diumenge, 14 de desembre de 2014

El pessebre del nostre record

Diu la cançó "Tot això passava abans que fóssim catalans, quan pels boscos i els prats trobaves quatre gats". Aquestes estrofes ens remunten molts segles enllà, lluny del nostre record. Però no fa tan de temps, en ple segle XX, pràcticament a tocar dels dits i en el record de molts de nosaltres, "la ginesta feia olor, no es parlava de la televisió i pels boscos i pels prats s'hi trobaven els Can i els Cal, que conreaven la terra, criaven animals i tallaven alzines i pins per fer costals de llenya per als forners i carbó per a les cuines econòmiques".

Tots aquests Can i Cal viven disseminats per camps i muntanyes, i les seves cases es coneixien bé pel nom o el motiu que els hi donaven: Can Segimon, Ca l'Arcís, Can Frare, Can Pou, etc., etc.

Ells formaven el grup de gent, de la nostra gent, que potser sense fer grans coses, aconseguiren portar-nos a nosaltres, els seus descendents, als nivells de prosperitat i benestar dels quals ara gaudim.

És per això que, com a reconeixement a tots ells, hem muntat aquest Pessebre en què els seus personatges seran motiu de nostàlgia per alguns, mentre que per als altres representarà conèixer el què passava per aquests indrets no fa massa més de cinquanta anys.

Enguany s'ha traslladat l'emplaçament al Parc de Can Badell, més arresserat i accessible, però on s'ha hagut de fer un gran esforç de darrere hora degut a la ventada del passat dimarts,alguns dels efectes eren encara ben evidents, com es pot ben veure a la foto.

dimarts, 7 d’octubre de 2014

Les barraques del Delta de l'Ebre

Les barraques del delta de l'Ebre són un dels habitatges més antics i singulars de Catalunya. Es tracta, sens dubte, d'un dels elements arquitectònics més destacats del patrimoni popular de les Terres de l'Ebre i també d'una importantíssima herència cultural, única a Catalunya, que cal protegir i conservar. Estan documentades des de l'edat mitjana, tot i que sembla que van tindre la seua màxima expansió entre finals del segle XIX i els inicis del segle XX, coincidint amb la colonització arrossera del Delta. Avui són cases de pagès, centres d'informació, restaurants, sales d'exposició i segones residències.

L'expressió barraques del delta de l'Ebre designa un ampli conjunt de construccions populars i tradicionals, que responen a una tipologia pròpia. La seua estructura, molt senzilla, admet poques variants: planta rectangular, esquelet de fusta i coberta vegetal a doble vessant, la qual descansa sobre les parets verticals o bé directament a terra. Tot i així, les barraques de cada indret del món tenen alguna característica que les fa úniques; en el cas de la barraca del delta de l'Ebre, és la presència de puntals amb els caps forcats, que són els que aguanten el pes de la coberta, i de solibert, una mena de cobertís que deixava oberta la part del davant d'algunes barraques familiars.

Com totes les construccions considerades primitives des del punt de vista arquitectònic, les barraques eren prou elementals, funcionals i guardaven un gran equilibri ambiental i paisatgístic amb el seu entorn natural, ja que es bastien amb matèries que proporcionava la mateixa natura del Delta: fusta, canya, fang i brossa. Per tot això, entronquen amb una tradiciómil·lenària i universal de construccions senzilles d'estructura, elaborades amb els vegetals i el fang propis de cada indret.

dimarts, 23 de setembre de 2014

El despoblat de Cardell

Cardell
Cardell
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
El lloc de Cardell (en castellà, Cardiel) és situat en un sector travessat, ja des d'època romana, per importants camins i carrerades per al bestiar que s'endinsaven cap als Monegros, dins el terme municipal de Fraga (el Baix Cinca, província d'Osca). Al llarg del camí del Diable els romans van fer pous i cisternes, que van ser l'origen de diferents nuclis, com Cardell. No es tenen gaire notícies de l'església. Segons sembla, fou de domini del bisbe de Lleida i inicialment es trobava en el camí principal de la ruta de pelegrinatge a Santiago de Compostel·la. Quan aquest itinerari es va desviar al nord, Sant Salvador esdevingué un famós santuari.

L'església de Sant Salvador,del segle XIII, actualment es troba abandonada, com tot el poble. Consta d'una nau on s'obren cinc arcs de diafragma, apuntats, que suporten la malmesa cobertura d'embigat de fusta. Va ser modificada al llarg del segle XVIII, com l'obertura de la porta d'entrada a llevant i la conseqüent col·locació de l'altar a ponent, rere el qual hi ha la sagristia. A l'extrem de ponent s'alçaun campanar de cadireta de dos ulls, i a la paret sud es conserven dues portes, una amb llinda que comunica amb la sagristia, i la de l'entrada original, d'arc de mig punt amb grans dovelles resseguides per una motllura a la manera de guardapols que torna al salmer de l'arc.

Però l'element més destacable del temple són els murs fets amb grans carreus, perfectament escairats i treballats amb punxó. Podrien correspondre a un temple anterior, visigòtic o mossàrab, construit amb l'aparell anomenat more gothico, propi dels segles VII i VIII a la Península Ibèrica. Cal destacar un carreu triangular que té esculpida una creu grega dins un cercle en baix relleu.

divendres, 6 de juny de 2014

Trio de llegendes

Trio de llegendes
Trio de llegendes
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 – Nicomèdia, Bitínia, 303), va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir per no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari. És el patró de diversos territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya.

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades) la creu esdevinguda a la població de Montblanc (Conca de Barberà); o bé no en fa cap referència (Les Tradicions religioses de Catalunya[6] d'Agna de Valldaura).

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se'n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa Cleodolinda era jove, bella, prima... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se'l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D'aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l'oferí a la princesa.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar la vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

La llegenda de les Quatre Barres de Sang és una llegenda sobre l'origen de la Senyera Reial que apareix per primera vegada el 1551 en la Segunda parte de la crónica general de España, una crònica editada en castellà a València obra de Pere Antoni Beuter. Aquesta llegenda situa l'origen de la Senyera Reial en la persona de Guifré el Pilós, i més concretament, narra que el senyal dels quatre pals fou creat després d'una batalla contra els normands, quan el rei dels francs mullà la seva mà en la sang de les ferides de Guifré el Pilós, i tot passant després quatre dits per damunt de l'escut daurat del comte de Barcelona li digué: «aquestes seran les vostres armes, comte».

La Senyera Reial fou la senyera privativa i històrica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona. La Senyera Reial és la translació vexil·lològica del Senyal Reial, altrament dit senyal dels Quatre Pals. Aquest senyal heràldic es descriu de la següent manera: «en camper d'or quatre pals de gules». D'aquesta senyera en deriven actualment la bandera d'Aragó, la bandera de Catalunya, la bandera del País Valencià i la bandera de les Illes Balears. El Senyal i la Senyera Reial han estat objecte de debat i polèmica per qüestions que, més enllà de la historiografia estricta, tenen un rerefons polític i/o sentimental, tant pel que fa a la denominació, com al seu origen, com a la seva territorialitat.

La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, és la patrona de Catalunya. Està situada al monestir de Montserrat, és un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880. Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l'interior d'una cova. Quan el bisbe s'assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l'havia trobada i ordenà la construcció de l'ermita de Santa Maria, origen de l'actual monestir.

dimecres, 12 de febrer de 2014

Sant Jordi i Alta-riba

L'església de Sant Jordi d'Alta-riba es troba situada al centre del nucli, d'estil romànic d'una sola nau orientada d'est a oest, realitzada amb carreus irregulars col·locats en filades, excepte les cantoneres de la torre campanar que estàn realitzades amb carreus regulars de grans dimensions, amb coberta a dues aigües. Actualment, la porta principal d'accés, posterior a la construcció de l'església, es troba situada a l'oest amb arc de mig punt rebaixat i adovellat, i a la seva dreta s'alça la torre campanar de planta quadrangular amb quatre obertures, una a cada costat, formades per arcs de mig punt rebaixats, datat al 1775, tal i com ho indica, mitjançant una inscripció, una carreu monolític de grans dimensions situat a una de les seves cares, i de la mateixa època és l'ull de bou situat sobre la porta actual que té la funció de il·luminar l'interior del temple. L'absis de planta semicircular i cobert amb una volta de quart d'esfera, queda amagat per una construcció posterior que forma part del recinte del cementiri, el qual es troba adossat al mur sud.

És possible que en un primer moment aquesta església hagués tingut consideració de parròquia, però quan se'n comencen a tenir notícies apareix sempre com a sufragània de Santa Fe. L'any 1183, quan encara s'estava acabant de bastir, Berenguer d'Alta-riba, castlà del terme, deixà dos sous per a l'obra Sancti Georgi Alta-riba i perquè els clergues diguessin misses per la seva ànima. El 1358 el bisbe de Vic, Ramon de Bellera, visità l'església i prohibí que es guardés l'Eucaristia en un banc de seure, llavors els vilatans construïren un armari de pedra vora l'altar. Fou del bisbat de Vic fins l'any 1595 en que passà al nou bisbat de Solsona.

La llegenda

A l'haver una de les poques esglésies romàniques de Catalunya on el patró és Sant Jordi, en el dia de Sant Jordi, Alta-riba era la seu de diferents processons que hi arribaven al matí, ben aviat. Hi ha una llegenda que explica que a primera hora hi havia molta humitat i l'herba era molla. Una vegada, un home que anava a la processó portava agafada la mula amb una mà i, amb l'altra, anava aplanant l'herba amb uns rasclets, per tal que caigués l'humitat que la resta de la gent que anava darrera seu no es mullés els peus.

La relíquia de Sant Jordi

El diumenge 21 d'abril, tot celebrant la festa del patró d'Alta-riba i Catalunya, va tenir lloc el trasllat solemne i definitiu de la relíquia de Sant Jordi d'Alta-riba. La Diada va començar a les 9 del matí amb una botifarrada per agafar forces per després anar caminant a Santa fe de Segarra. Van assistir més de 200 persones, en un poble que viuen unes 15 persones de forma regular. Tot un èxit de participació.

Més informació aquí de la relíquia de Sant Jordi.