dimarts, 9 de febrer de 2021

Un Gaudí de saldo

Dels 36 anys als 38 anys, mossèn Verdaguer li demanà [a Antoni Gaudí] que ajudés sant Enric d'Ossó, aleshores de 47 anys i amb qui en Gaudí s'entengué molt bé. Ell va fer a Sant Gervasi de Cassoles el col·legi-mare de la Companyia de Santa Teresa pel mateix sant Enric d'Ossó fundada. Una joia gaudiniana fora de tot recorregut turístic de Barcelona. Una doble revolució: d'una banda fer l'educació catòlica amb la mateixa o més alçada pedagògica i acadèmica que la Institución Libre de Enseñanza i, d'altra, donar a les noies, a les futures mares de família cristiana, una educació humanística i científica igual que la dels nois. Tot sota el patrocini de santa Teresa.

En Gaudí hi va donar una lliçó magistral d'arquitectura basada en els arcs catenaris, com al palau Güell. I si el contemporani palau Güell era una mansió de luxe i d'altíssim preu, per a mossèn Enric, que va començar les obres amb una pesseta a la caixa, ho farà amb els materials més pobres i barats. L'edifici va ser construït amb "una successió de miracles", "amb una seguretat que venia de Déu", i quan d'Ossó s'angoixava amb les factures de totxos, en Gaudí –que tenia molt clar que ell era artista i no mossèn o sagristà- li deia, ironitzant o excitant la seva confiança en la Providència: -"Cadascú a lo seu, mossèn Enric. Vostè a dir misses i jo a fer cases".

El resultat va ser magnífic: una lliçó d'arquitectura revolucionària d'arcs catenaris, un col·legi exemplar pels seus avenços pedagògics i higiènics, i la plasmació en pedra del "Las moradas" de santa Teresa. El "castell interior" espiritual al qual la santa mística comparava l'ànima, havia esdevingut un castell físic, en les morades del qual habitaven les seves seguidores. Tota la façana, visible aleshores des del tren de Sarrià, està fortificada horitzontalment amb dos forjats que lliguen els caps de les bigues. Cada cap de biga del castell és un gran medalló vermell amb l'anagrama JHS repetit 127 vegades, el del Senyor del castell, que el cenyeix tot ell, aixecant-lo, sostenint-lo i defensant-lo amb la seva força multiplicada. La façana acaba amb merlets alternats amb balustres que són una gran "T", la inicial de Teresa, repetida 87 vegades, i cada merlet està coronat per una birreta doctoral. Són les armes de la intel·ligència i no els canons, les que utilitzen les teresianes. En Gaudí feia de la part alta de l'edifici com un modern anunci publicitari, per proclamar a tots els viatgers del tren de Sarrià, que aleshores tenia una amplia vista sobre d'edifici, la idea del pare d'Ossó: santa Teresa –una dona- com a doctora. L'Església donaria la raó al pare d'Ossó i a en Gaudí vuitanta anys després, quan Pau VI proclamà santa Teresa doctora de l'Església, el 27 de setembre de 1970. A les quatre cantonades, s'alcen quatre torres, que coronen el castell amb quatre creus i a mitja alçada llueixen als quatre vents l'escut d'armes del castell: el mont Carmel amb l'estel i la creu, i els cors de Jesús i de Teresa, cenyit l'un per la corona d'espines i travessat l'altre pel dard del serafí.

Però el castell de l'ànima està reclòs sobre ell mateix. Per això la façana no té gàrgoles a l'exterior, sinó que l'aigua pluvial va als patis interiors. La façana principal té un cos sortint, la torrassa del pont llevadís, amb un altre gran escut del Carmel, la birreta doctoral i el lema nobiliari: "SOLO DIOS BASTA", sota el qual s'obre el gran arc catenari pel qual s'accedeix a l'ànima. Guarda aquesta entrada de l'ànima una gran reixa forjada personalment per en Gaudí, amb les quatre barres de Catalunya i l'escut del Carmel. Quan la passem, ens trobem en un espai de llum, alegre i optimista, feta amb vidres de colors. L'espiell de la porta es una reixa forjada amb les lletres "S" i "T" repetida nou (tres per tres) vegades. Al terra, per entrar cal trepitjar la inscripció "TODO SE PASA". A la dreta hi ha la campana per trucar, perquè la porta de l'ànima no té panys ni maneta exterior. Només es pot obrir des de dins, segons ensenya santa Teresa. A l'interior, en canvi, totes les manetes tenen forma de T, inicial de Teresa i de la Trinitat. Tot són arcs catenaris, amb els basaments com a dits polzes, que donen a cada arc la forma de mans orants, ja que l'oració, segons santa Teresa, és la porta per entrar en les diverses estances del castell interior i caminar per ell. Al pis superior, hi ha un dels espais més extraordinaris de l'arquitectura de tots els temps. La llum no entra per les finestres, sinó des de dalt, des del cel, per uns patis interiors especialment dissenyats, fins i tot inclinant les parets segons els punts cardinals. Aquí la llum es combina amb altres dos elements: els quaranta vuit arcs parabòlics, enlluïts de blanc, i els hàbits foscos de les religioses. Als extrems hi han uns boscos de columnes de totxo vermell. I al mig, al centre de l'edifici, a la morada central del castell interior, al centre de l'ànima, hi ha un templet de columnes que realça un pedestal. En aquest pedestal no hi ha res. És el lloc de Déu. A prop d'ell hi és el més famós element arquitectònic del castell: una gran escala sense cap funció estructural ni pràctica: només simbòlica. Els seus catorze graons no menen enlloc, només a una paret que la talla.

Tot un luxe artístic amb materials baratíssims, complementat amb què sant Enric d'Ossó va nomenar capellà del col·legi mossèn Cinto Verdaguer.

Font: L'itinerari místic d'en Gaudí.

Cap comentari:

Publica un comentari

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.