mateixa manera que les altres esglésies i monestirs dedicats a sant Miquel, aquest complex també es troba en un lloc que entranya perill: l'ascens a les esferes celestials és costerut i la caiguda amenaça ser profunda.
La seva construcció va començar a finals del segle X, i va ser completada en el segle XI. L'estructura arquitectònica del monestir és una combinació de diferents estils, amb elements romànics, gòtics i renaixentistes. El conjunt està format per diverses edificacions, incloent la basílica, un claustre i un complex de torres i muralles que es desenvolupen al llarg de la muntanya. Un dels elements més destacats de la Sacra di San Michele és el Portal del Zodíac, obra romànica esculpida entre els anys 1128 i 1130 pel Mestre Nicolau, famós arquitecte i escultor de Piacenza. El portal pren el seu nom perquè els brancals de la façana orientada cap a l'escalinata porten els dotze signes del zodíac esculpits al costat dret, mentre que a l'esquerre apareixen les constel·lacions australs i boreals, també esculpides.
La Sacra va viure el seu floriment en els segles XI i XII, ja que es troba en el camí d'una de les principals vies de pelegrinatge medieval, la via Francigena. Encara avui arriben pelegrins d'arreu del món, que aprofiten l'hospitalitat dels monjos i troben en aquest lloc un centre d'espiritualitat molt especial.
En el segle XX es donà a conèixer la Sacra di San Michele arreu del món mercès a la novel·la El nom de la rosa, publicada el 1980, d'Umberto Eco, qui s'inspirà en aquest impressionant monestir per escriure la seva obra. La novel·la, que combina elements de misteri, filosofia i història, és conduïda per Adso de Melk, un jove monjo que narra els esdeveniments que van tenir lloc durant la seva estada en un monestir a la regió dels Alps italians a la primera meitat del segle XIV. El seu mestre és Guillem de Baskerville, un monjo franciscà que actua com a detectiu i que intenta resoldre una sèrie d'assassinats misteriosos que es produeixen en el monestir. Tot i la imposant presència de la Sacra, l'adaptació cinematogràfica es va rodar al monestir cistercenc d'Eberbach, a Alemanya, molt més accessible. Umberto Eco va quedar tan descontent de la pel·lícula que va renunciar a vendre els drets de cap més novel·la seva.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.