dimecres, 25 de juliol de 2012

Ca l'Amell Gros, de Lliçà d'Amunt

A prop de Santa Justa, s'alça una masia mig enrunada i solitària, anomenada ca l'Amell Gros. Fa un munt d'anys que ja no hi viu ningú, tot i que es troba en un indret privilegiat, de pendents suaus i camins planers. Els camps de conreu encara envolten la casa, i encara hi ha algú que s'encarrega de conrear-los. L'aigua de la riera s'esmuny no gaire lluny, travessant la verneda de ca l'Amell Gros, una verneda gran i tranquil×la, on els plataners enfonsen les seves arrels a la terra, ben a prop del Tenes. Aquest mas també té unes arrels profundes, perdudes en la nit del temps, i també perdudes en la memòria de molta gent. Ha viscut oblidada de molts, i lentament ha anat morint.

Tothom qui ha volgut, ha pogut entrar dins la casa, tant per satisfer la seva curiositat, com per deixar-hi escrita la seva estupidesa. El portal és obert per a tots. L'entrada, llarga i fosca, és plena de tristesa, la tristesa que desprèn qualsevol ruïna del passat, un temps llunyà especialment per aquelles quatre parets. Allí, encara s'hi pot intuir on era la llar de foc, aquella que hauria reunit els habitants de la casa durant les llargues nits d'hivern, a redós d'unes teies enceses, allí on s'haurien explicat infinitat d'històries i rondalles al costat d'unes flames juganeres. Avui, però, aquell ambient només regna en la imaginació de qui ho veu, perquè l'escalfor de la llar ja es va esvair. Al fons de l'entrada, el celler, força ample, s'ha quedat sense sostre, i no cal dir que no hi ha cap bóta. A les altres sales tampoc queda res. La runa és l'única cosa que ho omple tot. Les parets s'esquerden i pateixen la descurança dels anys. L'era de la casa lluita contra les males herbes, i el pou, mut sense la galleda i la corriola, ha deixat de fer servei.

Els seus dies ja han passat. La seva vida potser ja s'acaba. Mentre la seva casa germana, ca l'Amell Xic, encara es manté ferma a l'altra banda del turó, ella es desfà i es perd, com la neu a la primavera. Durant molt temps, l'Hospital de Vic ha estat el propietari de la finca. Molts, però, voldrien dibuixar carrers sobre els camps, omplir-los d'asfalt i urbanitzar-los. Potser un dia, no gaire llunyà, la vella masia no estarà tan sola, i compartirà aquest espai amb altres cases, molt més modernes; potser un dia, les seves pedres formaran part de petits jardins; potser algun dia, quan anem per la carretera en el nostre camí cap a Granollers, tot just passat el Tenes, ja no veurem el seu contorn, entre els camps i el cel, i haurem de deixar de gaudir d'aquest racó del Vallès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris d'aquesta pàgina són moderats. Abans de visualitzar-se haurà de ser aprovat pel propietari del blog, pel que pot passar un cert temps abans no sigui publicat.