dijous, 13 d’octubre de 2016

Sant Pere de Marfà

Sant Pere de Marfà
Sant Pere de Marfà
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
Sant Pere de Marfà és una església d'estil barroc popular d'una sola nau amb entrada lateral a la banda de ponent. Es troba situada a l'explanada situada dalt d'un cingle que domina la Vall de Marfà, rere la casa de Marfà, en un enclavament del municipi de Castellcir, al Moianès.

Té una estructura del segle XVIII amb campanar de planta quadrada i coronament piramidal. El portal d'accés presenta una magnífica decoració de pedra ja que, emmarcada entre dos pilastres, la decoració de l'arc es feta a base de garlandes, flors, fulles i angelets. L'absis de la capella és pla. El parament és d'obra emblanquinada. El nucli original (dels segles X-XI) ha desaparegut totalment.

Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l'acta de consagració de l'església parroquial de Moià (any 939). Al segle XI ja gaudia de plena autonomia. Sant Pere consta el titular de la seva església des del 985, i abunden les seves notícies en els documents de Sant Benet de Bages a partir de l'any 1077. Fou refeta al segle XVIII. Actualment, sense culte i convertida en un galliner, es guarden les seves imatges a l'església parroquial de Moià.

El secret de Marfà

Els diumenges i dies de precepte, els veïns de les diferents masies, es trobaven a Marfà per assistir plegats a l'ofici religiós a l'església de Sant Pere. Al finalitzar, era costum romandre una bona estona al pla de Sant Pere, i mentre la canalla jugaven, els caps de família parlaven de l'estat de les collites, del bestiar i quan era l'hora, de les possibilitats d'emparentar unes cases amb les altres, mitjançant el matrimoni dels seus fills i/o filles. El jovent –ni cal dir-ho- aprofitaven per xerrar, i quan era possible, per fer-se evidents els sentiments que sentien uns i altres. La Mariona n'estava i molt del fill d'una de les masies que es trobaven a l'entorn del torrent Mal, el noi de nom Pasqual corresponia plenament a l'amor de la Mariona.

Entre les dues masies corria la riera de Marfà, i era un bon xic arriscat intentar creuar-la fora dels guals o fer-ho només una persona sola, ja que hi ha una llarga relació de pèrdues humanes per arrossegament. Amb tot, el Pasqual, com a mínim un cop per setmana, creuava el llit de la riera per trobar-se amb la Mariona, i d'aquestes trobades en va néixer un amor profund que ambdós joves, esperaven veure confirmat pels pares d'ambdós ben aviat en les trobades posteriors a la missa dominical a Sant Pere de Marfà.

El dimoni, però, corria per aquelles terres del Moianès en forma en aquesta ocasió de banquer, el Josep de Calders, de fet per a la majoria, el sr. Josep, el banquer de Calders.

El pare de la Mariona, havia demanat diners al banc del Josep, per a comprar un ramat de vaques, i dins dels terminis previstos, l'home anava complint amb el pagament dels seus deutes.

L'hivern de 1848 va ser excepcionalment fred al Moianès, tant i tant ho va ser, que es feia dificultós tornar l'aigua a l'estat líquid, calia fer foc, per poder desfer el glaç i tant bon punt, l'aigua perdia la calor, tornava a convertir-se en gel. Per unes coses i per altres, la mortaldat entre les vaques i altres bèsties va ser extensa, general i dissortadament abundosa; quan va ser l'hora de pagar el termini corresponent el pare de la Mariona, es va adreçar fins a Calders per demanar al sr. Josep un allargament del període per a fer front al deute; el banquer li va dir que quasi tothom es trobava en aquella situació, i que li semblava que no podria atendre la seva petició, ni la de molts d'altres, i que en parlarien plegats el diumenge següent, a Sant Pere de Marfà, a la sortida de missa. El pare de la Mariona, no va fer cap comentari a la família, però la seva cara de preocupació, va deixar clar a tothom que les coses no anaven de la forma prevista.

El diumenge després de la missa, tots els caps de família és van aplegar a enraonar amb el banquer de Calders, i aquest els va explicar que no tenia altre remei que executar les hipoteques que pesaven al damunt de les finques, per a rescabalar-se de les pèrdues sofertes. Tots però podrien continuar a les seves cases, treballant les seves terres; ara amb un contracte d'arrendament, i que quan fos possibles els tornaria a vendre les terres, al mateix preu pel que se les adjudicava. No pocs dels veïns van manifestar allí mateix la seva intenció d'abandonar la vall, intenció que en els mesos següents va deixar quasi en la meitat el cens. En un apart el banquer li va dir al pare de la Mariona que si li donava la mà de la seva filla, donaria per extingit el deute. Un cop a casa, el pare va explicar a la Mariona la proposta del banquer, tot i dient-li, que si ella no el volia, ell no l'obligaria pas, a casar-se amb aquell home.

La Mariona quan es va trobar amb el Pasqual li va explicar la situació; la família del Pasqual tenia pensant deixar la Vall de Marfà, i ell demanar-la en matrimoni al seu pare, per tal de casar-se i marxar junts. La Mariona li va dir que aniria a parlar amb el banquer de Calders. El sr. Josep va rebre a la Mariona amb extrema cordialitat, i li va fer saber que estava en disposició de perdonar els deutes del seu pare, i allò que ella li demanés. La Mariona li va demanar que perdonés els deutes de tots els veïns de Marfà, com a condició per a casar-se amb ell, i que aquesta condonació s'havia d'escripturar abans de la cerimònia.

El banquer finalment s'hi va avenir, i es va signar una escriptura en la que és recollia que tant bon punt es dugués a terme el seu casament amb la Mariona, els deutes dels veïns de la Vall de Marfà, quedarien extingits.

El diumenge en que es va celebrar l'enllaç matrimonial lluïa un sol quasi primaveral, malgrat trobar-se encara en el més cru de l'hivern; tothom, llevat del banquer i malgrat tractar-se d'un casament, tenia la cara llarga i el posat seriós. A la sortida de l'església, el banquer va fer saber a tothom que en virtut de l'acord matrimonial els seus deutes quedaven extingits. Ningú va donar cap mostra d'alegria en rebre la notícia i en Pasqual es va adreçar fins al nuvis, com aquell que anava a donar-los la seva felicitació, i quan va tenir entre les seves les mans de la Mariona, els dos van començar a córrer, cap al penya-segat. Els dos joves, ja havien pres la decisió feia dies, i davant de la impossibilitat de romandre junts a la vida, havien decidit de morir junts.

Mentre els cossos del Pasqual i la Mariona, s'apropaven a la pedra dura de la riera de Marfà, es va sentir per tota la vall, l'afirmació d'un amor que anava més enllà de la vida: T'estimo!

Després de donar sepultura als cossos dels dos amants, avui uns demà els altres, molts dels veïns de la vall van anar marxant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.