dijous, 5 d’agost de 2010

Ste. Eugénie de Saillagouse

L'església de Santa Eugènia de Sallagosa és citada a l'Acta de Consagració de la Catedral d'Urgell de l'any 839, quan la zona era un amortidor entre l'imperi carolingi i els territoris sota domini dels àrabs. Centra la part antiga de la població, a la dreta del riu Segre.

Fou consagrada el 3 de juny del 913 pel bisbe d'Urgell Nantigís, i allà s'indica un edifici pre-romànic, segons sembla, amb reminiscències visigòtiques. La façana exterior meridional de l'actual edifici és l'únic que es conserva de l'edifici romànic, aproximadament, dels segles XII i XIII, i consisteix en un fris de dents de serra sostingut per unes petites mènsules esculpides amb rostres humans.

Al 1659, d'infaust record, el tractat dels Pirineus reparteix la Cerdanya entre Espanya i França. La tradicional capital cerdana, Puigcerdà, queda en la banda espanyola, fet que provoca que a la part francesa s'hagi de buscar una capital a la nova realitat, lloc que ocuparà Sallagosa. En un dels llocs en què es nota aquesta promoció és a l'església, ja que la població opta per donar-li unes noves dimensions, més grans, i la prosperitat econòmica de la Cerdanya del segle XVIII dóna els mitjans. Això provocà que l'absis romànic fos destruït el 1774 i reemplaçat per una nova façana, a llevant; el cor pentagonal, amb volta d'ogives, és també producte d'una refecció, com les capelles laterals, dues per banda. El campanar, aixecat a llevant vora la nova façana en dues etapes constructives, porta a la part inferior la data de 1757. La volta de la nau, reforçada per arcs torals, és apuntada.

El millor retaule que conserva l'església és el retaule major, de la primeria del segle XVIII, d'un estil semblant al de Josep Sunyer.



Veure la ubicació en un mapa més gran


Més imatges de l'església de Santa Eugènia de Sallagosa:


dimarts, 3 d’agost de 2010

El Pi de les Tres Branques

El Pi de les Tres Branques d'un pi roig de tres besses de 25 metres d'alçària i un perímetre a la base del tronc d'uns 5 metres que és considerat com a un símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Tres branques que surten simètricament d'una soca única.

Al segle XVIII hom hi veié un símbol de la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant). Amb el desenvolupament de l'excursionisme a la fi del segle XIX sovint fou centre d'aplecs i cantades, però la seva popularitat arribaria definitivament el 1888, quan mossèn Jacint Verdaguer escrigui el poema Lo pi de les tres branques on feia somiar al rei Jaume I, als peus de l'arbre, que seria rei de Principat de Catalunya, València i Mallorca. Esdevingut així un dels símbols de la unitat dels Països Catalans, el 1901 fou cedit pel seu propietari, Tomàs Campà, a la Unió Catalanista. Tanmateix, l'arbre va morir el 1913 i només restà el tronc mort.

El 1987 el Pi de les Tres Branques, molt deteriorat i assecat pel pas dels anys, va ser declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. També es va declarar arbre monumental l'anomenat Pi Jove, que es troba al mateix indret, i és usat com a símbol nacionalista des de 1921, i on es reuneixen cada any els joves independentistes.


Mostra un mapa més gran