dimarts, 15 de desembre de 2015

El león Benavides

El león Benavides (Cuentos morales, de Leopoldo Alas, Clarín)

«Un león por armas tengo,
y Benavides se llama».

(TIRSO DE MOLINA - La prudencia en la mujer.)

Apuesto cualquier cosa a que la mayor parte de los lectores no saben la historia ni el nombre del león del Congreso, el primero que se encuentra conforme se baja por la Carrera de San Jerónimo. Pues, llamar, se llama... León, naturalmente. Pero ¿y el apellido? ¿Cómo se apellida? Se apellida Benavides.

Pero más vale dejarle a él la palabra, y oír su historia tal como él mismo tuvo la amabilidad de contármela, una noche de luna en que yo le contemplaba, encontrándole un no sé qué particular que no tenía su compañero de la izquierda.

«¿Qué tiene este león de interesante, de solemne, de noble y melancólico que no tiene el otro; el cual, sin embargo, a la observación superficial, puede parecerle lo mismo absolutamente que este?».


divendres, 27 de novembre de 2015

Ярославль Майолика

Ja fa 10 anys que un servidor publica fotos amb més o menys regularitat a Flickr. En tot aquests anys, aquest lloc m'ha proporcionat algunes coneixences, amb les quals podem dir que, fins i tot, hi ha una certa amistat. El que no hauria dit mai és que aquestes coneixences o amistats poguessin arribar des de lluny, molt lluny. Al setembre d'enguany, després de molts anys de seguir-nos i de compartir el joc de les endevinalles del joc, vaig poder conèixer en geoorgesf i, el que és més important, compartir una agradable vetllada que només l'horari ferroviari va poder finalitzar. Com sol passar en aquestes ocasions, sempre hi ha un intercanvi de presents, que no deixa de ser un record material (molt bonics, això sí), però sempre els millors records són els immaterials, l'estona compartida.

Un d'aquests records materials són les figuretes de majòlica de Iaroslavl, un record que, segons em van explicar, està substituint les tradicionals nines russes, que es veuen com un símbol d'antiguitat.


dimarts, 17 de novembre de 2015

L'origen d'un plaer

L'abadia de Sant Hilari (en francès Abbaye de Saint-Hilaire) és una antiga abadia benedictina fortificada situada a Saint-Hilaire (en occità Sant Ilari, en francès Saint-Hilaire), en el departament francès de l'Aude.

Fundada a finals del segle VIII, en el X i per voluntat dels comtes de Carcassona, l'abadia fou dedicada a Saint Hilaire (San Hilario), primer bisbe de Carcassona. El monestir fou pròsper fins el segle XIII, però les devastacions a causa de la guerra dels Cent Anys, la pesta negra i els períodes de fam afectaren negativament en ell i van causar el seu declivi. No obstant, la producció tradicional vinícola de la regió i de l'abadia derivà en que, el 1531, es monjos de Saint-Hilaire descobrissin el primer vi efervescent del món: el Blanquette de Limoux.


dilluns, 2 de novembre de 2015

El tren groc

El Tren Groc o Train Jaune és un dels símbols de la Cerdanya. Es tracta d'una línia de ferrocarril de via mètrica, és a dir, via d'un metre d'ample, que és gestionada per la SNCF a través de la marca regional TER Llenguadoc-Rosselló. Connecta les comarques de la Cerdanya i el Conflent per la banda de la Catalunya del Nord, concretament des de Vilafranca de Conflent fins a l'estació de la Tor de Querol. Al sector del Conflent ressegueix el curs del riu Tet, aprofitant la seva vall, i, al vessant cerdà, evita curosament l'enclavament de Llívia. A Vilafranca de Conflent connecta amb el tren d'ample internacional procedent de Perpinyà i a la Tor de Querol amb el procedent de Tolosa i el d'ample ibèric de Renfe Operadora (Rodalies R3), fet que converteix l'estació internacional de la Tor de Querol amb una estació on hi conflueixen tres amples de via diferents.


dimecres, 21 d’octubre de 2015

Les esglésies rupestres de l'Alt Ebre

Una extensió de darrera hora de les vacances de 2014 ens va portar pel nord de Burgos, sud de Cantàbria i nord de Palència sota el pretext d'anar a veure ermites rupestres, construccions de les quals la zona n'està ben farcida. Certament, n'hi ha algunes que feia temps que les tenia a la llista de llocs pendents de visitar i que, tot s'ha de dir, no em van decebre gens, però si n'hi ha una que em va sorprendre va ser, sens dubte, l'eremitori rupestre de San Miguel, a Presillas o Presillas de Bricia, província de Burgos. No sé si és perquè vam anar-hi a darrera hora de la tarda, en què hi havia una llum extraordinària, o perquè els nens s'hi van entretenir sols amb la sorreta que hi ha, o per la seva ubicació, realment aïllada, ja que s'hi havia d'accedir a peu després de caminar uns 10 minutets, però el lloc és, realment, un racó de pau.

Un bosc de roures amaga aquesta joia de l'art burgalès. Els anacoretes medievals van excavar la pedra arenisca fins a realitzar un temple de dues plantes. Els especialistes no s'han posat d'acord sobre la datació de l'obra, sent la idea més acceptada que la concepció d'aquest temple cal emparentar amb l'art asturià. La data de construcció més probable és el segle X.

L'església es troba orientada d'est a oest. A la planta inferior hi ha tres naus, coronades cadascuna d'elles amb els seus absis, els seus altars de roca i les fornícules per a les relíquies. Dues columnes sostenen dos arcs de mig punt que serveixen per separar les tres naus. A la planta superior s'accedeix per una escala tallada a la pedra.

En una cova propera, coneguda com la Cueva de la Vieja hi ha dues piles baptismals excavades així mateix a la roca.

Us deixo aquí tot un recull d'imatges de les esglésies, ermites i eremitoris rupestres que vam visitar en aquesta zona, entre les que trobem l'església rupestre de los Santos Acisclo y Victoria (Arroyuelos, Valderredible, Cantabria), Santa Eulalia (Campo de Ebro, Valderredible), Santa María de Valverde (Valderredible), Santa María (Cadalso, Valderredible) i Santos Justo y Pastor (Olleros de Pisuerga, Aguilar de Campoo, Palencia).

Seguint amb el tema també val la pena parlar d'Ojo Guareña i l'ermita de San Bernabé, en plenes Merindades de Burgos, però això ja ho farem un altre dia.

dijous, 8 d’octubre de 2015

De Cotlliure a Corbera d'Ebre

Recordo que de petit, quan era un nen, els avis de casa se m'enduien a les excursions del Casal d'Avis. Després de molts anys de no anar a cap excursió d'aquesta mena, el mes passat vaig apuntar-me a una organitzada pel Casal d'Avis El Bon Caliu de Bigues i Riells, i l'objectiu era recórrer escenaris de la Batalla de l'Ebre, acompanyats per l'Assumpta Montellà, l'autora del llibre 115 dies a l'Ebre. El sacrifici d'una lleva. També recordo que, de petit, aquest tema era com un tema tabú, ja que bens pocs comentaris vaig sentir mai dels avis respecte aquesta batalla i la Guerra Civil en general. Tot i que no vam poder complir tot el programa de visites previst, vaig quedar molt satisfet de l'experiència en tots els sentits i ara puc dic que sóc capaç d'entendre, encara que només sigui lleugerament, el perquè per a ells era un tema tabú.

Diuen diferents webs per les que he voltat que el Poble Vell de Corbera d'Ebre és el nucli antic de Corbera d'Ebre, i que va ser completament destruït durant la Batalla de l'Ebre a la Guerra Civil Espanyola. S'estén sobre un tossal de 337 metres d'altitud, el turó de la Muntera, a la vora de la serra de Cavalls. Certament, les fotos que en van sortir d'aquest dia no deixen de ser un conjunt d'edificis i de carrers podríem dir que imaginaris, però fer l'exercici sobre el terreny d'intentar-se imaginar el que va passar allà resulta esfereïdor. L'àudiovisual que passen en el Centre d'Interpretació 115 dies, situat al sector més modern de Corbera d'Ebre però amb vistes a l'església vella, no només corrobora el resultat de l'exercici, sinó que és capaç de demostrar que un servidor es va quedar curt.


dijous, 11 de juny de 2015

La festivitat de Sant Sebastià a Bigues

Avui, per casualitat, he trobat una web del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que recull el patrimoni festiu del nostre país tot buscant la Festa Major de Sant Bartomeu de Mont-ras.

Sorprès per aquesta troballa, se m'ha acudit de cercar-hi la festivitat de Sant Sebastià de Bigues, a veure si en parla de l'origen (la màxima resposta que sempre he aconseguit és que és un vot de poble) i m'he trobat amb tot això, que copio textualment:

Segons la tradició que expliquen els avis i àvies, el 1808, el poble de Bigues va estar afectat per una pesta molt forta que va produir una gran mortaldat entre els seus habitants. Aquests, desesperats, es van encomanar a sant Sebastià perquè els salvés d’aquella epidèmia devastadora i sembla que el sant va aconseguir frenar la pesta.

Davant d’això, el poble de Bigues va fer un vot com a poble i li va prometre que cada 20 de gener es retria homenatge a la seva figura.

Històricament, la versió dels avis i àvies no quadra massa amb la realitat, ja que en el registre de defuncions de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Bigues no hi ha cap rastre d’aquestes morts de pesta. Segons les investigacions que està duent a terme mossèn Anton Bassolas en la documentació existent a l’arxiu parroquial, semblaria més probable que tota aquesta tradició arrenqui en algun moment dels segles XV i XVIII, època en què sí que es poden documentar pestes.

De fet, sant Sebastià és un sant a qui moltes poblacions del nostre país s’hi van encomanar en època de pestes.

Des de fa uns 30 anys l’acte central de la festa és una sardinada popular que es celebra a la tarda-vespre.

dilluns, 11 de maig de 2015

El caçolet

El caçolet
El caçolet
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
El caçolet (en occità caçolet i, en francès, a partir del mot occità, cassoulet) és un plat típic occità de l'oest del domini fet a base de fesols secs i de cansaladeria o carn. És un plat insígnia d'Occitània, venut arreu de França, i molt arrelat amb la idea de cuina casolana.

El nom occità caçolet prové del bol de ceràmica utilitzat per coure'l, la caçòla o cassòla. ixò és un fenomen bastant freqüent en la gastronomia, que ocorre també, per exemple, en plats com l'ollada o la paella. Segons el diccionari occità de Roger Barthe, una cassola és un recipient de terrissa. Un cassolet seria doncs una cassola petita. Aquesta mena de cassoles es feien a la zona de Issel i s'utilitzaven, al principi, per cuinar estofats al forn. Les mongetes s'havien de coure abans en aigua al foc, i per a aquesta tasca es feia servir un altre recipient de terrissa, que es diu topin en occità i tupí en català, o bé una olla (en occità olha), que també era de terrissa, que es penjava als clemàstecs del foc a terra. Aquests noms, tupí i olla, han donat també nom en altres llocs a plats similars fets amb mongetes.

Els seus ingredients més destacats són la mongeta, la carn (cansalada, ànec confitat, botifarra, etc.) i la verdura (pastanaga i ceba), i es couen lentament en una cassola de fang.

Una llegenda popular occitana conta que l'origen del plat es remunta als setges que patiren algunes ciutats durant la guerra dels cent anys (1337-1453) contra els anglesos, ja que les mongetes serien l'única cosa que els quedaria per menjar. Però això no és possible, almenys tal com el coneixem avui dia, ja que les mongetes són un producte d'origen americà i no van arribar a les taules occitanes fins al final del segle XVI. D'altres versions diuen que en aquests setges, a Castell Nou d'Arri o Carcassona, etc. el que es va fer va ser el primer estofat amb carns diverses i faves, que posteriorment, amb l'arribada de les mongetes, serien substituïdes per aquestes. És un plat molt energètic i la llegenda diu que era per donar forces als valerosos cavallers i, sempre segons la llegenda, va tenir tant d'èxit que els anglesos no només van aturar el setge, sinó que van fugir corrents i no van aturar-se fins a la vorera del Canal de la Mànega.

dijous, 12 de març de 2015

El Cañón del Rudrón

Un dels complexos de cavitats més singulars de la província de Burgos es localitza entre els pobles de Basconcillos del Tozo i Barrio Panizares, amb accés per la carretera de Burgos a Aguilar de Campoó que, majoritàriament, recorre una àmplia vall per què discorren rius de vessant atlàntic: cap al SE el riu Úrbel, tributari de l'Arlanzón, i cap al NO el riu Lucio, tributari del Pisuerga.

No obstant això, en el tram central de la vall, al voltant del mateix poble de Basconcillos del Tozo, una depressió tancada "captura" als rierols de Mundilla i Hurón cap a un gran embornal conegut com la Cueva del Agua, Cueva de los Moros o Cueva de Basconcillos. D'aquesta manera es produeix una captura de conca hidrogràfica, doncs quan ressorgeixen les aigües, a Barrio Panizares, originen el naixement del riu Rudrón, afluent de l'Ebre i per tant de vessant mediterrani.

Per l'exterior, entre l'embornal i la ressurgència, pot realitzar un còmode i instructiu passeig que permet contemplar tres grans enfonsaments, denominats dolines, que afecten a l'interior de la cavitat. A l'extrem oriental de l'última d'elles, Hoya de los Caracoles, un bell pont natural, el Puente del Diablo, des del qual s'albira la capçalera del Cañón del Rudrón, ens recorda que, en temps remots, el riu circulava a una cota molt més alta que l'actual.

El TomTom ens va portar per aquests paratges, dels que no en teníem cap mena de coneixement, i que m'he apuntat a la llista per quan es pugui fer-li la visita que el lloc es mereix, ja que desprèn molt i molt d'encant.