dimecres, 12 de desembre de 2012

La domus d'Olivet

Una domus era un edifici rural de la petita noblesa, de construcció sòlida, amb cert caràcter de defensa i d'unes dimensions notables on, sovint, l'origen n'era una torre.

En una societat que es caracteritzava pel domini dels senyors, de la noblesa i de l'alt clergat, sobre la resta de la població, la domus d'Olivet esdevé un signe d'aquell poder. Els senyors d'Olivet, des del segle X, controlaven un territori del Vallès situat en el límit entre Canovelles, l'Ametlla i Lliçà d'Amunt. El què primer era una única torre rodona es convertia, a partir del segle XII, en una casa forta on hi podia residir el mateix senyor i es trobava força ben comunicat, en aquest cas, a prop de l'antic camí romà de Mataró a Caldes de Montbui i del que es dirigia a Bigues i a Riells del Fai.

La importància del senyoriu es manifestava per la quantitat de masos, de pagesos, que en depenien, les rendes que se'n desprenien i la capacitat d'incidència sobre el territori. No hi ha dubte que es tractava d'un domini ben delimitat, ja que el nom d'Olivet s'emprava també en relació al torrent que travessa la vall, així com a la parròquia propera de Santa Justa. Si més no des del segle XIV, els senyors d'Olivet, aleshores els Riudeperes, també percebien una part dels drets sobre el mercat de Granollers.

Els senyors vivien de la renda que els aportaven els pagesos. A la domus d'Olivet no hi faltaven els llocs per guardar el gra, les eines per al treball del camp o els estris de cuina més propis de la pagesia.

Arribats al segle XV la crisi havia fet davallar la població i els senyors s'havien traslladat a la vila, a Granollers. El 1454 la casa estava enrunada i era cedida en emfiteusi a uns pagesos del mateix domini. Les excavacions realitzades des del 1994, amb el patrocini de l'Ajuntament de Canovelles, han permès concloure que la domus es va enderrocar per un incendi i que probablement ja no fou reconstruïda.

L'ensorrament precipitat i el no haver estat reutilitzada han fet de la domus d'Olivet un jaciment d'un valor arqueològic extraordinari, excavat amb el suport de l'Ajuntament de Canovelles, des del 1994 al 1999. Els materials resultants d'aquestes intervencions estan dipositats per la Generalitat de Catalunya al Museu de Granollers.

Més imatges de la domus d'Olivet:

dissabte, 8 de desembre de 2012

Calendari de Bigues i Riells 2013

Anualment l'Ajuntament de Bigues i Riells edita un calendari que envia a tots els veïns del municipi. Resulta que pel calendari de l'any 2013 els ha semblat una bona idea utlitzar fotografies d'un servidor publicades a Flickr i, evidentment, a un servidor la idea li ha semblat bé i no ha posat cap inconvenient, just el contrari.

A continuació transcric la introducció que n'han fet:

La mirada d'un detallista

La vida n'és plena, de petits detalls. Distingir-los o triar-los pot esdevenir tot un art. El detallista no fa una altra cosa que posar-se a la pell de l'altre: recorda i posa en valor el que per a tu és important, encara que es tracti d'un no res (una data, un perfum, una carícia, una cançó...). A l'esport d'alta competició, els periodistes comenten sovint que el partit o la cursa o el que sigui s'ha resolt per un detall, per "aquell" petit detall. I, en canvi, respirem allegerits quan algú ens dóna tota mena de detalls. Així, doncs, poca broma amb els detalls.

El calendari de l'Ajuntament de Bigues i Riells per al 2013 recull 12 detalls del municipi a través de la mirada d'un detallista. N'és el seu autor, Jesús Cano Sánchez, del Grup Excursionista de Bigues i Riells - Amics dels Cingles de Bertí (GEBRACB). Un home que ha conreat la seva mirada de fotògraf a base de tenir els peus a terra. De fet, a base de trepitjar l'entorn de Bigues i Riells i la resta del Vallès i, com és definitori dels excursionistes, pas a pas, sense pressa, amb respecte per la natura. En aquest calendari trobareu instantànies excel·lents de la Festa Major de Sant Bartomeu de Mont-ras, de Bigues o de Riells del Fai; recordareu racons de can Ribas, el forn de can Duran, can Maspons, l'església de Sant Pere, el Molí de la Torre o el parc de can Badell; i us estremireu amb la pota momificada de la darrera lloba de Riells que penja a la masia de la Madella de Riells. Dotze detalls, dotze fragments de nosaltres mateixo, dotze gemmes d'un detallista.


A més a més, hi ha una entrevista a un servidor en el butlletí municipal del desembre de 2012, que n'adjuntaré l'enllaç bon cop estigui penjat a la xarxa.

Però el millor de tot és la satisfacció personal que comporta que algú s'interessi pel que fas i que et demanin de fer-ho servir i, si es tracta de fer poble, doncs millor que millor.

Aqui us deixo la relació de les dotze fotos triades pel calendari:


dimarts, 27 de novembre de 2012

L'aeròdrom d'Empúriabrava

Un aeròdrom és una zona de terreny o aigua destinada a l'envol i aterratge d'aeronaus, amb edificis i altres instal·lacions o amb l'absència d'elles. Antigament el terme aeròdrom s'aplicava a qualsevol camp d'aviació però després de la generalització de les línies aèries ha passat a designar aquells camps que no tenen trànsit regular o instal·lacions dels aeroports. El terme camp d'aviació només s'utilitza per a zones d'aterratge o envol en terra ferma mentre que aeròdrom pot ésser tant en terra ferma com en aigua.

L'aeròdrom d'Empuriabrava està situat a la comarca de l'Alt Empordà, a 2 quilòmetres a l'est de Castelló d'Empúries. El seu codi i classificació OACI és LEAP i 1C respectivament.

Es tracta d'un aeròdrom privat on fonamentalment es practica paracaigudisme, propietat de l'empresa Fórmula y Propiedades, SL, i la gestió recau en el Centre de Paracaigudisme Costa Brava. La seva activitat principal és la pràctica del paracaigudisme tot i que aplega altres tipus de vols de fotografia i publicitat aèria, vols turístics i fa funcions d'escola de pilots privats d'avió. Registra uns 6.000 enlairaments anuals i un total de prop de 130.000 salts.

La superfície del sistema aeroportuari és de 36,58 ha. Disposa d'una pista de vol de 800 x 20 m que es denomina 17 – 35 asfaltada i amb senyalització. Disposa de carrers de rodada i una plataforma d'estacionament d'aeronaus de 7.500 metres quadrats. Així mateix hi ha disponible un servei de bar i restaurant a causa de la seva funció lúdica.

L'avió de la imatge és un de Havilland Canada DHC-6 Twin Otter (doble nútria en anglès), fabricat l'any 1969 i amb matrícula EC-ISV. És un avió de passatgers STOL (Short Take-Off and Landing, és a dir, enlairament i aterratge curts) i utilitari desenvolupat per la companyia canadenca de Havilland Canada. És considerat el programa aeronàutic més exitós del Canadà.

El tren d'aterratge tricicle fix, les seves habilitats STOL i la seva relativa alta taxa d'ascens l'han convertit en un exitós avión de càrrega, de passatgers regional i d'evacuació mèdica. A més, és popular en les operacions de paracaigudisme, disposant d'una capacitat per a 22 saltadors.


dilluns, 26 de novembre de 2012

La Castanyada

La Castanyada
La Castanyada
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. Prové d'una antiga festa ritual funerària i consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la castanyada és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari (paperina). En molts llocs, el dia de Tots Sants, els confiters organitzen rifes de panellets i fruita confitada.

Sembla que el costum d'ingerir aquestes menges -altament energètiques- prové del fet que durant la nit de Tots Sants, vigília del dia dels morts segons la tradició cristiana, es toca a morts sempre seguit fins a la matinada; amics i parents ajuden els campaners a fer aquesta dura tasca, i tots plegats consumeixen aquests aliments per no defallir. Altres versions, més historicistes, esmenten que la castanyada consta des del final del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fruita seca i els pans votius de l'oferta als difunts en els funerals, més popularment, panets, panellets o panellons. L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.

Se sol representar amb la figura d'una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d'abrigar i amb mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes per a la venda al carrer. Les castanyeres d'abans vestien de manera pròpia: Duien unes faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap duien una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla. La duien lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d'ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. Donaven vuit castanyes per un "quarto", equivalent a tres cèntims de la nostra moneda. Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:

"Calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen?"

La mainada, per fer-les enfadar, els cridava:

"Petites i dolentes; de les vuit, set les pudentes."

Actualment, la castanyada s'ha convertit en una revetlla de Tots Sants, i se celebra en l'àmbit familiar, extrafamiliar i comunitari -a les escoles és la primera de les quatre festes tradicionals escolars, juntament amb Nadal, Carnestoltes i Sant Jordi-, ja sense referència ritual ni memorial envers els morts.

A Google Maps.


dijous, 22 de novembre de 2012

El parc de Francesc Macià, a Malgrat de Mar

El parc Francesc Macià va ser inaugurat en la seva totalitat l'any 2007, i ocupa un espai planer d'unes 50000 metres quadrats situada a l'entorn de la riera de Palafolls, sobre uns antics camps de cultiu.

És un parc tancat que garanteix la seguretat dels més menuts i la tranquil·litat dels seus acompanyants. Hi podem trobar zones amb usos diferenciats, com la zona per a monopatins, jocs sensorials, aixoplucs, o els jocs infantils i els ninots que recreen una atmosfera màgica i singular. També hi ha pistes de petanca, de voleibol, de bàdminton, una poliesportiva de bàsquet i futbol, taules de tennis taula, un amfiteatre i zones de jocs per a nens de 3 a 14 anys, a més a més de zones de pícnic.

Els ninots han estat realitzats mitjançant escoles taller per promoure la inserció laboral de joves.

Realment, la canalla aquí s'ho passa pipa!


dijous, 26 de juliol de 2012

La Majestat Batlló

Les imatges tallades en fusta constituïen un dels elements fonamentals de l'església com a objectes de devoció. Una de les tipologies més desenvolupades a Catalunya va ser la de les Majestats, imatges de Crist a la Creu que simbolitzen el seu triomf sobre la mort, entre les quals destaca la «Majestat Batlló». Es caracteritza pel seu caràcter solemne, gràcies a una composició marcada per la frontalitat i la geometrització, i a l'aspecte luxós de la túnica, que recorda els refinats teixits bizantins o hispanomusulmans. Aquesta modalitat comptava amb un gran referent, el «Volto Santo» de Lucca (Toscana, Itàlia), objecte d'un culte extraordinari des de finals del segle XI.

És una talla de mitjan segle XII en fusta de noguera (cap i cos), salze (braç dret), om (pal de la creu) i alzina (travesser de la creu) endrapada parcialment i policromada al tremp, amb unes mesures de 156 x 119,5 x 20,5 centímetres que procedeix, probablement, d'una església de la comarca de la Garrotxa, i que va ser una donació d'Enric Batlló i Batlló a la Diputació de Barcelona, d'aquí el nom amb la que és coneguda.

dimecres, 25 de juliol de 2012

Ca l'Amell Gros, de Lliçà d'Amunt

A prop de Santa Justa, s'alça una masia mig enrunada i solitària, anomenada ca l'Amell Gros. Fa un munt d'anys que ja no hi viu ningú, tot i que es troba en un indret privilegiat, de pendents suaus i camins planers. Els camps de conreu encara envolten la casa, i encara hi ha algú que s'encarrega de conrear-los. L'aigua de la riera s'esmuny no gaire lluny, travessant la verneda de ca l'Amell Gros, una verneda gran i tranquil×la, on els plataners enfonsen les seves arrels a la terra, ben a prop del Tenes. Aquest mas també té unes arrels profundes, perdudes en la nit del temps, i també perdudes en la memòria de molta gent. Ha viscut oblidada de molts, i lentament ha anat morint.

Tothom qui ha volgut, ha pogut entrar dins la casa, tant per satisfer la seva curiositat, com per deixar-hi escrita la seva estupidesa. El portal és obert per a tots. L'entrada, llarga i fosca, és plena de tristesa, la tristesa que desprèn qualsevol ruïna del passat, un temps llunyà especialment per aquelles quatre parets. Allí, encara s'hi pot intuir on era la llar de foc, aquella que hauria reunit els habitants de la casa durant les llargues nits d'hivern, a redós d'unes teies enceses, allí on s'haurien explicat infinitat d'històries i rondalles al costat d'unes flames juganeres. Avui, però, aquell ambient només regna en la imaginació de qui ho veu, perquè l'escalfor de la llar ja es va esvair. Al fons de l'entrada, el celler, força ample, s'ha quedat sense sostre, i no cal dir que no hi ha cap bóta. A les altres sales tampoc queda res. La runa és l'única cosa que ho omple tot. Les parets s'esquerden i pateixen la descurança dels anys. L'era de la casa lluita contra les males herbes, i el pou, mut sense la galleda i la corriola, ha deixat de fer servei.

Els seus dies ja han passat. La seva vida potser ja s'acaba. Mentre la seva casa germana, ca l'Amell Xic, encara es manté ferma a l'altra banda del turó, ella es desfà i es perd, com la neu a la primavera. Durant molt temps, l'Hospital de Vic ha estat el propietari de la finca. Molts, però, voldrien dibuixar carrers sobre els camps, omplir-los d'asfalt i urbanitzar-los. Potser un dia, no gaire llunyà, la vella masia no estarà tan sola, i compartirà aquest espai amb altres cases, molt més modernes; potser un dia, les seves pedres formaran part de petits jardins; potser algun dia, quan anem per la carretera en el nostre camí cap a Granollers, tot just passat el Tenes, ja no veurem el seu contorn, entre els camps i el cel, i haurem de deixar de gaudir d'aquest racó del Vallès.

dijous, 12 de juliol de 2012

El monestir de Sant Cugat del Vallès

Monestir benedictí emplaçat sobre una antiga vil·la romana convertida en fortalesa durant el segle IV que en època medieval era coneguda com castrum octavianum.

Segons la tradició va ser aquí on va rebre martiri el sant d'origen nord-africà anomenat Cugat i és molt probable que, ja al segle IV es construís una capella funerària per allotjar les relíquies del sant. Aquesta primera capella es va modificar i ampliar durant els segles següents (hi ha vestigis d'una església visigòtica dels segles V-VI).

El monestir data del segle IX i poc a poc va anar assolint una gran importància, fins arribar a ser el més important dels comtats catalans. Durant els segles XI i XII, època en que es va bastir el nou edifici romànic, hi depenien Sant Llorenç del Munt, Santa Cecília de Montserrat, Sant Salvador de Breda, Sant Pau del Camp, Santa Maria del Coll i Sant Pere de Clarà. Va començar la seva decadència a partir del segle XIV, tot i una certa revifalla cap a la fi del XVIII, fins a la seva extinció l'any 1835.

La llegenda de l'origen del monestir

A l'estiu de l'any 304 decapitaren a Sant Cugat, un predicador d'origen nord-africà que arribà a aquests verals al segle III. Deixaren el seu cos a la intempèrie, sense enterrar, per tal que les feres devoressin el cos i els seguidors se n'oblidessin d'ell per sempre. Però abans que tot això succeís, dues noies, de nom Juliana i Semproniana, nascudes a Iluro (Mataró) i que havien seguit les ensenyances de sant Cugat, recolliren el cos del màrtir per enterrar-lo. Quan això succeïa, foren descobertes per la guàrdia imperial i, a l'acte, foren assassinades allà mateix. Els veïns, en assabentar-se de la desfeta, deixaren passar el dia i, amb la foscor de la nit, recolliren els tres cossos i els enterraren allà mateix.

Més endavant, els pocs habitants de fora muralla construïren un petit monument funerari per recordar la memòria de sant Cugat, i al cap de poc temps s'aixecà una basílica al costat per venerar el màrtir. El Castrum Octavianum s'anà modificant i reconvertint en monestir gràcies a la donació de l'emperador Carlemany l'any 780, segons diu la llegenda. A partir d'aquest moment, el monestir on morí sant Cugat prengué el nom del sant i més endavant s'hi afegí del Vallès.

La llegenda del Camí dels Monjos

Feia una colla d'anys que els monjos de Sant Llorenç del Munt, també conegut com la Mola, ja s'havien plantejat la possibilitat de canviar d'indret a causa de les fortes penúries i l'aïllament que patien: les seves terres no eren gens productives perquè estaven envoltades d'un immens pedregar i alguns dels monjos patien el mal de la solitud i la tristesa. Tots ells somniaven en algun altre monestir on l'aigua no escassegés, les terres fossin fèrtils i la convivència amb altres monjos els fes més agradable i productiva la vida monàstica.

Arribats a aquest extrem, els monjos demanaren permís al bisbe de Barcelona, a qui estaven sotmesos ja que es trobaven dins la seva jurisdicció eclesiàstica. El bisbe entengué les raons d'aquella comunitat religiosa i deixà que escollissin lliurement l'emplaçament on ubicar-se. Només els demanà que respectessin un mandat: "Que caminant rectament i sense marrada de cap mena, i sense travessar cap riu, torrent o xaragall, s'establissin on millor els anés".

Seguint aquestes indicacions arribaren a un indret que reconegueren com Sant Cugat del Vallès; aquell lloc complia els preceptes que els havia encarregat el seu bisbe abans de marxar de Sant Llorenç i decidiren quedar-s'hi. Aquí s'acabava, doncs, una part de l'aventura i començava una nova vida per a tots ells.

El camí que havien deixat enrere va quedar marcat per sempre més com el Camí dels Monjos, una ruta que, en gran mesura, més endavant serviria com a camí de ferradura molt utilitzat pels pastors i ramats que venien del Pirineu cap al Vallès per passar-hi l'hivern i que, actualment, és una ruta senderista marcada com a petit recorregut (PR C-31).

Imatges del monestir de Sant Cugat del Vallès:


dimecres, 14 de març de 2012

Pòquer de detalls i d'històries de Besalú

L'església de Sant Vicenç és un dels edificis més antics de Besalú, malgrat que l'edificació actual correspon bàsicament al segle XII. En el segle XV es van portar les relíquies del cos del màrtir Sant Vicenç, del que no es coneixen més dades. També es va traslladar a aquest temple la relíquia de la Vera Creu, que es trobava a la Canònica de Santa Maria, quan aquesta es va abandonar pel seu estat ruïnós. A l'any següent fou robada.

El temple presenta planta basilical amb tres naus, creuer i tres absis semicirculars. El corresponent a la nau central està decorat externament amb arcs cecs i un fris de dents de serra. La nau central és més alta que les laterals i està coberta amb volta de canó lleugerament apuntada. Les laterals, en canvi, tenen volta de quart de cercle. Una bella rosassa, situada sobre l'arc triomfal de l'absis principal, il·lumina l'interior de la nau central.

Hi ha dues portes que donen accés al temple. La més antiga i espectacular, i autènticament romànica, es troba al mur de xaloc i permet accedir directament a la nau lateral. Està formada per dos arquivoltes decorades amb motius helicoidals i vegetals. Els capitells representen imatges vegetals i animals. El capitell exterior esquerre representa parelles de lleons alats, que es mosseguen les ales, mentre que en el capitell interior es van representar motius vegetals. En el costat dret trobem parelles de monstres enfrontats, que tenen el cap humà i ales. Aquestes les mosseguen per caps de lleons. En el capitell interior hi ha dos quadrúpedes alats amb un únic cap humà, que porta caputxa i té la boca oberta. Dos caps humans, situats a la part superior del capitell, mosseguen les ales dels quadrúpedes. Al costat de la porta hi ha, encastada en el mur, una làpida.

A la façana principal hi ha l'altra porta. És adovellada de mig punt, amb dos arcs en gradació, que envolten un timpà llis, decorat amb pintures de factura posterior. L'arquivolta interior està decorada amb un bossell segmentat. Les dues arquivoltes es recolzen en dos parelles de columnes amb capitells decorats amb motius vegetals i caps humans. Però el que més destaca d'aquesta façana és el gran finestral, que data del segle XIII i està construït seguint el corrent gòtic. Els capitells de les columnes van ser substituïts i actualment es conserven al Museu d'Art de Girona. Al braç nord del transsepte hi ha una altra finestra de similars característiques, mentre que la del braç sud és romànica. El campanar fou construït posteriorment en el sector de garbí, sobre el darrer tram de la nau lateral, entre els segles XVII i XVIII.

Bernat Tallaferro, Scindes Ferrum (990-1020)

Fill d'Oliba Cabreta i Ermengarda. Casat amb Toda, filla del comte Ramon Borrell de Barcelona, l'any 1007. Va ser un gran lluitador. Amb ell va arribar la major esplendor de la casa comtal de Besalú: el Vallespir, la Fenolleda i el Perapertusès en formaven part. Després de la mort d'Almansor i per ordre de Ramon Borrell assistí a la incursió catalana a Còrdova. Amb ell viatjaren el comte Hug d'Empúries i els bisbes de Vic, Barcelona i Urgell. Era l'any 1010 i 9000 soldats s'aplegaren a les ordres de Mohamed. Molts dels dirigents van ser morts o malferits però no el comte Bernat a qui, arribat el segle XII, els Gesta Comitum donaren el sobrenom de Tallaferro. En l'aspecte religiós fou molt apreciat pel papa Gregori V. Acabada l'església de Sant Pere de Besalú, s'encarregà de la seva consagració i intervingué en l'elecció de l'abat del monestir. Va fer moltes i valuoses donacions a l'església. Va voler deslligar-se de la Casa de Barcelona i amb aquest propòsit viatjà a Roma l'any 1017. Benet VIII li atorgà la creació d'un bisbat de Besalú. Del viatge portà la relíquia de la Vera Creu (Lignum Crucis), i la concessió Papal que el seu fill Guifré fos el nou bisbe de Besalú. Aquest fet donà un impuls nou a la ciutat. Així mateix, li concedí el títol de senyor jurisdiccional del monestir de Sant Joan de Ripoll, que va ser fundat per Guifré el Pilós, en acció de gràcies per la seva victòria contra els sarraïns. Guifré l'oferí a la seva filla, que en fou la primera abadessa. Bernat es convertí en posseïdor del monestir de Sant Joan després que Ingiberga, germana seva i abadessa, fos acusada de conducta impúdica i escandalosa tant per ell com pel seu germà Oliba, abat de Ripoll. El papa Benet VIII, amb l'expedició de la butlla Cuperemus Quidem, retirà per sempre les abadesses del monestir. L'abat Oliba mantingué sempre una estreta relació amb Bernat. A la seva mort, dedicà totes les lloances per mitjà d'una carta a diferents monestirs, on parlava de la grandesa de la figura de Bernat, del seu sentit de la justícia, en fer de mitjancer entre assumptes d'altres comtats, de la seva generositat patent en les innombrables donacions eclesiàstiques i de la figura de guerrer de gran talent i valentia, en lluitar més enllà de les seves terres. Va convertir Besalú en un dels comtats més pròspers del país. Morí l'any 1020 ofegat al riu Ròdan, en terres de Provença. Per voluntat seva el seu cos fou traslladat a Ripoll on Oliba li donà sepultura.

La llegenda de Tallaferro

Diu la llegenda que el comte Bernat mantenia una lluita conjuntament amb els seus soldats contra les tropes sarraïnes al pla de Sant Martí (prop de Santa Pau). En un moment de la lluita, Bernat va quedar sense espasa, ja que li fou arrabassada per l'enemic. Escapolint-se pel mig de les baralles, va arribar fins a l'ermita de Sant Martí que es trobava molt a prop. Entrant a l'església, s'encomanà al sant per demanar-li ajut. Sant Martí li entregà l'espasa. El comte sortí de nou al camp de batalla i lluità aferrissadament amb aquella espasa celestial, que segons diuen "fins i tot tallava ferro".

La relíquia de la Vera Creu

La relíquia de la Vera Creu se suposa que la dugué el comte Bernat de Tallaferro des de Roma l'any 1017 i que la regalà als monjos del centre monàstic del seu fill. Francesc de Monsalvatge explica que la relíquia es venerà fins l'any 1687 a l'altar major del monestir de Santa Maria de Besalú, "en una urna que había al lado del evangelio, en cuyo año y á 3 de Mayo, en virtud de una concordia entre el Cabildo de la Colegiata y los Jurados de Besalú, se trasladó para que estuviese más recóndita y con más veneración á la sacristia de dicha iglésia, en cuyo lugar se veneró hasta que fué trasladada á la parroquial iglesia de San Vicente", fet que succeí durant el segle XIX. A l'any 1899, la relíquia fou robada de l'església de Sant Vicenç. Actualment, en una capella lateral gòtica, es guarda la Vera Creu, cedida per Francesc Cambó l'any 1923 per substituir a la primera.

El bisbat de Besalú

Les parròquies de Besalú depenien de diòcesis forasteres, com eren els bisbats de Vic, Girona o el d'Elna. L'any 1017, el papa Benet VIII concedí el bisbat propi a Bernat Tallaferro, que s'havia desplaçat a Roma per a sol·licitar-lo. Després de desestimar-se les propostes de de Sant Joan de les Abadesses i de Sant Pau de Fenollet, la seu del nou bisbat s'establí a Besalú i es designà bisbe a Guifré, abat de Sant Joan de les Abadesses i fill de Bernat Tallaferro. A la mort del comte l'any 1020, els bisbes de Girona i de Vic reclamaren les seves antigues parròquies; el bisbe Guifré de Besalú, mancat de protecció política, es retirà al monastir de Sant Joan de les Abadesses i l'efímera diòcesi de Besalú fou abolida. Guifré de Besalú va ser, posteriorment, bisbe de Carcassone. L'any 1318 va haver-hi un intent del rei Jaume el Just de ressucitar el bisbat, però el papa Joan XXII no va accedir-hi.

Algunes imatges de la vila comtal de Besalú:


dimecres, 11 de gener de 2012

Quan el Coyote atrapa al Correcaminos

Ahir, en el concurs d'Antena 3 Atrapa un millón van preguntar quantes vegades atrapava el Coyote al Correcaminos... Per la meva sorpresa, la resposta correcta era "una".

Aquí hi ha el capítol on això succeeix. I ara què faig?