dijous, 26 de novembre de 2009

L'arròs

Arròs del delta
Arròs del delta
Cargado originalmente por El senyor dels Bertins

L'arròs és una planta herbàcia i semiaquàtica del gènere Oryza, de la família de les poàcies. El seu gra és un dels principals aliments de la humanitat, inclòs a la dieta del 70% de la població mundial. Tot i que normalment considerem que l'arròs és una única planta, en realitat són dues espècies, la varietat asiàtica (Oryza sativa) i l'africana (Oryza glaberrima).

En català, com també en la major part de llengües europees, el nom de l'arròs prové de l'àrab ar-ruzz, i segons alguns autors aquesta vindria d'un mot indi. Així la similitud amb altres llengües és prou evident: riz en francès i bretó; riso en italià; arroz en basc, portuguès, gallec i espanyol; roz en aragonès; Reis (pronunciat "rais") en alemany i reis en gal·lès; rice en anglès; ris en danès; rys (рис) en ucraïnès; ris (рис) en rus; ryż en polonès; etc.

Va començar-se a cultivar simultàniament en diversos països fa més de 6 mil·lennis. Dues espècies d'arròs van domesticar-se, l'arròs asiàtic (Oryza sativa) i l'africà (Oryza glaberrima). El conreu de secà es va introduir al Japó i Corea aproximadament al 1000 aC. El posterior arròs d'inundació en agricultura intensiva va ser a Corea entre 850 a 500 aC i va passar al Japó pels Yayoi sobre el 300. L'arròs es va domesticar en el medi-est europeu i la Mediterrània cap al 800. Els àrabs el van portar a la Península Ibèrica quan la van conquerir en 711. Després de la meitat del segle XV, l'arròs arriba a tota Itàlia i després a França, propagant a tot el continent durant les grans exploracions europees. En 1694, l'arròs va arribar a Carolina del Sud, probablement originari de Madagascar. Els espanyols van portar l'arròs a Sudamèrica a principis del segle XVIII.

L'arròs és una gramínia semiaquàtica de creixement anual. La seva mida varia de 0.4m fins a 1m d'alçada. Durant el seu desenvolupament la planta d'arròs té dues classes de rels les seminals o temporals i les secundàries o adventícies. Les rels adventícies madures són fibroses, amb rels secundàries i pèls radicals. Les tiges són cilíndriques i fistuloses amb nusos i entrenusos. La part inferior d'aquesta tija és rastrera i sol surar a l'aigua, mentre que la part superior és erecte. Les fulles són sèssils, lleugerament aspres al tacte, tenen la làmina plana i estan unides a la tija per la beina. Es troben distribuïdes en forma alterna al llarg de la tija, són lanceolades, acabades en punta i amb nervació paral·lela i fan de 5-10mm d'amplada. L'inflorescència està formada per un conjunt d'agrupacions de tipus espiga, anomenades espiguetes, aquestes espiguetes alhora es troben disposades en inflorescències secundàries anomenades panícules que es corben quan el fruit és madur. Les flors són petites, inconspícues i hermafrodites. L'androceu té 3 estams amb les anteres llargues, diteques, basifixes i sagitades. El gineceu està format per 2 carpels soldats en un ovari súper i unilocular a l'interior del qual es desenvolupa un sol primordi seminal. El fruit és una mena d'aqueni dur anomenat cariòpside de color blanc ovoide i comprimit. La llavors està recoberta d'una pellofa de varies capes. El que és conegut com a gra d'arròs és l'endosperma (per tant desproveït de l'embrió) d'aquesta llavor.

A Catalunya l'arròs es conrea a l' Empordà i al Delta de l'Ebre, on es conreen diverses varietats de perfil llarg o índica o de perfil rodó o japònica.


Mostra un mapa més gran

dilluns, 23 de novembre de 2009

La Baronia de Sant Oïsme

El castell de Sant Oïsme és una fortalesa d'època romànica datada al segle XI situat a la Baronia de Sant Oïsme dins del municipi de Camarasa, a la Noguera.

Documentada el 1095, quan Ermengol, nét de Guillem I de Meià, va confirmar les esglésies que integraven la dotació del monestir de Santa Maria de Meià. En varis documents s'esmenta com a castell de Santa Eufèmia, nom que li donava una església més antiga que la actual. L'any 1193 apareix entres els béns dels Cervera-Meià. El 1379 es tornen a tenir referències de l'indret en un document del rei Pere III on consta situat a la baronia de Meià.

Consta d'una torre circular i de la planta d'un recinte rectangular al costat sud-est. La torre té una alçada d'uns 14 m, un diàmetre intern de 2,7 m i un gruix de 1,5 m. A uns 4 m del terra i orientada cap el sud s'obre una porta d'arc de mig punt adovellat. A uns 8 m del terra hi ha una altra porta més petita orientada al sud-oest. Al costat nord hi ha dues espitlleres acabades en una graonada a la part superior.

Existeix la llegenda de la salvadora del castell on s’explica que Felip V féu enderrocar tots els castells de casa nostra i amb èmfasi especial aquells que li van fer resistència. Però aquest de Sant Oïsme es va escapar de l’enderroc gràcies a la valentia i sang freda de la seva jove senyora. La mestressa havia estat avisada a temps de l’ordre esmentada i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes, que en seguiment del pla les havien dissimulat i ara en la recepció de la tropa de molers i picapedrers, semblaven servents.

L’elegant dama convidà a la tropa i al capità a entrar dins el castell i els demanà que abans de dur a terme l’ordre, fessin l’honor d’acompanyar-le en el dinar. El capità es va pensar que havia estat ell amb la seva figura qui havia causat impacte a la jove vídua i com no estaven acostumats a esser rebuts així, van acceptar. El banquet fou d’allò més bo, i com agraïment, el capità, oferí a la bella senyora la possibilitat de treure tots els mobles que volgués, insinuant que la seva generositat havia de ser compensada amb favors d’alcova. Però fou en aquest moment quan va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana té arrelada al cor, i li contestà:

Què us heu cregut? Sou al meu castell i jo en sóc la senyora la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. Mireu la vostra tropa que han menjat i begut a desdir, que no s’aguanten de peu i el vi els tanca els ulls, i, a més a més, desarmada, ja que durant el dinar els meus soldats els han pres les armes. Només vos conserveu l’espasa i encara us manifesteu un perdonavides dient-me que puc treure els mobles i que seria bo rebre algun favor a canvi? Marxeu, aneu ben lluny d’aci que no vull que la meva gent faci una carnisseria com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més, que no volem saber res de vosaltres que voleu trencar les llibertats del nostre poble.

El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que a pesar de la seva joventut demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres. I fou d’aquesta manera que el castell escapà del càstig de l’enderroc, i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell.

Una altre llegenda ens diu que en aquest lloc fou on es va aixecar el famós convent de Sant Oïsme, del qual tant es parla en la història i que ningú no ha pogut situar exactament. La llegenda del Convent diu que un dia, els monjos estaven fent contemplació quan van sentir el cant melodiós d’un rossinyol al bosc. Atrets per aquelles belles refilades van sortir del cenobi i s’adreçaren vers el bosc on van quedar extasiats escoltant aquells cants. Quan van tractar de tornar al convent es van trobar que en el lloc del convent s’aixecava el castell de Sant Oïsme, car, sense adonar-se’n, havien perdut la noció del temps i havien transcorregut mil anys.

Per aquest motiu, i a pesar d’haver-se parlat molt, ningú ha pogut trobar el lloc exacte a Catalunya on s’aixecava aquest cenobi, perquè segons la llegenda es trobava en el lloc exacte on avui s’aixeca l’actual castell.

A uns metres hi ha l'església romànica de Sant Bartomeu de la Baronia de Sant Oïsme.

Font de les llegendes: Alosdebalaguer.com.


Mostra un mapa més gran