dijous, 26 de juliol de 2012

La Majestat Batlló

Les imatges tallades en fusta constituïen un dels elements fonamentals de l'església com a objectes de devoció. Una de les tipologies més desenvolupades a Catalunya va ser la de les Majestats, imatges de Crist a la Creu que simbolitzen el seu triomf sobre la mort, entre les quals destaca la «Majestat Batlló». Es caracteritza pel seu caràcter solemne, gràcies a una composició marcada per la frontalitat i la geometrització, i a l'aspecte luxós de la túnica, que recorda els refinats teixits bizantins o hispanomusulmans. Aquesta modalitat comptava amb un gran referent, el «Volto Santo» de Lucca (Toscana, Itàlia), objecte d'un culte extraordinari des de finals del segle XI.

És una talla de mitjan segle XII en fusta de noguera (cap i cos), salze (braç dret), om (pal de la creu) i alzina (travesser de la creu) endrapada parcialment i policromada al tremp, amb unes mesures de 156 x 119,5 x 20,5 centímetres que procedeix, probablement, d'una església de la comarca de la Garrotxa, i que va ser una donació d'Enric Batlló i Batlló a la Diputació de Barcelona, d'aquí el nom amb la que és coneguda.

dimecres, 25 de juliol de 2012

Ca l'Amell Gros, de Lliçà d'Amunt

A prop de Santa Justa, s'alça una masia mig enrunada i solitària, anomenada ca l'Amell Gros. Fa un munt d'anys que ja no hi viu ningú, tot i que es troba en un indret privilegiat, de pendents suaus i camins planers. Els camps de conreu encara envolten la casa, i encara hi ha algú que s'encarrega de conrear-los. L'aigua de la riera s'esmuny no gaire lluny, travessant la verneda de ca l'Amell Gros, una verneda gran i tranquil×la, on els plataners enfonsen les seves arrels a la terra, ben a prop del Tenes. Aquest mas també té unes arrels profundes, perdudes en la nit del temps, i també perdudes en la memòria de molta gent. Ha viscut oblidada de molts, i lentament ha anat morint.

Tothom qui ha volgut, ha pogut entrar dins la casa, tant per satisfer la seva curiositat, com per deixar-hi escrita la seva estupidesa. El portal és obert per a tots. L'entrada, llarga i fosca, és plena de tristesa, la tristesa que desprèn qualsevol ruïna del passat, un temps llunyà especialment per aquelles quatre parets. Allí, encara s'hi pot intuir on era la llar de foc, aquella que hauria reunit els habitants de la casa durant les llargues nits d'hivern, a redós d'unes teies enceses, allí on s'haurien explicat infinitat d'històries i rondalles al costat d'unes flames juganeres. Avui, però, aquell ambient només regna en la imaginació de qui ho veu, perquè l'escalfor de la llar ja es va esvair. Al fons de l'entrada, el celler, força ample, s'ha quedat sense sostre, i no cal dir que no hi ha cap bóta. A les altres sales tampoc queda res. La runa és l'única cosa que ho omple tot. Les parets s'esquerden i pateixen la descurança dels anys. L'era de la casa lluita contra les males herbes, i el pou, mut sense la galleda i la corriola, ha deixat de fer servei.

Els seus dies ja han passat. La seva vida potser ja s'acaba. Mentre la seva casa germana, ca l'Amell Xic, encara es manté ferma a l'altra banda del turó, ella es desfà i es perd, com la neu a la primavera. Durant molt temps, l'Hospital de Vic ha estat el propietari de la finca. Molts, però, voldrien dibuixar carrers sobre els camps, omplir-los d'asfalt i urbanitzar-los. Potser un dia, no gaire llunyà, la vella masia no estarà tan sola, i compartirà aquest espai amb altres cases, molt més modernes; potser un dia, les seves pedres formaran part de petits jardins; potser algun dia, quan anem per la carretera en el nostre camí cap a Granollers, tot just passat el Tenes, ja no veurem el seu contorn, entre els camps i el cel, i haurem de deixar de gaudir d'aquest racó del Vallès.

dijous, 12 de juliol de 2012

El monestir de Sant Cugat del Vallès

Monestir benedictí emplaçat sobre una antiga vil·la romana convertida en fortalesa durant el segle IV que en època medieval era coneguda com castrum octavianum.

Segons la tradició va ser aquí on va rebre martiri el sant d'origen nord-africà anomenat Cugat i és molt probable que, ja al segle IV es construís una capella funerària per allotjar les relíquies del sant. Aquesta primera capella es va modificar i ampliar durant els segles següents (hi ha vestigis d'una església visigòtica dels segles V-VI).

El monestir data del segle IX i poc a poc va anar assolint una gran importància, fins arribar a ser el més important dels comtats catalans. Durant els segles XI i XII, època en que es va bastir el nou edifici romànic, hi depenien Sant Llorenç del Munt, Santa Cecília de Montserrat, Sant Salvador de Breda, Sant Pau del Camp, Santa Maria del Coll i Sant Pere de Clarà. Va començar la seva decadència a partir del segle XIV, tot i una certa revifalla cap a la fi del XVIII, fins a la seva extinció l'any 1835.

La llegenda de l'origen del monestir

A l'estiu de l'any 304 decapitaren a Sant Cugat, un predicador d'origen nord-africà que arribà a aquests verals al segle III. Deixaren el seu cos a la intempèrie, sense enterrar, per tal que les feres devoressin el cos i els seguidors se n'oblidessin d'ell per sempre. Però abans que tot això succeís, dues noies, de nom Juliana i Semproniana, nascudes a Iluro (Mataró) i que havien seguit les ensenyances de sant Cugat, recolliren el cos del màrtir per enterrar-lo. Quan això succeïa, foren descobertes per la guàrdia imperial i, a l'acte, foren assassinades allà mateix. Els veïns, en assabentar-se de la desfeta, deixaren passar el dia i, amb la foscor de la nit, recolliren els tres cossos i els enterraren allà mateix.

Més endavant, els pocs habitants de fora muralla construïren un petit monument funerari per recordar la memòria de sant Cugat, i al cap de poc temps s'aixecà una basílica al costat per venerar el màrtir. El Castrum Octavianum s'anà modificant i reconvertint en monestir gràcies a la donació de l'emperador Carlemany l'any 780, segons diu la llegenda. A partir d'aquest moment, el monestir on morí sant Cugat prengué el nom del sant i més endavant s'hi afegí del Vallès.

La llegenda del Camí dels Monjos

Feia una colla d'anys que els monjos de Sant Llorenç del Munt, també conegut com la Mola, ja s'havien plantejat la possibilitat de canviar d'indret a causa de les fortes penúries i l'aïllament que patien: les seves terres no eren gens productives perquè estaven envoltades d'un immens pedregar i alguns dels monjos patien el mal de la solitud i la tristesa. Tots ells somniaven en algun altre monestir on l'aigua no escassegés, les terres fossin fèrtils i la convivència amb altres monjos els fes més agradable i productiva la vida monàstica.

Arribats a aquest extrem, els monjos demanaren permís al bisbe de Barcelona, a qui estaven sotmesos ja que es trobaven dins la seva jurisdicció eclesiàstica. El bisbe entengué les raons d'aquella comunitat religiosa i deixà que escollissin lliurement l'emplaçament on ubicar-se. Només els demanà que respectessin un mandat: "Que caminant rectament i sense marrada de cap mena, i sense travessar cap riu, torrent o xaragall, s'establissin on millor els anés".

Seguint aquestes indicacions arribaren a un indret que reconegueren com Sant Cugat del Vallès; aquell lloc complia els preceptes que els havia encarregat el seu bisbe abans de marxar de Sant Llorenç i decidiren quedar-s'hi. Aquí s'acabava, doncs, una part de l'aventura i començava una nova vida per a tots ells.

El camí que havien deixat enrere va quedar marcat per sempre més com el Camí dels Monjos, una ruta que, en gran mesura, més endavant serviria com a camí de ferradura molt utilitzat pels pastors i ramats que venien del Pirineu cap al Vallès per passar-hi l'hivern i que, actualment, és una ruta senderista marcada com a petit recorregut (PR C-31).

Imatges del monestir de Sant Cugat del Vallès: