dilluns, 25 de novembre de 2013

Salat misteri a la 712

Muntatge que combina els dos elements més coneguts de la vila de Cardona: he canviat el cel pel sostre de l'entrada a les mines de sal, i he mantingut de l'original el castell i la col·legiata de Sant Vicenç.

La llegenda de la Torre de la Minyona

Fa molts i molts anys, quan les terres de Catalunya eren conquerides per guerrers de terres llunyanes, l'imperi dels castells i les muralles s'alçava amb la llum de l'alba.

A Cardona, un poble emmurallat i vigilat per un castell de pedra i sorra, un nou dia començava. I amb ell, les festes es feien més properes i la gent començava a fer preparatius.

El duc de Cardona havia convidat el príncep dels moros que eren als afores del poble per establir una relació més cordial amb els veïns que duien per símbol una lluna daurada i cobrien els seus caps amb mocadors i cordills negres.

Eren uns guerrers que lluitaven amb amples espases, corbades com la lluna de la seva bandera, i els seus ulls negres brillaven com espurnes de foguera. El seu príncep, Abdalà, va acceptar i va anunciar que portaria els més braus dels seus toros i els faria córrer per la plaça.

El dia de la gran festa va arribar. A la plaça hi havia unes llargues taules, amb els menjars més cars i deliciosos de la terra: tota mena de peixos, carns, aus i les fruites més gustoses i exòtiques que la gent havia tastat mai.

Després del gran festí, la plaça es va tancar amb carros i fustes i es va donar l'entrada als braus. Un cavall robust que duia un soldat del príncep a les espatlles va entrar darrere dels braus. Amb una llança els anà matant i els seus enormes cossos queien sobre la sorra. La veu de les generacions conta que aquesta fou la primera vegada que els toros entraren en un tancat de sorra i que se'ls marejà i travessà amb l'acer. Era la primera plaça de toros de la península.

A la nit es celebrà un gran sopar al castell, en el qual els convidats del duc bevien i ballaven amb les ballarines d'Abdalà. La filla del duc, Adalés, una jove minyona, alta, esvelta, de cabells llargs de color de mel dolça i ulls verdosos, passejava silenciosa i discreta pels jardins del castell. Abdalà estava tip de rialles i de notes de música de les panderetes i dels llaüts, dels esquitxos de les copes plenes de vi, i dels comentaris dels convidats.

Sortí a donar un tomb, quan el va sorprendre la bellesa d'Adalés. Es van enamorar l'un de l'altre, i es van jurar amor etern. Però, malgrat tot, sabien que si el seu amor prohibit era descobert, els seus dos pobles s'enfrontarien en batalla. De manera que van començar a veure's de nit i d' amagat.

Les coses no eren fàcils i un dia van ser descoberts. El duc va esclatar d'ira en saber la notícia, i com a càstig va condemnar la seva filla fent-la tancar a pa i aigua per sempre en una torre rodona que hi havia al castell. A Abdalà, li va prohibir entrar a les seves terres, alhora que li declarà la guerra.

Una nit, Abdalà aconseguí alliberar la minyona. La va amagar a la torre del botxí (torre en la qual vivia el botxí del poble) i li va dir que tornaria al cap de sis dies. Se'n va anar cap a la batalla. Però la minyona va ser descoberta i tancada novament entre les parets de la torre. Perquè no pogués parlar mai més amb ningú, el servent que li passava pel sostre, mitjançant una corda la mica de pa i aigua cada dia, era cec i mut. La minyona va continuar allà tancada durant un llarg temps.

Un dia el seu pare, el duc, va haver d'anar a Barcelona per una convocatòria de tots els nobles que li cuidaven els castells d'arreu del territori. En acabar, tots ells li van suggerir que perdonés la seva filla. El duc va accedir, però quan va arribar a Cardona ja l'esperaven els patges per comunicar-li que la seva filla era embolicada amb mantes a la porta de la torre. Havia mort. Durant la seva trista estada allí, va gravar una creu a la porta amb les seves ungles.

Conta la llegenda que la gent del poble quan dirigia la seva mirada cap el castell a les dotze de la nit, podien observar com el fantasma d'Abdalà rondava cavalcant amb el seu cavall per la torre -des d'aleshores anomenada "Torre de la minyona"- fins a la muntanya de sal. Venia a buscar la seva estimada Adalés.

L'habitació 712 de l'actual Parador Nacional de Turisme és l'assenyalada com la de l'estança del fantasma.

dijous, 7 de novembre de 2013

L'Arc de Berà

L'Arc de Berà
L'Arc de Berà
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez
L'Arc de Berà és un arc de triomf situat a uns 20 quilòmetres al nord de la ciutat de Tarragona, prop de Roda de Berà. L'arc es troba situat sobre el traçat del que fou la via Augusta, actualment sobre la carretera nacional 340.

El seu nom derivaria del comte de Berà. Es tracta d'un arc honorífic constituït per un cos central sobre un podi decorat amb falses pilastres acanalades que culminen en capitells corintis. Té una única obertura en arc de mig punt i la part superior de la construcció culmina amb un entaulament format per arquitrau, fris i cornisa. El monument està fet de pedra calcària, segurament provinent de la regió.

La construcció data de l'època de l'emperador August, vers l'any 13 aC. Se suposa que fou dedicat a August o al seu geni i que serví per marcar els límits territorials que depenien de Tàrraco.

El viatger romà que circulava per qualsevol de les nombroses vies i camins que enllaçaven les principals ciutats de l'imperi romà es trobava sovint amb arcs de triomf.

Són monuments commemoratius amb significació religiosa: després d'una campanya militar, els exèrcits havien de passar sota una porta sagrada per a deposar el seu potencial destructor. Per associació, l'arc de triomf esdevingué la manifestació de la transcendència del vencedor. En època imperial, els arcs no celebraven ja la victòria per ella mateixa, sinó la de l'emperador, únic i perpetu vencedor. Amb tot, alguns arcs, els bastits a les províncies, per exemple, commemoraven sovint un esdeveniment d'història local, o es constituïen en la memòria de personatges il·lustres de la societat romana provinciana, alçant-se a manera de grans plafons propagandístics.

L'arquitectura de l'arc triomfal respon sempre a una mateixa composició: un pòrtic arquitravat superposat a una porta arquejada senzilla o tiple segons els casos.

El més important dels coneguts a l'antiga Tarraconense és l'Arc de Berà, ubicat a la Via Augusta; actualment, carretera N-340, quilòmetre 270, al terme municipal de Roda de Berà. Fins a l'any 1937 la carretera de Barcelona hi passava per sota, com molt abans ho havia fet l'antiga Via Augusta; ara és emplaçat al bell mig d'una placeta per evitar els efectes nocius del pas de milers de vehicles.

L'estudi dels capitells i de les característiques arquitectòniques del monument permeten datar la seva construcció en època de l'emperador August, al segle I dC. El monument fa 12'28 metres d'alçada per 12 d'amplada i 2'34 metres de fons. L'amplada del portal és de 4'87 metres i més de 10 metres d'alçada, recolzat sobre una línia d'impostes que uneix dos blocs construïts amb grans carreus de pedra calcària local alçats sobre un basament o podi. Aquests dos cossos són decorats amb unes falses pilastres estriades, rematades per capitells corintis que sostenen un entaulament format per arquitrau, fris i cornisa, de la qual se'n conserven tres blocs amb un denticulat decoratiu. En el fris hi ha restes d'una inscripció dedicatòria on es fa referència a Luci Licini Sura, un alt dignatari, el qual va costejar les despeses de les obres de reforma que van efectuar-se al monument a començaments del s. II DC d'acord amb les seves disposicions testamentàries. La inscripció conservada diu: «Ex testamento L(uci) Licini L(uci) f(ilii) Serg(ia tribu) Surae consa[...]».

En el seu origen, l'estructura tenia a la part superior un conjunt escultòric de bronze amb la figura d'August al mig, ja que l'arc es va construir en honor de l'emperador. Per això, es creia que, originàriament, es deia Arc d'August i que no fou fins a l'Edat Mitjana que va adquirir el topònim de Berà, quan es va construir en aquell indret el castell de Berà.