La lava de Santa Margarida

Al volcà de Santa Margarida, situat a la Zona Volcànica de la Garrotxa, només s'hi reconeix un edifici volcànic de tipus freatomagmàtic que es recolza en els gresos eocens. Un dels trets distintius d'aquest edifici és la morfologia circular perfecte del cràter, amb uns 350 metres de diàmetre i uns 70 metres de fondària. Tanmateix, no està format totalment per materials volcànics, sinó que en el seu vorell intern meridional hi afloren les roques prevolcàniques degut a l'encastament d'aquest per sota del substrat.

Durant l'erupció del volcà de Santa Margarida es va produir inicialment una fase estromboliana de poca entitat i, ràpidament es desenvolupà una activitat freatomagmàtica. Aquesta va ser variable en quan a violència, esdevenint ocasionalment de molt poca explosivitat. L'espessa vegetació de la zona fa difícil descobrir una petita colada piroclàstica que es localitza en el sector sud del volcà.

Un flux piroclàstic és una mescla calenta (de 300 °C a 800 °C) de gasos, cendres i fragments de roques que es desplacen per les vessants d'un volcà durant una erupció. Poden arribar als 200 km/h i es produeixen en erupcions explosives o quan es col·lapsa el front d'un flux de lava. El volum pot ser d'un pocs centenars de metres cúbics fins a un miler de quilòmetres cúbics, però normalment no passen de deu quilòmetres cúbics.

Els fluxos piroclàstics acostumen a tenir dues parts: el flux basal, que es manté proper al sòl i conté els fragments més grans, i el núvol de cendra que s'aixeca uns quants metres del sòl. Són especialment perillosos perquè devasten completament la zona per la que es desplacen. Per exemple, la famosa erupció del Vesuvi de l'any 79 dC arrasà Pompeia i Herculà amb els fluxos piroclàstics procedents del volcà.