dimecres, 14 de desembre de 2011

Roald Amundsen

Roald Amundsen, Tromsø
Roald Amundsen, Tromsø
Cargado originalmente por Jesus Cano Sanchez
Roald Engelbregt Gravning Amundsen (Borge, Noruega, 16 de juliol de 1872 - Mar de Barents, 18 de juny de 1928) fou un explorador noruec de les regions polars. Va dirigir l'expedició a l’Antàrtida que va assolir el Pol Sud per primera vegada el 14 de desembre de 1911. També va ser el primer en solcar el Pas del Nord-Oest, que unia l’Atlàntic amb el Pacífic, i va formar part de la primera expedició aèria que va sobrevolar el Pol Nord. També va ser la primera persona en localitzar la situació del Pol nord magnètic.

Comptava amb una excel·lent formació naval i una especial habilitat en les tècniques de supervivència, apreses en part de la seva experiència en esports hivernals, en la vida dels esquimals, i en les expedicions que el van precedir. En les seves diferents expedicions va comptar amb un reconegut equip en els camps de la navegació, de l’esquí, de l’enginyeria aeronàutica i de l'aviació. Juntament amb Fridtjof Nansen (que va inspirar Amundsen amb la travessia de Grenlàndia que va realitzar el 1888), és l'explorador més cèlebre de la història de Noruega.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Montfalcó Murallat

Montfalcó Murallat
Montfalcó Murallat
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

Montfalcó Murallat és una entitat de població del municipi de Les Oluges a la comarca de la Segarra, aturonat damunt la confluència del riu Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós.

Les quinze cases del nucli, construïdes en forma compacta al voltant d'una plaça on conflueixen els vessants de les teulades, i l'església parroquial de Sant Pere, és un dels millors exemples a Catalunya de vila closa, és a dir, de població protegida per muralles, sense edificacions extramurs. El castell de Montfalcó fou bastit a mitjan segle XI, i la fortalesa pròpiament dita ja formava part de la vila closa.

És un tipus de vila closa típic de l'època antiga i de l'edat medieval. La muralla actual, del segle XIII, té una única porta d'accés, doble i adovellada situada a llevant del recinte, que dóna a una plaça central on hi ha la cisterna, encara avui en ús. El carrer principal de la vila voreja la muralla i presenta una part porxada amb cases de gran interès arquitectònic. El recinte murat, només visible de l'exterior, és format per carreus rectangulars units per morter de calç. Amb el pas dels anys s'hi han anat fent noves obertures, a causa d'adequar la fortificació als canvis efectuats als habitatges.

Era de la jurisdicció del duc de Cardona fins a l'abolició dels senyorius al segle XIX.


divendres, 15 de juliol de 2011

Sant Joan del Montsant

L'ermita de Sant Joan del Montsant

Oh la serra esgrogueïda
amb penyals d'un blau cansat!
Fins la volva és condormida
de tant temps de soledat.

Per qui ets blanca, oh blanca ermita
en la terra sens perfum?
Al damunt de tu gravita
un silenci ple de llum.

Quina gran quietud salvatge!
en l'arranc de llur brancatge
se't ressequen els xiprers.

El rocam de la drecera
un romeu ben sant espera
que amb les plantes l'ensagnés.


Josep Carner

A Google Maps.


dimarts, 31 de maig de 2011

Les bitlles catalanes

Les bitlles catalanes són un esport tradicional català consistent en llençar uns "bitllots" (bitlles petites) contra unes bitlles situades a una determinada distància a fi de tombar-les. Actualment el practiquen unes 2000 persones a tot Catalunya, on hi ha més d'un centenar de clubs. Des del 30 d'Agost de 2007, la Federació Catalana de Bitlles i Bowling està reconeguda de ple dret per la federació internacional, tot i que no pot jugar amb altres països perquè el reglament no és ben bé el mateix.

El material consta de 6 bitlles i 3 bitllots.

Una partida consta de 9 tirades per jugador dividides en 3 rondes de 3 tirades. A cada tirada es poden llençar d'un a 3 bitllots. Es plantaran les bitlles en dues fileres de tres columnes separades entre elles tenint en compte que ha de poder passar el bitllot més gros sense tocar-les. La distància de tir serà de 11'5 metres pels homes i 9'5 metres per a les dones, a partir de 15 anys. Els més petits poden fer-ho de més a prop, segons la seva força. L'objectiu principal és fer Bitlla, tombar cinc de les sis bitlles. En cas d'empat a punts, guanyarà el jugador que hagi fet més Bitlles. Si segueixen empatats faran una altra ronda de tres tirades.

El sistema de puntuació va en funció del nombre de bitlles tombades. Si no se'n tomba cap no es dóna cap punt, si se'n tomben 1, 2, 3 o 4 es donen 1, 2, 3 i 4 punts respectivament, si se'n tomben 5 es donen 10 punts (es diu Bitlla) i si es tomben totes es donen 6 punts (es diu Llenya).

La imatge correspon a un partit de la 2ª divisió "A" de la lliga de bitlles catalanes entre el CB Claravalls i el Malgrat de Segarra.


dijous, 5 de maig de 2011

Uelhs deth Joèu

Uelhs deth Joèu
Uelhs deth Joèu
Cargado originalmente por Jesús Cano Sánchez

El sistema dels Uelhs deth Joèu representa l'exemple més important de captura càrstica dels Pirineus. A través d'aquest sistema, les aigües provinents de les geleres de l'Aneto i la Maladeta són inhibides en el seu drenatge cap a la Mediterrània en el Forau d'Aigualluts (vall alta del riu Éssera, a 2030 metres), que en bona part les captura i transvasa durant 4 quilòmetres de circulació subterrània travessant la serra de Pomèro cap a la conca de la Garona fins a la surgència dels Uelhs deth Joèu (a 1405 metres), que origina l'arriu Joèu, tributari per l'esquerra de la Garona.

Sembla ser que els Uelhs deth Joeu també reben aportacions de la vall de l'Artiga de Lin (forat del Còth deth Hòro i la pèrdua de l'estany de Pois) i la vall del riu Nere (pèrdua del llac de Nere).

Imatges dels Uelhs deth Joèu:


divendres, 11 de març de 2011

La mostra de carboneig de Cànoves

De caràcter biennal, des de 1991 es celebra en aquesta població vallesana una interessant mostra que recorda el carboneig, una antiga activitat rural avui en dia en desús i de la qual molta gent de la població en va viure.

Una sitja, pila de carboner o carbonera és un apilament de llenya tapat amb terra que s'usava per fer carbó. Normalment s'emprava llenya d'alzina. Als llocs on es plantava una sitja, es feia una esplanada anomenada rotlle de sitja sobre la qual s'hi posava la llenya. Solia tenir a prop una petita construcció (anomenada de cabana de carboner) que és on s'allotjava el carboner els dies que durava el procés de fabricació del carbó.

El procés de construcció de la carbonera es separa en diferents fases:
1.- Distribució dels troncs en tres eixos per a que la majoria no toquin a terra i es faciliti el pas de l'aire per la part inferior de la carbonera.
2.- Col·locació de l'espitllera central fent un clot i posant-hi una teula subjectada amb fang. Es tapa amb branquetes de pi per a que no pugui caure cap objecte.
3.- Es van col·locant els troncs ben alineats per la banda de fora i procurant no deixar cap espai entre ells.
4.- A la part davantera es posa llenya prima per encendre el foc.
5.- Al ribàs (petita paret de terra on es repenja la carbonera) s'hi posen uns troncs prims amb l'objectiu de deixar un espai per a que passi l'aire.
6.- Els buscalls (troncs prims fets de branques) es fan a mida per a que no surtin cap fora.
7.- La llenya ja està totalment apilada i es fica la llosa del damunt de la boca.
8.- Una vegada apilada la llenya es fica l'embalum, fet de branques disposades amb el tronc cap endins i al damunt terra. A la part inferior es comença un marge que aguantarà l'embalum i la terra. També evitarà que quan la carbonera es vagi cremant es faci un forat provocant que el carbó es torni cendra.
9.- En fer el marge es formen dues espitlleres, una a cada costat, amb dos pedres i una llosa al damunt.


dimecres, 19 de gener de 2011

La Moleta del Remei i la Cabra d'Or

La Moleta del Remei és un poblat ilercavó situat en un petit puig a la vessant sud de la Serra del Montsià, és un punt estratègic d'intercanvi comercial entre el riu Ebre i la Mediterrània.

Enclavament costaner prop de la desembocadura de l'Ebre, La Moleta és un centre emmurallat del qual depenien petits assentaments propers. Els seus habitants eren l'elit de la tribu que controlava els excedents de la zona, principalment cereals, i els intercanviava per productes de luxe (olives, salaons de peix, vi, ceràmica feta a torn...) amb diferents pobles de la Mediterrània. Aquesta diferència d'estatus es constata per la construcció de sistemes defensius monumentals, muralles amb torres i bastions que no tenen finalitat militars.

La Moleta del Remei és l'únic poblat de l'àrea sud de la Ilercavònia que presenta una seqüència ininterrompuda d'ocupació entre la segona meitat del segle VII aC i les darreries del segle II aC. El sistema urbanístic de la Moleta està definit per un nucli tancat amb carrers de circumval·lació, habitatges de planta rectangular adossats a la muralla i diversificació d'usos i tipus d'espais.

A la casa O'Connor d'Alcanar hi ha el Centre d'Interpretació que explica el desenvolupament de l'edat del ferro i la cultura ibèrica al municipi i, en el qual, s'exposen els materials del jaciment de la Moleta del Remei i de Sant Jaume-Mas d'en Serrà. Al Museu Comarcal del Montsià hi trobareu una síntesi del territori, la cultura i el poblament del tram final de l'Ebre, així com materials arqueològics d'altres jaciments.

Els ilercavons eren el grup tribal que controlava el tram final del riu Ebre.

Sembla que l'origen d'aquesta tribu cal cercar-lo en un altre poble -els ilaraugats- citat pel geògraf grec Hecateu de Milet, a finals del segle VI aC. Se suposa que més endavant, els ilaraugats es dividiren en dos pobles ben diferenciats: els ilercavons -més costaners- i els ilergets, més cap a les terres interiors.

El pais dels ilercavons ocuparia les actuals comarques de la Terra Alta, el Baix Ebre, la Ribera de l'Ebre, el Montsià i la franja d'Aragó i País Valencià limítrofa amb aquestes comarques. En concret s'estenia -de sud a nord- des de la Serra d'Almenara, al País Valencià, fins al coll de Balaguer, ja en terres tarragonines. Cap a ponent penetrava Ebre amunt, fins a l'aiguabarreig del Segre-Cinca amb el riu Ebre. Els ilercavons detentaren, dins del conglomerat ibèric, una de les cultures més dinàmiques, gràcies a la seva privilegiada situació geogràfica a prop de l'Ebre. El interès econòmic i estratègic d'aquest riu en l'antiguitat no és gens discutible; és l'únic gran riu amb condicions de ser navegat amb vertaderes naus. En una època en la que els transports importants es feien amb vaixells, aquesta era la millor ruta per anar a l'interior.

La llegenda de la Cabra d'Or

Sia sota les restes arqueològiques de la Moleta del Remei. Sia sota els rocams del Montsià -el primitiu nom del qual l'evoca-. Sia Cova Bonica endins. Sia en un amagatall subterrani enmig dels gurbins de la partida vinarossenca de les Mellilles (de "Malíla", tribu berber). Sia dellà la Selleta, soterrada en una sitja de la vall de Sant Jaume de Barberà (el ramal local de l'universal camí de Santiago, que hi aprofita l'antiga via pecuària)... Onsevulga que romangui oculta, la Cabra d'Or -com la gemma més bella, enigma que atreu- ha estat buscada sense sort durant segles arreu del terme d'Alcanar, en tant que guardiana d'un fabulós tresor.

La Cabra d'Or emergeix d'un entrellat de mites antiquíssims, un dels quals, el de la cabra consagrada al déu de la vegetació i del vi, Dionís Zagreu, era ben arrelat a les Terres de l'Ebre al segle VI aC (a Alcanar-Platja va trobar-se una escultura ilercavona feta en pedra local, representant un càprid, símbol familiar o ofrena als déus) i potser hi romangué igual fins a la islamització.

El mite sembla que passà de les Terres de l'Ebre a les Occitanes entre els anys 888 i 894, en temps del califat omeia de Córdoba, un grup de musulmans del litoral tortosí fundaren el que avui es coneix com a Garda-Frainet, al golf de Saint Tropez. D'aquí, la llegenda s'estén fins que a la serra d'Arles, la Cabro d'Or, com es diu en occità, deixa petjades a les roques; la seva cova només s'obre la Nit de Nadal i en tornar-se a tancar amb la darrera campanada de la mitjanit, el més cobejós s'hi queda presoner; duu al collar una tassa d'argent i, qui en beu, rep tot allò que desitja; pot adoptar l'aparença d'una bruixa o d'una fada; tempta la gent confiada que es perd enmig de la nit...

Inclús personatges coneguts n'han fet referència, com George Sand o Frédéric Mistral, premi Nobel de literatura l'any 1904.