divendres, 21 d’agost de 2009

El Palau Moja

Saló del Vigatà, Palau Moja
Saló del Vigatà
Cargado originalmente por El senyor dels Bertins

El palau que edificaren el marquès de Moja i la seva muller, Mª Lluïsa de Copons, sobre el que foren la torre i les muralles de la Portaferrissa, és obra de l'arquitecte Josep Mas, el mateix que edificà la Mercè, Sant Vicenç de Sarrià i el Palau Episcopal de Barcelona.

Iniciades les obres el 1774, al cap de deu anys s'inaugurava el Palau amb la festa del casament de la pubilla dels marquesos de Moja, i es donava a conèixer l'obra pictòrica de Francesc Pla -el Vigatà- al gran saló i a les façanes.

Josepa de Sariera i de Copons, darrer membre dels Moja i Cartellà, morí sense descendència el 1865. Els seus marmessors llogaren el Palau al Foment del Treball Nacional que des d'allí va coronar la campanya a favor del proteccionisme l'any 1869.

Pocs anys després, Antoni López i López, primer marquès de Comillas, adquirí el Palau i hi emprengué obres importants de reforma i decoració, i passà a residir-hi l'any 1875.

Alfons XII, en entrar a Espanya durant la Restauració, dormí en el Saló Blau d'aquesta casa i en fou hoste, també, sant Joan Bosco, l'abril de 1886. Mossèn Jacint Verdaguer, amb el càrrec d'almoiner del marquès de Comillas, digué missa i residí al Palau des del 1876 fins al 1891.

Entroncada la família López amb els Güell, foren senyors d'aquesta casa el segon comte de Güell -alcalde de Barcelona- i els seus hereus. En la seva primera estada a Barcelona, l'actual rei d'Espanya, llavors príncep, hi residí durant unes setmanes. L'any 1971 s'hi produí un incendi; l'edifici restà malmès i abandonat durant onze anys, i va perdre part del que conservava i la condició de residència. Adquirit per la Generalitat de Catalunya el 1982, una immediata restauració obrí un nou període, en passar a ser la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.

El Palau es construí en els darrers moments del barroc, influït per les noves tendències estètiques franceses de retorn al classicisme i a la sobrietat de línies. Al seu interior destaquen, en les diferents estancesm el Gran Saló i la capella, decorats amb pintures de Francesc Pla. Pere Pau Muntanya pintà els arrambadors de sis salons del Palau.

Pels seus valors historicoartístics ha estat declarat bé d'interès cultural en la categoria de monument.


Mostra un mapa més gran

Recull d'imatges del Palau Moja:


dijous, 20 d’agost de 2009

La torre de ca n'Altimira

En un lloc tranquil (al costat d'un cementiri), molt amagat i no massa ben senyalitzat (per sort?) hi ha les runes d'una antiga torre de guaita des d'on es divisa una panoràmica esplèndida de la vall del Ripoll, dominada per la conurbació que formen Sabadell i Barberà del Vallès.

La Torre de ca n'Altimira és un edifici romànic datat entre la segona meitat del segle XI i principis del XII, atenent a les característiques de la construcció, és per tant cohetània de l'església de Santa Maria (coneguda com la Romànica) i posterior a l'edificació del castell al que donava suport defensiu, car domina un bast territori per sobre la vall del riu Ripoll. Aquesta edificació és una torre quadrada d'uns 5 metres de costat i 8 d'alçada mitjana, tot i que es suposa que la seva alçada original era força més elevada, va ser escapçada per encaixar com a dependència annexa a la masia que es formà al seu voltant. Consta de dos espais: la planta baixa i el pis de dalt. Els quatre murs són lleugerament atalussats, des de la meitat de la torre fins a la base.

Els baixos fan uns 9 metres quadrats de superfície i l'accés es un arc de mig punt, de 90 centímetres d'ample per uns 2'20 d'alçada. El sostre és de volta de punt d'ametlla que arrenca del mur a partir de 1'25 metres amb una altura total al mig de la sala de 2'85 metres. És feta amb pedres planes, posades de cantell, formant plec de llibre i rejuntades amb morter de calç bullent i sorra.

Al primer pis s'hi entra per un pas de porta de 75 centímetres i 1'80 metres d'alçada i en el pany de paret que forma angle amb l'anterior hi ha una obertura de punt rodó de 60 centímetres d'amplada i 1'80 metres d'alçada. El més interessant és l'obertura que hi ha a la paret oposada, es tracta d'una fornícula, de punt rodó d'un metre d'alçada, més de mig metre d'ample i on hi ha un forat d'un pam aproximadament que surt a l'exterior.

Ca n'Altimira era una torre de guaita i un enclavament auxiliar en la defensa del Castell, però a més a més, l'obertura abans mencionada i l'ubicació de la torre, ens indica que també era un colomar. Així, doncs, podríem dir que era una rudimentària "torre de comunicacions", ja que en aquella època els missatges a llarga distància es feien a través de coloms.


Mostra un mapa més gran

dijous, 13 d’agost de 2009

Santa Maria de Vilabertran

Santa Maria de Vilabertran és un monestir romànic declarat monument històric-artístic en 1930. El conjunt monumental del monestir de Santa Maria de Vilabertran consta de tres sectors: l'església, el claustre i el palau abacial.

L'any 1066, un prevere, Pere Rigau, va ser destinat a una petita església, la de Santa Maria a la petita localitat de Vilabertran. El 1069, unes famílies de la zona li donaren els terrenys de l'església, incloent un perímetre de 60 passos per a construir un cementiri, així com una font situada enfront de l'església. A poc a poc es va anar formant una comunitat de canonges que residien en una casa annexa a l'església de Santa Maria. La nova comunitat va adoptar les normes de Sant Agustí. Rigau va ser el seu primer abat i es va decidir que, a la seva mort, els propis membres de la congregació triarien al seu successor.

El 1080 es va iniciar la construcció del nou monestir, que amb el temps també fou un centre d'acollida dels pelegrins que es dirigirien a Terra Santa ja que disposava d'un hospital. Al 1410, l'abat Antoni Grigos va encarregar de fortificar el monestir, la torre del rellotge i el palau abacial.

El monestir va ser secularitzat l'any 1592, en el 1794 va sofrir l'atac de les tropes napoleòniques i en el 1835 la llei de desamortització de Mendizábal va provocar que els pocs canonges que quedaven a Santa Maria es traslladessin a Albarrasí. Després de la Guerra Civil Espanyola, aquest edifici es va convertir en caserna militar. Entre 1945 i 1960 es van realitzar diverses reformes de l'edifici. Des de 1980 és propietat de la Generalitat de Catalunya.

L'església de Santa Maria és l'element més destacat del conjunt monacal. Es creu que no va ser acabada fins després de la seva consagració l'11 de novembre 1100. És de base quadrangular dividida per dues fileres de columnes que parteixen l'espai en tres naus diferents. La nau principal està coberta amb una volta de canó. Està reforçada per quatre arcs recolzats en pilars.

El claustre es va construir el segle XII. És senzill i auster i les seves galeries són bastant desiguals. Estan cobertes per una volta de mig arc i angles sostinguts per arcs diagonals. Els capitells de les columnes estan decorats amb dibuixos de fulles llises. Al voltant del claustre es distribueixen les diferents dependències de l'antic convent.

El campanar es va construir entre els segles XII i XIII. Està compost per tres galeries decorades en estil llombard. La façana és totalment llisa; no presenta cap ornament. A la dreta de la torre es poden veure encara les restes d'un campanar que mai va arribar a completar-se.

El magnífic Palau Abacial fou construït durant el mandat de l'abat Antoni Girgós (1410-24), el qual també féu fortificar el monestir i construí la torre del Rellotge. L'organització del palau començà amb la recuperació de l'edifici de l'antiga hostatgeria, reconvertint la sala gòtica i les cambres de la torre. L'arquitectura del palau és un dels exemplars més importants de l'arquitectura gòtica civil del país. Es creà una centralitat funcional i visual mitjançant una gran porta d'accés dovellada i reforçada per la col·locació d'una fornícula gòtica amb escultura de peanya. Es realitzà la unificació de materials i textures de tots els paraments dissimulant els canvis d'època i de nivell. S'organitzà un conjunt de magnífics finestrals gòtics bífors al pati i trífors a l'exterior. Són finestrals amb columnetes i capitells de pedra de Girona que dónen gran elegància a la façana, en contrast amb l'austeritat de les fortificacions. L'acabament amb merlets donava unitat al conjunt.


Mostra un mapa més gran

Recull d'imatges de Santa Maria de Vilabertran:


dilluns, 10 d’agost de 2009

El transpirinenc català

Tren a Puigcerdà
Tren a Puigcerdà
Cargado originalmente por El senyor dels Bertins

El projecte d’enllaçar Barcelona amb la frontera francesa per Puigcerdà va insinuar-se l’any 1881, un any després que el tren arribés a Ripoll. El camí fins a aquesta ciutat va ser relativament plàcid, amb els rails acomodant-se per la depressió del Vallès, per la vall del Congost i per la plana de Vic. Un cop es va decidir fer la connexió transpirinenca, però, les dificultats van multiplicar-se.

Les primeres converses serioses per portar el tren a Puigcerdà van començar l’any 1903. El 1907 ja existia el projecte, que es ratificaria definitivament dos anys més tard. L’execució de les obres, però, no seria cosa fàcil. Només calia construir 48 quilòmetres, però l’orografia del terreny (calia superar la collada de Toses) ho va posar molt difícil als enginyers. El 1919 s’inaugurava el tram més senzill, fins a Ribes de Freser.

Des d’aquesta població fins a Puigcerdà calia superar desnivells molt importants en pocs quilòmetres. Per fer-ho possible, es va imaginar una solució atrevida però que resultaria efectiva, un túnel helicoïdal de més d’un quilòmetre, el Cargol de Palós, situat entre Planoles i Toses. Tot i que amb el temps s’ha revelat com un dels punts negres de la línia, ja que impedeix el pas d’alguns tipus de trens, en aquell moment va ser una proesa de l’enginyeria, igual que el túnel de més tres quilòmetres i mig –el més llarg de l’Estat en aquell moment- que es perforaria per superar la collada de Toses.

El primer tren va arribar a Puigcerdà el 3 d’octubre de 1922. Mesos més tard es feia la connexió amb França, on la I Guerra Mundial havia endarrerit les obres.

En aquests moments, els trens no passen de l'estació de Ribes de Fresser, fent la resta del servei fins a la Tor de Querol amb autobusos. En alguns trams he comprovat que, directament, no hi ha la via, ja que estan modificant algun dels ponts, com abans de Toses o a la Molina, i que el túnel de la Molina està tapiat. Tant de bo, tots aquests inconvenients a hores d'ara siguin millores quan les obres hagin acabat, la línia sigui més segura i, si és possible, els trens triguin menys en cobrir el trajecte.


dissabte, 1 d’agost de 2009

Santuari de Sant Segimon

El santuari de Sant Segimon de Montseny es troba en els contraforts nord-occidentals del Matagalls, entre els torrents de Rentadors i de l'Oratori, a 1230 metres d'altitud. Diu la tradició que fou construït a l'indret on féu penitència, entre els anys 516 i 520, sant Segimon rei de Burgúndia (aproximadament l'actual Borgonya, a França).

Consta documentalment el 1290 com a capella feta en una cova. Estigué regida per ermitans i deodonats del segle XIV al XVIII.
Entre els anys 1640 i 1782 es van construir les edificacions que formen l'actual conjunt d'església i hostatgeria, i s'abandonaren les antigues, adossades al penyal; arribant a ser un dels santuaris més importants de Catalunya entre els dedicats a un sant. El 1810 els francesos van cremar el santuari, però va ser restaurat pel poble de Viladrau. Amb la desamortització de Mendizábal, el 1837, el santuari va ser comprat per l'amo de can Gat. Poc a poc la devoció per aquest lloc va anar decreixent, fins que l'any 1936, novament fou cremat i destruït. En els darrers anys, el santuari obria del 1 de maig al 31 d'octubre, data en que els ermitans es retiraven a l'ermita de l'Erola, 3 km. més avall, camí de Viladrau, a fi de no quedar isolats per la neu i el fred.
Entre el 1959 i 1961, es van fer unes obres de restauració que van quedar inacabades.

És un lloc molt popular entre els excursionistes que van a trescar pel Montseny i sembla estar en unes permanents obres de restauració que, molt possiblement, no s'arribaran a acabar mai (que no són les mateixes que les esmentades anteriorment).

Cada any passa per aquí, a principis de febrer, la travessa més popular del Montseny, la Viladrau - La Garriga, organitzada pel Centre Excursionista Garriguenc.

Més imatges de Sant Segimon: