Muntatge que combina els dos elements més coneguts de la vila de Cardona: he canviat el cel pel sostre de l'entrada a les mines de sal, i he mantingut de l'original el castell i la col·legiata de Sant Vicenç.
La llegenda de la Torre de la Minyona
Fa molts i molts anys, quan les terres de Catalunya eren conquerides per guerrers de terres llunyanes, l'imperi dels castells i les muralles s'alçava amb la llum de l'alba.
A Cardona, un poble emmurallat i vigilat per un castell de pedra i sorra, un nou dia començava. I amb ell, les festes es feien més properes i la gent començava a fer preparatius.
El duc de Cardona havia convidat el príncep dels moros que eren als afores del poble per establir una relació més cordial amb els veïns que duien per símbol una lluna daurada i cobrien els seus caps amb mocadors i cordills negres.
Eren uns guerrers que lluitaven amb amples espases, corbades com la lluna de la seva bandera, i els seus ulls negres brillaven com espurnes de foguera. El seu príncep, Abdalà, va acceptar i va anunciar que portaria els més braus dels seus toros i els faria córrer per la plaça.
El dia de la gran festa va arribar. A la plaça hi havia unes llargues taules, amb els menjars més cars i deliciosos de la terra: tota mena de peixos, carns, aus i les fruites més gustoses i exòtiques que la gent havia tastat mai.
Després del gran festí, la plaça es va tancar amb carros i fustes i es va donar l'entrada als braus. Un cavall robust que duia un soldat del príncep a les espatlles va entrar darrere dels braus. Amb una llança els anà matant i els seus enormes cossos queien sobre la sorra. La veu de les generacions conta que aquesta fou la primera vegada que els toros entraren en un tancat de sorra i que se'ls marejà i travessà amb l'acer. Era la primera plaça de toros de la península.
A la nit es celebrà un gran sopar al castell, en el qual els convidats del duc bevien i ballaven amb les ballarines d'Abdalà. La filla del duc, Adalés, una jove minyona, alta, esvelta, de cabells llargs de color de mel dolça i ulls verdosos, passejava silenciosa i discreta pels jardins del castell. Abdalà estava tip de rialles i de notes de música de les panderetes i dels llaüts, dels esquitxos de les copes plenes de vi, i dels comentaris dels convidats.
Sortí a donar un tomb, quan el va sorprendre la bellesa d'Adalés. Es van enamorar l'un de l'altre, i es van jurar amor etern. Però, malgrat tot, sabien que si el seu amor prohibit era descobert, els seus dos pobles s'enfrontarien en batalla. De manera que van començar a veure's de nit i d' amagat.
Les coses no eren fàcils i un dia van ser descoberts. El duc va esclatar d'ira en saber la notícia, i com a càstig va condemnar la seva filla fent-la tancar a pa i aigua per sempre en una torre rodona que hi havia al castell. A Abdalà, li va prohibir entrar a les seves terres, alhora que li declarà la guerra.
Una nit, Abdalà aconseguí alliberar la minyona. La va amagar a la torre del botxí (torre en la qual vivia el botxí del poble) i li va dir que tornaria al cap de sis dies. Se'n va anar cap a la batalla. Però la minyona va ser descoberta i tancada novament entre les parets de la torre. Perquè no pogués parlar mai més amb ningú, el servent que li passava pel sostre, mitjançant una corda la mica de pa i aigua cada dia, era cec i mut. La minyona va continuar allà tancada durant un llarg temps.
Un dia el seu pare, el duc, va haver d'anar a Barcelona per una convocatòria de tots els nobles que li cuidaven els castells d'arreu del territori. En acabar, tots ells li van suggerir que perdonés la seva filla. El duc va accedir, però quan va arribar a Cardona ja l'esperaven els patges per comunicar-li que la seva filla era embolicada amb mantes a la porta de la torre. Havia mort. Durant la seva trista estada allí, va gravar una creu a la porta amb les seves ungles.
Conta la llegenda que la gent del poble quan dirigia la seva mirada cap el castell a les dotze de la nit, podien observar com el fantasma d'Abdalà rondava cavalcant amb el seu cavall per la torre -des d'aleshores anomenada "Torre de la minyona"- fins a la muntanya de sal. Venia a buscar la seva estimada Adalés.
L'habitació 712 de l'actual Parador Nacional de Turisme és l'assenyalada com la de l'estança del fantasma.
La llegenda de la Torre de la Minyona
Fa molts i molts anys, quan les terres de Catalunya eren conquerides per guerrers de terres llunyanes, l'imperi dels castells i les muralles s'alçava amb la llum de l'alba.
A Cardona, un poble emmurallat i vigilat per un castell de pedra i sorra, un nou dia començava. I amb ell, les festes es feien més properes i la gent començava a fer preparatius.
El duc de Cardona havia convidat el príncep dels moros que eren als afores del poble per establir una relació més cordial amb els veïns que duien per símbol una lluna daurada i cobrien els seus caps amb mocadors i cordills negres.
Eren uns guerrers que lluitaven amb amples espases, corbades com la lluna de la seva bandera, i els seus ulls negres brillaven com espurnes de foguera. El seu príncep, Abdalà, va acceptar i va anunciar que portaria els més braus dels seus toros i els faria córrer per la plaça.
El dia de la gran festa va arribar. A la plaça hi havia unes llargues taules, amb els menjars més cars i deliciosos de la terra: tota mena de peixos, carns, aus i les fruites més gustoses i exòtiques que la gent havia tastat mai.
Després del gran festí, la plaça es va tancar amb carros i fustes i es va donar l'entrada als braus. Un cavall robust que duia un soldat del príncep a les espatlles va entrar darrere dels braus. Amb una llança els anà matant i els seus enormes cossos queien sobre la sorra. La veu de les generacions conta que aquesta fou la primera vegada que els toros entraren en un tancat de sorra i que se'ls marejà i travessà amb l'acer. Era la primera plaça de toros de la península.
A la nit es celebrà un gran sopar al castell, en el qual els convidats del duc bevien i ballaven amb les ballarines d'Abdalà. La filla del duc, Adalés, una jove minyona, alta, esvelta, de cabells llargs de color de mel dolça i ulls verdosos, passejava silenciosa i discreta pels jardins del castell. Abdalà estava tip de rialles i de notes de música de les panderetes i dels llaüts, dels esquitxos de les copes plenes de vi, i dels comentaris dels convidats.
Sortí a donar un tomb, quan el va sorprendre la bellesa d'Adalés. Es van enamorar l'un de l'altre, i es van jurar amor etern. Però, malgrat tot, sabien que si el seu amor prohibit era descobert, els seus dos pobles s'enfrontarien en batalla. De manera que van començar a veure's de nit i d' amagat.
Les coses no eren fàcils i un dia van ser descoberts. El duc va esclatar d'ira en saber la notícia, i com a càstig va condemnar la seva filla fent-la tancar a pa i aigua per sempre en una torre rodona que hi havia al castell. A Abdalà, li va prohibir entrar a les seves terres, alhora que li declarà la guerra.
Una nit, Abdalà aconseguí alliberar la minyona. La va amagar a la torre del botxí (torre en la qual vivia el botxí del poble) i li va dir que tornaria al cap de sis dies. Se'n va anar cap a la batalla. Però la minyona va ser descoberta i tancada novament entre les parets de la torre. Perquè no pogués parlar mai més amb ningú, el servent que li passava pel sostre, mitjançant una corda la mica de pa i aigua cada dia, era cec i mut. La minyona va continuar allà tancada durant un llarg temps.
Un dia el seu pare, el duc, va haver d'anar a Barcelona per una convocatòria de tots els nobles que li cuidaven els castells d'arreu del territori. En acabar, tots ells li van suggerir que perdonés la seva filla. El duc va accedir, però quan va arribar a Cardona ja l'esperaven els patges per comunicar-li que la seva filla era embolicada amb mantes a la porta de la torre. Havia mort. Durant la seva trista estada allí, va gravar una creu a la porta amb les seves ungles.
Conta la llegenda que la gent del poble quan dirigia la seva mirada cap el castell a les dotze de la nit, podien observar com el fantasma d'Abdalà rondava cavalcant amb el seu cavall per la torre -des d'aleshores anomenada "Torre de la minyona"- fins a la muntanya de sal. Venia a buscar la seva estimada Adalés.
L'habitació 712 de l'actual Parador Nacional de Turisme és l'assenyalada com la de l'estança del fantasma.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.