dimecres, 29 de desembre de 2010

La llegenda de Lampègia

La versió de Joan Amades d'aquesta llegenda parla que en la invasió portada a cap pels sarraïns, aquests no eren tots moros; hi havia gran part de berebers. Arribà un moment en què els berebers sentiren aversió pel fanatisme exagerat dels moros i fins en certes ocasions feien el joc als cristians.

Els berebers prengueren com a cabdill Munussa, que havia estat un dels més braus servidors del rei moro de Granada, Abderrahman. Aquell es féu fort a Llívia, des d'on desafiava la fúria del rei moro. Munussa va enamorar-se bojament de la cristiana Lampègia, filla d'Eudis, duc d'Aquitània, que vivia a Tolosa, on s'havien refugiat gran nombre de cristians. Eudis prometé la mà de la seva filla a Munussa amb la condició que es convertís al cristianisme i ajudés els cristians a la reconquesta. Munussa fou batejat i casat secretament en una església de Besançon i tornà a Llívia, on es lliurà a les dolçors de la lluna de mel.

Quan Abderrahman conegué la traïdoria de Munussa, foll d'ira, li envià un fort cos d'exèrcit dirigit per Gedhiben-Zeyam, amb ordre d'apoderar-se del castell i portar-li el cap de Munussa, costés el que costés. Els moros van atacar el castell de Llívia amb fúria irresistible i sorprengueren Munussa mal preparat, car les dolçors de l'amor li havien fet oblidar els rigors de la guerra. Calgué retre el castell. Munussa tingué temps de fugir amb Lampègia. Quan Gedhi s'adonà que el cabdill se li havia escapat, donà ordres rigoroses a la seva tropa de cercar-lo i prometé un fort premi a qui el trobés. L'enamorada parella fou trobada a la Molina, al terme d'Alp, prop d'una font dita, segons uns, d'En Planes, i, segons altres, de la Reina, en record d'haver-hi trobat els enamorats. A Munussa, li van tallar el cap, mentre Lampègia, la bellesa de la qual va deixar sorpresos els soldats, fou respectada i portada junt amb la testa del seu marit a la presència del capità de les forces. Gedhi també restà meravellat de la bellesa de Lampègia i decidí fer-ne present al seu senyor. La féu muntar en un cavall, a la cua del qual fou lligada i penjada la testa de Munussa per causar més dolor a Lampègia. En emprendre la retirada la comitiva va trobar-se a Ribes de Freser amb el rei Abderrahman, que acudia en ajuda de Gedhi. Va rebre el present de Lampègia amb gran goig i la va afegir al seu harem.

Quan el duc d'Aquitània, pare de Lampègia, sabé el que havia passat, fou pres de gran indignació i armà un gran exèrcit format pels cristians fugitius de Catalunya i per molts berebers que sentien un gran odi contra els moros.


dimarts, 28 de desembre de 2010

La llegenda de Santa Bàrbara

D'acord amb les llegendes sobre la seva vida, recollides principalmant a la Llegenda àuria, Bàrbara era la filla d'un ric pagà anomenat Diòscor. Aquest volia preservar-la del contacte amb el món i la va tancar en una torre. Bàrbara va fer-se cristinana en secret i va consagrar la seva virginitat a Déu, per la qual cosa va refusar el matrimoni que li va proposar el seu pare. Mentre el seu pare era de viatge, va fer obrir tres finestres a la torre, com a símbol de la Santíssima Trinitat. En assabentar-se el pare que era cristiana, va voler matar-la, brandant una espasa, però la torre s'obrí i Bàrbara fou miraculosament transportada fins a una muntanya. Dos pastors que hi tenien els seus ramats la van veure i quan Diòscor, que la perseguia, va demanar si l'havien vist, un pastor va dir que no; l'altre, però, va trair-la i a l'instant va quedar petrificat, i el seu bestiar va convertir-se en llagostes.

Portada davant del prefecte de la província, Martinià, va ésser torturada, però va romandre fidel a la seva fe. Cada nit, però, la seva cel·la s'il·luminava i era guarida de les ferides que havia patit a la tortura. Finalment, va ser decapitada pel seu propi pare. Com a càstig, però, un llamp el matà quan tornava cap a casa i el seu cos va quedar reduït a cendres. Bàrbara va ser sebollida per un cristià, Valentí, i la seva tomba va ser lloc de nombrosos miracles.


dimarts, 5 d’octubre de 2010

El Tramvia Blau

El popular Tramvia Blau és una línia inaugurada el 1901 que enllaça l'estació d'Avinguda Tibidabo de Ferrocarrils de la Generalitat (a la plaça Kennedy) amb el Funicular del Tibidabo (a la plaça del Doctor Andreu). L'obra es va poder dur a terme gràcies a Salvador Andreu, el qual tenia com a projecte construir una gran zona residencial de luxe al voltant de l'eix de l'avinguda Tibidabo. Per aquest motiu va dotar a l'avinguda amb una línia de tramvia de 1276 metres de longitud, amb ample de via de 1435 mm i de recorregut sempre en rampa (d'un màxim d'un 8%), pujant un desnivell total de 93 metres. Tot i que al 1971 es suprimiren els darrers tramvies de Barcelona, aquesta línia va sobreviure ja està lluny del centre i a era privada de propietat privada. La línia l'explota Transports Metropolitans de Barcelona des de l'any 1981, en règim de servei turístic i no està integrada en el sistema tarifari de l'ATM.

Els diferents combois que circulen per la línia són tots ells històrics i quasi tots pintats de color blau, motiu pel qual es coneix com el Tramvia Blau. Actualment circulen de manera habitual els tramvies números 5, 6, 7, 8 i 10, que són els tramvies típics de la línia. Construïts l'any 1904 per La Industrial Elèctrica, bidireccionals, amb presa de corrent mitjançant trole amb una velocitat màxima de 13 km/h, tenen dues portes per costat, una a cada extrem del vehicle, que són unes reixes d'accionament manual. Els interiors disposen de diversos bancs de fusta, amb una capacitat per a 32 persones assegudes. Els tramvies 6 i 7 han estat reformats i modernitats. Tots ells sempre han circulat per aquesta línia.

Els altres tramvies de la línia són el 129 i el numéro 2, únic supervivent de la primera sèrie, que circula molt esporàdicament.


dilluns, 20 de setembre de 2010

Cant a la llibertat

Cant a la llibertat
Cant a la llibertat
Carregat originalment per Jesús Cano Sánchez

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la libertad.

Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.

José Antonio Labordeta (Zaragoza, 1935 - 2010)


dijous, 5 d’agost de 2010

Ste. Eugénie de Saillagouse

L'església de Santa Eugènia de Sallagosa és citada a l'Acta de Consagració de la Catedral d'Urgell de l'any 839, quan la zona era un amortidor entre l'imperi carolingi i els territoris sota domini dels àrabs. Centra la part antiga de la població, a la dreta del riu Segre.

Fou consagrada el 3 de juny del 913 pel bisbe d'Urgell Nantigís, i allà s'indica un edifici pre-romànic, segons sembla, amb reminiscències visigòtiques. La façana exterior meridional de l'actual edifici és l'únic que es conserva de l'edifici romànic, aproximadament, dels segles XII i XIII, i consisteix en un fris de dents de serra sostingut per unes petites mènsules esculpides amb rostres humans.

Al 1659, d'infaust record, el tractat dels Pirineus reparteix la Cerdanya entre Espanya i França. La tradicional capital cerdana, Puigcerdà, queda en la banda espanyola, fet que provoca que a la part francesa s'hagi de buscar una capital a la nova realitat, lloc que ocuparà Sallagosa. En un dels llocs en què es nota aquesta promoció és a l'església, ja que la població opta per donar-li unes noves dimensions, més grans, i la prosperitat econòmica de la Cerdanya del segle XVIII dóna els mitjans. Això provocà que l'absis romànic fos destruït el 1774 i reemplaçat per una nova façana, a llevant; el cor pentagonal, amb volta d'ogives, és també producte d'una refecció, com les capelles laterals, dues per banda. El campanar, aixecat a llevant vora la nova façana en dues etapes constructives, porta a la part inferior la data de 1757. La volta de la nau, reforçada per arcs torals, és apuntada.

El millor retaule que conserva l'església és el retaule major, de la primeria del segle XVIII, d'un estil semblant al de Josep Sunyer.



Veure la ubicació en un mapa més gran


Més imatges de l'església de Santa Eugènia de Sallagosa:


dimarts, 3 d’agost de 2010

El Pi de les Tres Branques

El Pi de les Tres Branques d'un pi roig de tres besses de 25 metres d'alçària i un perímetre a la base del tronc d'uns 5 metres que és considerat com a un símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Tres branques que surten simètricament d'una soca única.

Al segle XVIII hom hi veié un símbol de la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant). Amb el desenvolupament de l'excursionisme a la fi del segle XIX sovint fou centre d'aplecs i cantades, però la seva popularitat arribaria definitivament el 1888, quan mossèn Jacint Verdaguer escrigui el poema Lo pi de les tres branques on feia somiar al rei Jaume I, als peus de l'arbre, que seria rei de Principat de Catalunya, València i Mallorca. Esdevingut així un dels símbols de la unitat dels Països Catalans, el 1901 fou cedit pel seu propietari, Tomàs Campà, a la Unió Catalanista. Tanmateix, l'arbre va morir el 1913 i només restà el tronc mort.

El 1987 el Pi de les Tres Branques, molt deteriorat i assecat pel pas dels anys, va ser declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. També es va declarar arbre monumental l'anomenat Pi Jove, que es troba al mateix indret, i és usat com a símbol nacionalista des de 1921, i on es reuneixen cada any els joves independentistes.


Mostra un mapa més gran


dilluns, 26 de juliol de 2010

Sant Lluc d'Ulldecona

St. Lluc d'Ulldecona
St. Lluc d'Ulldecona
Cargado originalmente por El senyor dels Bertins
L'església parroquial de Sant Lluc d'Ulldecona, gòtic, substitueix una primera església del segle XIII, bastida en traslladar la població del castell a la vall el 1274. La construcció s'inicià el 1373 i finalitzà el 1421, any en què es consagrà l'altra major a l'apòstol Sant Lluc. Els historiadors locals pensen que 48 anys són pocs per bastir tot l'edifici i que és possible, d'acord amb les interrupcions dels murs, que l'obra avancés més en el temps. L'obra no va ser acabada, com ho demostra la provisionalitat dels murs dels peus i els extrems dels laterals, deixats per ésser continuats. És possible que el projecte original preveiés quatre trams de nau en lloc dels tres actuals. La part superior del campanar fou construïda, o reconstruïda, el 1817, segons el projecte conservat.

L'edifici té una orientació nord-est, és de única nau dividida en tres trams i capelles laterals entre contraforts irregulars; una de les capelles està ocupada per la porta d'accés i la més significativa per la seva decoració dedicada a l'Assumpció. L'absis és poligonal i disposa de capelles radials on trobem a Sant Josep, el baptisteri, Sant Lluc, la Mare de Déu de la Mercè, el Sagrat Cor i Sant Antoni.

La volta és de creueria, amb arcs recolzats sobre pilastres adossades motllurades a l'absis i a la nau. Consta d'esveltes finestres de traceria, més abundants a l'absis, i dues petites rosasses a la nau. La porta principal d'accés és arquivoltada i està precedida d'un porxo, ocupant el lloc d'una capella. El cor, de l'amplada de la nau, està adossat al mur dels peus i dóna accés al campanar, més recent i força senzill. Adossades al mur nord-oest es localitzen la capella del sagrari i la sagristia, de construcció més recent. Els murs són de carreus de pedra a l'edifici medieval, excepte al mur dels peus, que és de maçoneria. La decoració és austera, centrada tan sols als capitells, les claus de volta i la portada exterior.

L'església va patir saqueigs i destrucció durant la guerra del francès i en el decurs de la passada guerra civil es va destruir el retaule de Sant Lluc del qual es van salvar diverses teles, avui restaurades i que es conserven a la capella del sagrari. Es tracta d'unes pintures, actualment restaurades, que representen per exemple la Santíssima Trinitat, la Coronació de la Mare de Déu o l'Enterrament de la Verge, i són obra probablement dels Sarinyena, retaulistes i pintors valencians que van tenir gran activitat en en decurs de finals del segle XVI, inicis del XVII.


Mostra un mapa més gran


Més imatges de Sant Lluc d'Ulldecona:

dimarts, 15 de juny de 2010

Off the Baa!!!!

Aquí us deixo una visió divertida del Mundial de Futbol... El que fan aquestes ovelles no ho he vist a fer ni tan sols al Messi :D

diumenge, 6 de juny de 2010

L'ou com balla

L'Ou com Balla és un costum propi de la festivitat de Corpus Christi. Es tracta de fer ballar un ou buit damunt un brollador d'aigua d'una font, la peanya de la qual ha estat guarnida amb abundants flors i plantes. Formalment és una imatge que recorda molt a la figura de l'Eucaristia -l'hòstia consagrada que es venera durant el Corpus-, és a dir, és una imatge de la custòdia i el calze que contenen el Cos i la Sang de Crist; així com l'ou és signe de vida, de la mateixa manera que l'Eucaristia dóna vida al món. No obstant, les al·lusions de l'ou a la fertilitat i la plentitud són ben clares i suggereixen altres interpretacions i lectures. La simplicitat i bellesa d'aquest costum, que consisteix en fer ballar un ou al ritme juganer i incert de l'aigua, li ha donat molta popularitat, de manera que el que va començar a la ciutat de Barcelona s'ha extès en d'altres viles del país.

Sobre l'origen d'aquest espectacle i del seu significat corren moltes llegendes, totes elles diferents: hi ha qui l'associa amb una tradició portada d'Itàlia, o també qui hi en vol veure un símbol de Jesús sagramentat. El que sí que és un fet comprovat, és que es tracta d'aquest un costum exclusiu de la ciutat de Barcelona. Segons una nota manuscrita de l'historiador barceloní Ramon Nonat Comas, hi ha indicis que fan creure que l'ou com balla data del segle XV. Documentalment consta que l'any 1440, el claustre o batlle de les pixarelles va rebre l'encàrrec d'enrramar la capella de Sant Jordi, del claustre, i s'ha suposat que es feia per guarnir l'espectacle. D'altra banda, el 20 de juliol de 1588, i segons els llibres de comptes de l'obreria de la Seu, el ferreter Bernat Balla va consignar el pagament d'uns diners per a la compra d'ous fets servir per al brollador el dia del Corpus. De dades com aquesta se'n troben més anys després. Quant a referències gràfiques, hi han gravats del primer terç del segle XIX, que mostren imatges de l'ou com balla al claustre de la catedral.

Tradicionalment hom diu que si l'ou no es trenca ées senyal de bon auguri.

dijous, 1 d’abril de 2010

La Casa Batlló

Tot i que l'entrada és un xic cara (pels residents a Catalunya no ho és tant), és una visita altíssimament recomanable. Com ens va dir una de les persones que treballen allà, amb qui vam intercanviar unes opinions, lamentablement pocs catalans van a conèixer aquest lloc tant impressionant de Barcelona.

Aquesta obra d'Antoni Gaudí (1904-1905) és el resultat de la reforma d'un edifici del 1875, del qual modificà tots els pisos, l'escala i la façana, i afegí els soterranis i el darrer pis. L'any 1969 fou declarada monument històrico-artístic, i entre 1989 i 1993 fou rehabilitada per l'arquitecte Josep M. Botey.

La façana és lleugerament ondulada, recoberta de ceràmica i vidre d'una policromia brillant, resultat de la col·laboració amb l'arquitecte Josep M. Jujol. Per la seva superfície es distribueixen un seguit d'obertures de formes ondulades, balcons de ferro forjat i tribunes d'obra. La teulada és de gran pendent, coberta d'escates de ceràmica i flanquejada per una petita torre circular coronada per una coberta bulbiforme i una creu de quatre braços. La forma sinuosa del coronament combina perfectament amb la de la façana de la veïna Casa Amatller de Puig i Cadafalch, que ja havia estat acabada l'any 1900. Els diversos elements de la façana semblen prendre formes orgàniques, i així les finestres aparenten boques, les columnes ossos, els balcons màscares de calavera i la teulada l'esquena d'un drac. Les golfes són d'un gran interès constructiu i el coronament de la façana posterior i les xemeneixes de la coberta es resolen en destacades formes policromes.




Mostra un mapa més gran


dilluns, 8 de febrer de 2010

Escaladei

Escaladei
Escaladei
Cargado originalmente por El senyor dels Bertins

La Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei fou fundada al segle XII per Alfons el Cast i fou la primera cartoixa de la Península Ibèrica. Els seus dominis van configurar el territori històric del Priorat, més reduïts que l'actual comarca del mateix nom. La seva ubicació al peu del Montsant li dóna un marc paisatgístic incomparable.

Diu la llegenda que el rei Alfons I el Cast va decidir fer donació d'unes terres a l'Orde de la Cartoixa perquè hi construïssin un monestir. La casa mare envià uns monjos a cercar el lloc més adient a les seves necessitats. Durant la recerca, trobaren un pastor que els explicà que en somnis veia uns àngels que pujaven al cel per unes escales repenjades a la soca del pi que hi havia al lloc on ell pasturava els seus ramats. Els monjos ho interpretaren com un senyal de Déu i allí mateix construïren un petit claustre que seria l'origen de la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, que vol dir "escala cap a Déu".

La història d'Escaladei s'inicia quan el rei Alfons I el Cast decidí, l'any 1194, crear un monestir d'aquest orde. Els monjos provençals enviats pel prior general de l'orde s'establiren, en primer lloc, a Poboleda, l'any 1194, d'on passaren al seu emplaçament definitiu, l'any 1203.

Durant el segle XIII i la primera meitat del XIV, es construí l'església, el claustre amb dotze cel·les, el refectori i un segon claustre amb dotze cel·les més. La cartoixa d'Escaladei està situada al llogaret del mateix nom (Escaladei), al terme municipal de la Morera de Montsant. El 1990 els seus propietaris, la família de viticultors Peyra, la van donar a la Generalitat, la qual ha endegat un pla de rehabilitació i consolidació de les restes. Es pot visitar des del 1993. El cenobi, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, data del segle XII i fou el primer de l'orde de Sant Bru a la península Ibèrica.

La cartoixa va destacar per la seva riquesa. L'extens patrimoni, que englobava moltes possessions territorials, amb el domini directe sobre els pobles de la comarca i les propietats rústiques, caps de bestiar –sobretot cavalls–, censos de tota mena i altres béns, van fer que fos considerada la cartoixa més rica de l'anomenada província cartoixana de Catalunya (formada pels territoris d'Aragó, Catalunya, València i les Balears).

Escaladei va participar activament en la fundació de les cartoixes de Sant Pol de Mar (1269) i Valldecrist (1385) a Catalunya, de Nostra Senyora de les Fonts (1507) a l'Aragó, i de les cartoixes d'El Paular (1390) i Miraflores (1442) a Castella. Una cartoixa anomenada també Escaladei, prop d'Évora a Portugal, que fou la primera cartoixa portuguesa (1585), també té origen en cartoixans procedents de la del Priorat.

Escaladei inicià una època de decadència després de la pesta negra que els monjos compensaren amb l'adquisició de noves terres al segle XV. Al voltant del segle XVIII la cartoixa recuperà un cert prestigi i influència. D'aquesta última època data la capella del Sagrari, la reforma de l'església, que es recobrí de marbre, la construcció de la muralla, la bassa de les Tortugues i la capella de Sant Josep. En aquest moment, Escaladei mantenia un important comerç de vi i aiguardent i dos molins paperers.

Escaladei fou un punt de referència per als monestirs en el procés que durant l'últim quart del segle XVIII va conduir a la creació de la Congregació Nacional de les Cartoixes Espanyoles, independent de la Grande Chartreuse, casa central de l'orde a Grenoble (França).

La cartoixa patí la primera exclaustració el 1820, però els foren tornades les propietats el 1823. Pel Decret de Desamortització de Mendizábal, de 1835, els monjos es veieren obligats a abandonar el monestir.

La cartoixa fou l'origen del cultiu del vi a la regió i de l'actual importància de la Denominació d'Origen Priorat. A la cartoixa encara hi ha un celler.


Mostra un mapa més gran


Més imatges d'Escaladei:

dilluns, 18 de gener de 2010

Pradell de la Teixeta

Pradell de la Teixeta és un municipi de la comarca del Priorat, al límit amb la comarca del Baix Camp, accidentat pels vessants occidentals de la serra de l'Argentera o de Pradell, que el coll de la Teixeta (camí natural entre les localitats del baix Priorat i del Baix Camp) separa, ja al sector més septentrional del terme, del puig Cerver (Alforja). El poble està situat a 463 metres d'altitud. Avui dia encara hi passa la línia del ferrocarril de Saragossa a Barcelona, encara que com en molts altres llocs l'estació ja no s'utilitza i pocs trens s'hi aturen.

Situat a cavall entre el Priorat i el Baix Camp, Pradell fou en el seu origen un conjunt de masies aràbigues i el seu terme va ésser venut, junt amb el de Falset, pels sarraïns de Siurana al Walí de Garcia, i reconquerit, conjuntament amb Escornalbou per les hosts d'Albert de Castellvell l'any 1162.

Alfons I d'Aragó feu donació el dia 8 de maig de 1162 del lloc d'Escornalbou a la Seu de Tarragona. Pradell, situat entre els límits d'Escronalbou, el Comptat de Prades i la Baronia de l'Entença, va ésser reclamat per aquesta última, que litigava amb la Seu de Tarragona per la seva possessió. Això motivà que Alfons I, en un document datat el 6 de març de 1172, i referint-se als testimonis dels àrabs expulsats clarifiqués la pertinença de Pradell a Siurana i la seva expressa donació, junt amb les terres d'Escornalbou a la Seu Tarragonina.

El prior d'Escornalbou, Joan de Sant Boi, per tal de recaptar diners per la construcció del monestir, fa donació de Pradell i del seu terme l'any 1178 a “Pere de Deu, sa muller i als llurs, reservant-se el dret de fer-hi una forza o fortificació, la qual tindran dits conjugues per la defensa dels homes que aniran a estar-hi, de la qual forza li donaran potsetat sempre que la demani en pau o en guerra!.

Aquesta donació prosperà en els anys edificant-se la fortificació, (de la qual encara en queden restes) i una església, al voltant de les quals es desenvolupa la vida del poble. També s'hi va establir un “cambrer” que era el representant de la Seu i l'encarregat de cobrar el delme.

L'any 1389 una epidèmia dels conreus amenaça els habitants de Pradell, que corre el risc de despoblar-se, però la venda de la campana i de diversos objectes de culte de l'església de Falset, els permeten subsistir.

És també l'església de Pradell el lloc elegit el 7 de maig de 1461 per l'Arquebisbe de Tarragona, Pere d'Urrea, per tal d'entrevistar-se amb el Compte de Prades i fer de mitjancer en la lluita que aquest i Joan II lliuraven al Camp de Tarragona.

Els rectors que successivament passen per Pradell juguen un paper extraordinari com a cronistes de la seva època. Entre ells cal destacar a Mossèn Montserrat Bertran, natural de Pradell i fill de “Joan Bertran del cap del carrer”. Fou rector de Pradell entre els anys 1684 i 1724 que anà com a beneficiat a la Seu. Les seves anotacions ens donen un coneixement complet dels costums, economia, climatologia, història, fets i anècdotes d'aquest període. Va finançar la costrucció dins de l'església de la capella de Maria Santíssima de la Pietat.


Mostra un mapa més gran


Més imatges de Pradell de la Teixeta:


dijous, 7 de gener de 2010

La Creu Gran de Terrassa

Antigament, aquest indret era una cruïlla de camins. La urbanització de la plaça, amb la font i la creu superior, és del segle XIX, quan els municipis de Sant Pere de Terrassa i Terrassa eren independents. La creu que li ha al centre de la plaça, i que li dóna el nom, és una còpia de l'original gòticorenaixentista, que es conserva al Museu de Terrassa.




Mostra un mapa més gran